El món del llibre a Catalunya i Espanya és una preciosa metàfora de com va el país, enganyat en la seva percepció de sí mateix a causa de determinats mals que es poden detectar, sense gaire complicacions, a la majoria dels seus àmbits.
De quines malalties parlo? La més obvia, fins al punt de centrar aquest text, és la incapacitat de mirar més enllà del seu melic, quelcom associat a un amor propi fortíssim, quan en realitat sol ser el contrari, no en va Barcelona és una ciutat que es vanagloria, segons un anunci, de tenir una hamburguesa anomenada Kevin Bacon.
Enrique Vila-Matas deia allò de viatjar com a forma de perdre països, mentre sol vincular-se a Walter Benjamin allò de com el nacionalisme es cura viatjant. El lloc on vivim, un fet encara més sorprenent a un món amb moltes possibilitats de mirar enfora, capficats en nosaltres mateixos. Ho demostren les xarxes socials, monopolitzades per esguards de província, inútils perquè són soroll i mai volen debatre ni aprendre res, doncs si tothom té la raó és utòpic que es generi cap tipus de diàleg, tan sols bronca i mediocritat.
En aquest sentit Sant Jordi és paradigmàtic. Durant uns quants dies escoltarem allò de com som únics per la rosa i el llibre just el dia de la mort, diuen, dels dos grans de la literatura universal: Shakespeare i Cervantes. El 23 d’abril també morí el més immens escriptor en català, Josep Pla, però ningú el festeja a casa seva, no per allò de no ser profeta a la seva terra, sinó més aviat perquè l’ombra del pujolisme és allargada i, a més, això d’anar més enllà fa mandra.
La mandra també és cinisme. Sóc un autor a qui no li va pas malament. He rebut reconeixement, brego per a publicar a editorials que considero òptimes pels meus interessos i mai he manifestat passió per Sant Jordi, doncs preferiria 364 dies d’apostar pels llibres enlloc d’un sol on, quines coses, on els escriptors quedem aparcats per fenòmens oportunistes i elements d’altres professions a qui un fantasma, empro la paraula per a no posar una que pugui crear malentesos, els hi ha redactat el text.
Perquè passa tot això? Perquè, ho deia l’editor jubilat Constantino Bértolo a un volum de recent publicació, aquí no es cerca la qualitat, sinó la quantitat, no la literatura, sinó vendre com a animals, com si els llibres fossin productes. Eps, ara mateix ho són per a la majoria dels implicats en aquest mercat interior amb un esperit grotesc de perdedor que convé explicar als que no es troben a la sala de màquines.
Ho farem amb tres exemples. Ara mateix ningú sense afició a la lectura podria reconèixer a cap autor/a pel carrer. Algú em desmentirà amb allò de “home Jordi, el David Uclés és a tot arreu”. Clar que si, fins a ser un meme, una caricatura indigesta que no fa cap favor a la professió perquè és un personatge que confon, doncs ser popular no implica escriure bé i qui llegeixi el darrer llibre del noi de la boina sobre Barcelona, curiosament subvencionat amb una beca Montserrat Roig, comprovarà com és una ficció inexacta i delirant en sentit pejoratiu.
D’altra banda aquest ser perdedors encaixa molt bé amb respostes d’editors i agents literaris. Servidor, es pot comprovar aquí, així com a d’altres mitjans, creu en la idea d’Europa. Escric i m’agrada tenir lectors catalans i espanyols, una fita complicada sobretot quan al Principat sembla ofensiu escriure en ambdues llengües. Però també voldria arribar més enllà i ser traduït a tot el Vell Món. No és quimèric, però molts cops ja ni es planteja perquè, segons molts responsables, és molt complicat que s’aconsegueixi creuar aquesta frontera, mentre italians, francesos o anglosaxons ens omplen la taula calenta de novetats de manera constant.
La taula calenta seria un altre horror. Té altes temperatures perquè els llibres, que haurien d’aportar reflexió, depenen d’un macabre mecanisme segons el qual no poden respirar per a deixar pas a la següent tongada de mercaderia fresca. Així no es pot crear cap tipus de cànon vàlid ni proporcionar a qui tingui interès unes vies òptimes immediates, terme que només cobra pes per com volen les pàgines camí del magatzem o la guillotina.
Una vegada un editor em digué que a Itàlia era molt lluny quan li vaig plantejar un llibre sobre un assumpte de la Bota que a tots ens afecta. La llunyania no és la de Roma i companyia, més aviat la de ments curtes de gambals i àvides de guanyar diners sense voler tenir temes internacionals, com si ens haguéssim de confirmar amb la província, traient-nos la bena dels ulls només per a consumir a Sant Jordi.
