Palafrugell té una població de gairebé 24.500 habitants que pot acostar-se als 50.000 si la posem en relació amb els municipis veïns i les oscil·lacions de població degut a les segones i terceres residències. Per a la major part de les dades estadístiques publicades a l’IDESCAT es situa dins d’ una mitjana de les dades de tot Catalunya destacant, però que la població inactiva és superior a la població activa. En termes generals, podríem considerar Palafrugell com un observatori sociològic extrapolable a bona part de Catalunya.
Palafrugell destaca per ser el municipi de la província de Girona amb el nivell més elevat d’abstenció a les darreres eleccions. municipals: 53%. És un cas destacat en el que es combinen l’apatia política, el passotisme i l’exclusió social donant com a resultat un govern municipal que compta únicament amb el suport del 17% del cens.Aquestes dades no estan lluny del pes de l’abstenció a les eleccions municipals franceses del 2020 (58%) o a les legislatives del 2022 (54%) i si tot segueix igual és molt probable que aquests valors siguin els de Catalunya a les properes eleccions. Caldria preguntar-nos quins son els motius pel desinterès dels votants, si es senten exclosos, insatisfets o es que les polítiques (l’ organització política) no els interpel·len ni els aporten solucions als seus problemes.
Es presenta la democràcia participativa com un remei a l’abstenció electoral i a les imperfeccions de la representativitat política quan en realitat es converteix en una plataforma asimètrica que reforça les desigualtats entre els ciutadans amb capacitat per exposar les seves necessitats i drets individuals respecte dels “sense veu” .
Per una banda, la insatisfacció tendeix a augmentar la desconfiança que aliena els ciutadans dels seus càrrecs electes portant a voler acabar completament amb la política, substituint-la per la democràcia directa o la consagració tecnocràtica d’un govern d’experts.
Hem experimentat recentment aquesta situació quan al grup municipal que represento se li va negar la paraula i va ser exclòs d’ una reunió de veïns on debatia el destí i l’ús d’un espai públic. Per això, sembla que la necessitat urgent és repensar el paper del representant electe, aclarir el seu lloc en el funcionament quotidià de la nostra democràcia i poder combatre la ideologia populista centrada en la divisió entre «nosaltres» i «ells». Si aquest discurs té tant d’èxit, és perquè destaca amb raó la desconnexió entre els qui representen i els qui són representats.
L’oposició entre “ells” i “nosaltres”, és l’antítesi d’un desig d’igualtat i fraternitat i es tanca en ella mateixa com una trampa conduint qualsevol intent de democratització al fracàs. Redueix el regne de les possibilitats a una alternativa binària entre la fantasia de la democràcia directa i la denúncia de l’oligarquia. En resum, condemna els ciutadans a l’ impotència i l’ insatisfacció.
Per altra banda, les polítiques no aconsegueixen donar resposta a les ambicions de les persones que senten com les normes prèvies pensades per al bé comú no serveixen per afrontar una nova realitat en les aspiracions d’un sector de població jove que posa en contradicció els objectius culturals d’èxit social dins d’una economia de mercat amb les oportunitats legals per arribar-hi. Així és com la barreja de sentiments d’inseguretat, desmoralització, angoixa i incertesa en una societat desigual sotmesa a canvis accelerats posen en crisi sistemes de referència claus que ja no poden regular les passions i desitjos individuals creant un conflicte que per a la nostra societat actual i partint de la nostra experiència recent en polítiques locals, es basa en tres factors:
1.- L’absència de representativitats multilaterals; és a dir, una manca de nous mecanismes d’ implicació política i coordinada dels ciutadans amb capacitat per deliberar i establir acords que reforcin la connectivitat de xarxa que és el que manté units la cohesió del grup i els vincles socials.
2.- L’absència de polítiques locals d’habitatge no especulatives dirigides als grups emergents i desafavorits igualment com l’estalvi i reciclatge dels residus, de l’aigua, de les energies renovables i fins i tot la simple conservació de totes les infraestructures per garantir el seu bon funcionament haurien de ser la base de noves polítiques engrescadores dins d’ una economia circular de proximitat i medi ambientalista que millori la resiliència i autonomia dels ciutadans .
3.- Absència de polítiques actives de cohesió social a nivell de comunitats i barris basada la comprensió de les normes en favor de l’ igualtat, fraternitat i respecte del medi natural.
Considerant el primer factor com a principal i tenint en compte la tendència creixent cap a la no participació m’atreveixo recollir la idea exposada per Manon Loisel i Nicolas Rio al seu llibre: “Pour en finir avec la démocratie participative”* on es proposa que una part dels representants polítics siguin designats per sorteig en funció del grau d’abstenció de cada comunitat sense que això hagi de substituir l’elecció sinó com una correcció de les limitacions del procés electoral que sembla actualment reservada per a una casta de privilegiats que parlen, per exemple, de la necessitat d’ habitatge social sense mai haver-la patit. Des de la perspectiva dels càrrecs electes, l’ús de la selecció aleatòria serviria com a recordatori de l’imperatiu de la representativitat i l’abstenció deixaria de ser la retirada d’un segment de la societat del procés democràtic i es convertiria en un criteri per avaluar col·lectivament la capacitat del personal polític per representar tots els seus conciutadans.
*Manon Loisel et Nicolas Rio / “Pour en finir avec la democratie participative” /Les Éditions Textuel” 2024
Veure la pel.licula: “Los consejos de Alícia”(Alice et le maire) 2019 / Dir. Nicolas Pariser / Plataforma Filmin
