Els barcelonistes estan al corrent de les ‘il·lusionants’ expectatives de fitxar dues estrelles del futbol europeu, el defensa Bastoni (Inter) i el ‘nou’ de l’At. Madrid, Julián Álvarez, aquest estiu. És el relat que la directiva ha imposat a través dels seus canals habituals de la premsa oficialista i del seu ampli espectre laportista a les xarxes.
Ambdós fitxatges, com és lògic, serien el resultat d’una inversió que no baixaria dels 100 milions, xifra que el Barça de Laporta hauria de generar un cop en positiu, un cop assolit aquest quimèric objectiu del 1:1. Costa pronosticar quin dels dos objectius està ara mateix més fora de l’abast de la pèssima i desacreditada gestió econòmica i financera.
Sense entrar en anàlisis feixucs, n’hi ha prou amb el botó de mostra de la situació de Lewandowski per comprendre fins a quin punt el Barça és avui víctima de la fantasia i dels deliris de Joan Laporta.
La seva premsa, amb Mundo Deportivo i Sport actuant com a fars que guien la resta de mitjans en el procel·lós i tèrbol mar de les especulacions, afirma, defensa i argumenta que, en acabar el seu contracte el 30 de juny vinent, el Barça allibera en la seva massa salarial en uns 30 milions d’euros.
Per aquest motiu, raonen els titulars, l’oferta de renovació que té el davanter polonès sobre la taula és a la baixa, per poder afegir, netament, el màxim de la milionària nòmina que Laporta podria utilitzar per als cracks que reforcin la propera temporada.
Expectatives
Tot és un conte, una altra falsedat que, una vegada posada en circulació, genera expectatives igualment incertes. De fet, succeeix el contrari, que l’adéu de Lewandowski no afecta el fair play excedit del Barça i que, si renova, encara que sigui per una fitxa de ‘suplent’, carregaria en la seva totalitat la massa salarial, perjudicant la recuperació del 1:1.
Per parts. La regla 1:1 de LaLiga es basa en el Límit de Cost de Plantilla Esportiva (LCPD) actual del FC Barcelona, que es calcula sobre dos exercicis consecutius (el que acaba el 30 de juny de 2026 i el següent, 2026‑27).
Aquest límit s’obté a partir d’uns ingressos pressupostats, costos estructurals i amortitzacions, i compara la despesa total de plantilla amb aquesta capacitat de despesa.
En resum: no és un “sol 2025‑26”, sinó una mitjana o suma de dues temporades la que determina si el Barça està excedit o entra en 1:1.
Així, el contracte de Lewandowski finalitza el 30‑06‑2026, amb una fitxa mitjana de 26 milions bruts (a falta de variables) per temporada i una amortització que es consumeix del tot el 2025‑26. Això significa que el 2025‑26 el Barça carrega aquests 26 milions de fitxa + amortització dins del LCPD, i aquesta xifra ja està inclosa en el càlcul d’excés/fair play d’aquest exercici i del següent.
Dos escenaris diferents
Es donen, per tant, dos escenaris. En el primer, no renova i se’n va del Barça com a agent lliure, però no ‘allibera’ ni un sol euro en el fair play perquè aquest cost ‘zero’ seu de la temporada 2026-27 ja estava previst.
En el segon supòsit, cas de renovar a la baixa, el pagament de la seva fitxa més nova amortització, encara que sigui menor, més les primes, el cost acumulat en els dos exercicis seria més gran que en l’escenari de sortida al final del seu contracte.
A efectes de fair play, com que es continua calculant sobre aquestes dues temporades, la seva renovació afectaria negativament.
Una altra cosa és que el truc comptable d’ampliar els anys de contracte per reduir la massa salarial a curt termini sembli que produeix un efecte enganyós d’estalvi, una maquinació que Laporta ha perfeccionat, aprofitant que LaLiga calcula el fair play en blocs de dos anys, normalment convencent els futbolistes amb una pujada que es cobra al tram final de la seva carrera.
Deco i el davanter polonès, a qui representa Pini Zahavi, amic personal del president i reconegut mestre de la comèdia negociadora, estan escenificant aquesta novel·lesca trama que, si tot surt com els agradaria, permetria a Lewandowski donar-li una altra bona mossegada al fair play del Barça, això sí, sota l’aparença de sacrificar-se acceptant renovar per força menys del seu salari de sortida final. Ben jugat per ell i pel seu agent.
Cas Ter Stegen
És el que ara passa amb Ter Stegen, a qui se li ha estirat tant el contracte que els dos anys que li queden per davant s’han convertit en un llast financer, en el seu cas agreujat per lesions de llarga durada i la impossibilitat de traspassar-lo a causa del seu elevat caché.
Sobre la possibilitat de recuperar el 1:1 que el mateix Laporta va fabricar posant el Barça en el disparador d’una situació crítica i crònica també les notícies apunten a una altra cerimònia de la confusió.
La regla 1:1 de LaLiga no és un límit absolut de 565 milions, sinó una relació: la massa salarial + amortitzacions (cost de plantilla) ha d’estar dins d’una frontera de despesa que es calcula sobre uns ingressos previs i projectats del club.
Encara que el Barça tingui una massa salarial real d’uns 540–560 M€ (segons càlculs propis), el límit que li posa LaLiga ha estat molt inferior (al voltant de 350–360 M€), i aquí ve l’“excés” de marge salarial.
I no sembla que els ingressos, tot i que sempre extraordinàries i insuperables, segons Laporta, aportin beneficis. De fet, el Barça actual té previst tancar l’exercici amb només 4 milions de superàvit, anant tot bé, a falta de veure com ha afectat el retard -i les limitacions d’aforament- en tornar a Spotify Camp Nou.
Sona altra vegada ridícul que el club blaugrana pugui facturar 1.000 milions aquest exercici i continuar perdent diners amb una ràtio de massa esportiva del 55%. Alguna cosa no expliquen o fan alguna cosa, massa coses, molt mal fetes.
