Psicòloga de llarga trajectòria. Ha treballat especialment en qüestions de sexualitat, relacions i psicologia perinatal, sempre des de la perspectiva feminista. És també docent acadèmica a la Universitat de Vic. Publica El negoci dels nadons. La gestació subrogada (Raig Verd/Akal).
El negoci dels nadons, un titular inquietant per explicar-nos què?
El llibre, en el fons, és una reflexió sobre la gestació subrogada. Una cosa que, possiblement, en la majoria dels casos, parteix d’una situació emocionalment dolorosa, per no poder gestar un nadó sa en primera persona. Així, la indústria s’aprofita d’això per generar un negoci. Se serveix de mares gestants i de famílies contractants en moltes ocasions. També està posant en risc els nadons. De tot això se n’està traient un rèdit econòmic. Un benefici basat en el sofriment, romantitzat, i posant el focus en l’emoció de ser mare o ser pare, sense mirar gaire el que hi ha al darrere.
El mateix concepte de “gestació subrogada” no és molt fort?
Quan, per primera vegada, vaig sentir això de “subrogada” es referia a una hipoteca en una entitat bancària. És un dels termes utilitzats per denominar el tema. També es fa servir gestació per substitució, ventres de lloguer… He optat per “subrogada” perquè vaig pensar que, encara que està connotat negativament (com tots els termes relacionats amb la matèria), és com la més neutra. El que està dient és que algú no durà a terme una gestació i que hi haurà una mare subrogada que és qui la farà. Sobre els ventres de lloguer, altres expertes sostenen que la qüestió va molt més enllà d’un ventre. La gestació no només ocupa l’espai de l’úter. El cos de la mare gestant canvia, el cervell canvia, les hormones canvien… El fet és molt més que un ventre.
El teló de fons de tot això està en el fet que es pot comprar un ésser humà, un nadó…? Que tot, al final, es pot comprar i vendre?
Aquesta és la qüestió més important que es desprèn del tema. No soc ningú per assenyalar qui utilitzi la gestació subrogada o qualsevol altra mercantilització, però el llibre si que pretén convidar a reflexionar sobre quin tipus de món estem construint, o ens estan fent construir, perquè en el fons estem a la mercè de qui té els diners. Tot es redueix a aquesta societat capitalista del “tant tens, tant vals”. Crec que ens hauríem de parar una mica a pensar. Pot sonar molt fred, però potser hauríem de plantejar-nos que per a les persones que volen tenir un fill i no poden, el que s’hauria de fer, per exemple, és millorar el sistema d’adopcions.
Les “granges de mares”, que esmentes al teu llibre, no tenen un precedent en les plantacions de cotó americanes, amb l’agreujant que l’objectiu era reproduir la força de treball esclava?
Si, això és una cosa que ha passat, i posa de manifest que, moltes vegades, la realitat supera la ficció. La diferència és que ara s’intenta mercantilitzar-ho d’una manera que s’accepti socialment. S’està construint un relat perquè ho vegem bonic. S’explota la idea que ajudar al somni de tenir un fill pot semblar molt lloable. Però darrere hi ha moltes altres coses… No només pel fet del benefici, sinó també pels riscos per a la mare i el nadó.
El mercat dels nadons, com moltíssims altres, és part d’un negoci global?
A Espanya els interessats en una gestació subrogada s’acullen al dret de filiació. Una parella va a un país on la subrogació és legal, o no. Perquè el sistema és, en general, prou opac perquè sigui molt difícil separar el gra de la palla. A la tornada, s’explica que el nen és fill biològic d’un dels dos. Així es pot registrar, i després l’altre membre de la parella l’adopta. És una manera de blanquejar-ho. Quan això s’ha plantejat a nivell governamental, es diu que aquests nadons no es poden deixar desprotegits. A través d’això és com les empreses s’asseguren que no tindràs cap problema, perquè el país no privarà de protecció els nens.
Tenen nom i cognoms aquestes empreses?
