Investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), especialitzat en estudis sobre l’habitatge des de la perspectiva del finançament. També en polítiques i moviments sobre l’habitatge. Fundador i activista del Sindicato de Inquilinos de Madrid. Acaba de publicar Generación inquilina (Capitán Swing).
Què s’entén per “generació llogatera”?
La generació llogatera és un grup social que neix el 2008, amb les generacions més joves. A mesura que van envellint es van consolidant com a generació llogatera. L’accés a l’edat adulta no significa deixar de ser llogater. A més, les noves generacions es van sumant a aquest grup social. És a dir, cada vegada hi ha més persones que no tenen accés a la propietat immobiliària al lloc on viuen. Des del 2008 endavant, es comença a trencar la societat de propietaris. Es dispara una demanda especulativa d’habitatge per a inversió. Es compren els habitatges per obtenir benefici, no per viure-hi. Fins llavors, era una demanda residencial. Així, la crisi no sorgeix perquè no hi hagi habitatges, sinó perquè inversors privats s’estan quedant amb aquests habitatges.
Com es gesta aquest monstre, que ja es considera com el principal problema social no només al nostre país, sinó també a molts altres?
Des d’aquell any 2008 hi ha una crisi de rendibilitat a nivell mundial. Tots els diners especulatius, que no troben mercats on refugiar-se, es dirigeixen al sector immobiliari. S’inverteix en habitatge amb la finalitat d’obtenir un benefici molt alt. És un fenomen que va generant una forta concentració de la propietat. En el cas espanyol, veiem que, des del 2008 fins al 2024 no només hi ha més població que no té habitatge, sinó que també es redueix la població amb un únic habitatge. En canvi, cada vegada hi ha més persones, més entitats, que tenen molts habitatges. És un procés de concentració de riquesa. Una cosa que ha fet que creixi la desigualtat.
Quina magnitud assoleix a dia d’avui l’acumulació de riquesa per l’habitatge?
Així comença el llibre. Equival a cinc vegades el valor de les grans tecnològiques, molt més que tot l’or extret, que tot el petroli que queda per explotar, i que el dels títols de deute. Hi ha molta riquesa, molts diners dipositats al mercat immobiliari.
Aquesta crisi de l’habitatge no té molt a veure amb el mateix desenvolupament capitalista, on el mercat s’ha instituït en referent absolut?
Parlo del sector com d’un capitalisme rendista: no articula l’economia i la política entorn de la producció de mercaderies, l’explotació de la força de treball pel capital, sinó que, cada vegada més, els esforços van dirigits a controlar i posseir actius, dels quals s’espera que s’arribin a vendre per un preu més alt en el futur. La intervenció de l’Estat i de les institucions polítiques i econòmiques van en aquesta direcció.
En qualsevol cas, seria contradictori reclamar polítiques públiques en habitatge, quan tot tendeix a regir-se pel “turbocapitalisme”, que diria Fusaro?
Per això plantejo un nou paradigma de l’habitatge. Una cosa que, en termes tècnics, és possible, però que cal impulsar. Per a això necessitem inversió pública, banca pública i planificació democràtica de l’economia. La lluita per l’habitatge ha de ser la base d’una transformació social i política que transcendeixi el mateix habitatge. L’habitatge no és només una llar, és una assegurança davant de la vellesa, la desocupació… Arribar a fer que la població se senti orgullosa de viure en un habitatge públic. I això caldria estendre-ho a altres àmbits socials, a les cures…
En aquest sentit, com en gairebé tots, no es troba a faltar una batalla ideològica, cultural, política, dirigida a anar revertint la percepció que tenim de les coses i de nosaltres mateixos, a favor del que és públic? No és xocant, diguem-ne, la deixadesa dels partits d’esquerra i els sindicats en aquest terreny?
El 2008 hi va haver un cop d’estat financer. Des de llavors ens hem endinsat en el paradigma rendista. Tot va dirigit a fer que pugin els preus dels actius i, en concret, el preu de l’habitatge. En aquest sentit, els governs intervenen en l’economia no per garantir el benestar de la població, sinó per afavorir les rendes, els beneficis dels rendistes. En això ens trobem ara, en una lluita entre unes oligarquies que controlen els fons voltor, davant d’una població que busca la manera de democratitzar el sistema immobiliari com a factor estratègic de democratització de l’economia.
S’assembla el nostre entorn global i, concretament, l’europeu a la situació de l’habitatge a Espanya?
El model xinès funciona amb dues formes de planificació. L’una genera desenvolupament econòmic, i l’altra només rendes. Una cosa que està tenint cert èxit davant del model occidental, on no és cert que els Estats no hi intervinguin, sinó que ho fan més, però a favor del mercat. Hi ha una espècie de ressorgiment del capitalisme d’Estat, que estableix polítiques que afavoreixen la generació de rendes. Se’ns venen com a impossibles coses que són d’allò més comunes en altres contextos. Per exemple, a França, Alemanya, Suècia, Noruega… existeixen els lloguers indefinits, els preus estan controlats… I, tot i així, són països que tenen una tradició de polítiques i d’habitatge molt garantistes, on es pot viure d’una manera digna de lloguer. No obstant això, aquests països també s’enfronten a un ressorgiment del rendisme. En paral·lel, també apareixen nous moviments, formes de lluita, com és el cas de Berlín. Fa uns anys s’hi va celebrar un referèndum que plantejava expropiar grans propietaris, i el van guanyar.
Quin és el perfil de l’àmbit públic en l’habitatge, que tan massivament es va experimentar en països com França, amb el model de les HLM (Habitation à loyer modéré)?
A Espanya, l’habitatge públic és només per a la població més empobrida. N’hi ha molt poc. Necessitem models com el de Viena, on la població viu de manera orgullosa en habitatges de titularitat pública, que no són només per als més pobres, sinó per a tothom. És necessari crear un fons d’inversió públic no per especular, sinó per treure habitatge del mercat especulatiu, reduir la rendibilitat del negoci, i cuidar el patrimoni d’habitatge públic.
Per què els grans sindicats i altres entitats socials es mostren més aviat tímids, o poc inclinats a promoure, per exemple, les cooperatives d’habitatge?
El cooperativisme funciona poc, perquè és molt difícil. Ho fa una mica més a Catalunya, perquè hi ha ajuda pública: sòl, finançament… Si l’Estat no fa un pas endavant per ajudar, la iniciativa cooperativa és impossible. La rendibilitat del sector és ara desorbitada. L’Estat podria operar per fer baixar els preus. Crear un contrapoder davant dels especuladors, que surten fugint quan disminueixen les expectatives de negoci.
Els fons voltor han vingut per quedar-se, i anar a més?
Blackstone és el propietari més gran d’habitatge d’Espanya. Pot donar una idea dels seus beneficis el fet que els habitatges comprats el 2013 per 68.000 euros els estan venent ara per 300.000. Aquesta rendibilitat no l’ofereix cap altre mercat. L’espectacular intervenció de Rajoy en el mercat immobiliari, des de molts fronts (Sareb, socimis, reforma de la llei d’arrendaments urbans, visat d’or…), va crear condicions òptimes per a l’especulació. I això que cal revertir-ho de ple.
