Mentre tot passa Salvador Illa acompanya al Papa com si fos el seu més gran admirador. El segueix una mica arreu, com si no hi hagués prou gastant diners públics en ridículs anuncis de benvinguda.
També em resulta ridícul el seguiment mediàtic a aquesta visita, sens dubte important, però a un estat aconfessional em deixa esmaperdut la insistència dels mitjans de comunicació al voltant del bon pontífex. Per si n n’hi hagués prou, algunes televisions, sense dissimular gaire, han parlat de com d’ideal és el show de la setmana, doncs empalmat amb el Mundial i l’estiu pot ajudar a baixar la tensió arterial dels casos que afecten al govern presidit per Pedro Sánchez, rei del Primavera Sound.
El Papa s’ha erigit en una meravellosa maniobra d’escapisme pels interessos d’alguns manaires. No sé si Illa l’acompanyarà a Montserrat, bressol dels abusos a menors per part de l’església i centre que es blanqueja amb gran facilitat, quelcom d’altra banda propulsat mitjançant aquest celebrat viatge pontifici.
No el festegen els professionals essencials en plena vaga. Aquest dimarts una professora digué amb molta raó que això del Papa deu haver costat ben car, mentre amb ells no negocien més. S’ha citat Illa amb els vaguistes? Ha fet algun gest?
El mateix dimarts de l’arribada de l’home blanc, Rodalies s’aturà dues vegades. Adif denuncia a Siemens. La culpa és d’ells, frase que abans empràvem quan la tele s’espatllava. Ara quan els trens s’aturen o no presten servei, que tornem a pagar, rebem poques explicacions i encara menys indemnitzacions. Tampoc em sorprèn, però a Alemanya el ferrocarril és poc germànic i fa deu dies em compensaren amb el reemborsament del bitllet perquè el vehicle arribà tard.
També penso en els empleats municipals d’atenció a la ciutadania, en vaga, i amb l’alcalde de Barcelona, el mateix que destrossa patrimoni dels barris sense avisar ni dir res, negant-se a dialogar. D’altra banda, els bibliotecaris es troben en peu de guerra de manera indefinida.
Alguns, dins de la tradició neocon del segle, es queixen per el fet de trobar professionals que s’acullen, arriscant-se, al dret a fer vaga, com si aquest fos d’una altra època. Potser no han entès el procés que afecta a Catalunya, on es votà a un partit per a calmar-nos després d’una dècada de taquicàrdies, però clar, la pau era impossible perquè, durant aquells anys, ningú es preocupà per a governar i ara aflora el caos una mica arreu.
Això no es resol convertint-se en el majordom del Papa. És més cristià treballar pels que t’han escollit, doncs de representat ja circula aquests dies el de déu a la terra. El civil, a un dels territoris menys creients de tota Europa, hauria d’arremangar-se i fer honor a la seva condició de socialista.
Per a qui escriu, com per a moltes persones amb les que parlo durant les darreres setmanes, resulta una enorme decepció tot el que hem viscut a nivell polític durant 2026. La esquerra necessita referents que millorin el progressisme, donant-li un ritme del que, ara mateix, manca. Passejar a Miss Daisy en el centenari de Gaudí no és la recepta i no deixa d’atordir-me la naturalitat amb la que es perpetra aquest no ponderar a la ciutadania des del somriure democristià del suposat màxim exponent del socialisme català.