Estan molt ben organitzades i el que fan és mediar, posar en contacte amb les clíniques, que tenen tot el seu sistema legal preparat, i fins i tot disposen de psicòlogues per donar suport emocional. Està tot molt ben orquestrat. A Espanya, per exemple, també és legal fer-ne publicitat. Disposen de pàgines web. Fa uns anys es va celebrar una fira sobre gestació subrogada a Barcelona. Suposo que hi ha buits legals, en els quals jo no entro, que els permeten actuar. Els que hi ha al darrere són lobbies econòmics superpotents. Conec periodistes que ho han investigat i han estat denunciades.
De quines xifres estem parlant? Quant costa un nadó en el lliure mercat?
Els preus més econòmics, a Ucraïna, per exemple, se situen al voltant de 30.000 euros. Amb la guerra es van destapar moltes d’aquestes granges de mares i nadons. Però als Estats Units el cost sol ser d’entre 180.000 i 200.000 dòlars. El preu més habitual són 50.000 euros. El que sorprèn de les pàgines web que ofereixen aquesta opció és que donen la possibilitat d’optar per paquets, des de l’estàndard al prèmium. Com més pagues, més extres tens. T’ho venen com qualsevol altra mercaderia.
On i com funciona el sistema?
Hi ha països, com els Estats Units i Ucraïna, on és legal en tots els sentits. El Brasil, on és legal, però ha de ser altruista, com al Canadà i la Gran Bretanya. Què passa quan és altruista? Doncs que les candidates a oferir-se com a mares gestants cauen en picat. N’hi ha molt poques. Només cobren les despeses mèdiques. Hi ha països com l’Índia, que durant un temps va ser com un paradís reproductiu, aprofitant-se de la pobresa, però ho van limitar als nacionals.
“La subrogació existeix perquè hi ha dones pobres”, diu l’escriptora Taslima Nasrin, que cites en el teu llibre…
Quan he parlat amb persones que han recorregut a la subrogada, se sol sentir que el perfil de les mares gestants no és aquest de què parlem, no són pobres. Són dones amb estudis, amb feina i ho fan perquè volen. El que passa que el debat directe és molt complicat, relatiu… És clar que potser hi ha gent, a vegades en contextos més religiosos, que per desig d’ajudar poden accedir a ser mares gestants. Però en el món en què vivim, on mai hi ha prou diners, encara que es tingui un sou, si et pots treure un sobresou, doncs molt bé. Pot passar que hi hagi mares gestants de classe mitjana-alta, però segurament no és el més freqüent.
Això ens porta, com en el debat de la prostitució, a allò que cadascú fa el que vol amb el seu cos? No és més aviat que cadascú fem amb el nostre cos el que podem, ens deixen i fins i tot en obliguen a fer, salvant les excepcions?
De tota manera, cal separar el tràfic del que pot ser la prostitució. Conec dones que es volen prostituir i poden estar tan contentes com qualsevol en aquest sistema d’explotació laboral en què vivim. En la subrogació no només estem parlant de l’abús i l’explotació del cos de les dones, sinó que en l’equació també hi entra el nadó. Hi ha un moviment de fills de la reproducció assistida que s’estan qüestionant com s’està fent. Les famílies no tenen cap obligació d’explicar que els seus fills són de gestació subrogada. Tenim Olivia Maurel, a França, que està animant un moviment a tot el món.
Les màfies, en aquest camp, potser són més aviat de guant blanc?
També existeix el que seria la black subrogation. En el llibre parlo de les màfies, del que es mou al subsòl, partint del fet que a plena llum del dia aquestes empreses fan i desfan com volen. Actuen amb legalitats, alegalitats i il·legalitats, torejant la liberalitat d’una manera que em sembla molt tèrbola.
Què es requereix per fer front al fenomen? Jutjats especialitzats, policia, lleis…, més enllà de la imprescindible batalla cultural?
És complicat. D’entrada opto per una il·legalització, de la mateixa manera que, per exemple, no és legal vendre òrgans. Per a això cal un consens a escala mundial, i això sembla molt difícil perquè estem parlant de lobbies econòmics molt importants. Ens queda intentar promoure un pensament crític sobre quin món volem construir. La qüestió de la maternitat subrogada grinyola, perquè, fins i tot quan tot va bé, és èticament molt qüestionable. Però es fa valer i es publicita un discurs bonista…
