Des de dimecres passat, el sindicat CCOO de Catalunya ha iniciat una acampada de protesta pel caràcter dels acomiadaments massius a les obres de reforma de l’estadi del FC Barcelona. L’acció inclou concentracions diàries a les 07:45 hores i denuncia vulneracions laborals greus per part de les empreses subcontractades per Limak (contractista principal), com Ekstreme Works i Ramstar, consistents en acomiadaments abusius que afecten uns 80 treballadors en total, molts en situació irregular, sense cobrar salaris i pressionats per abandonar els seus allotjaments.
L’últim antecedent, o incidència, data del novembre passat quan Ekstreme Works va rebre una multa d’1 milió d’euros per part de la Inspecció de Treball per 79 infraccions en matèria d’estrangeria, amb treballadors sense papers dormint fins i tot davant de l’estadi. Els nous acomiadaments de Ramstar (uns 30 operaris) responen a reclamacions de drets, agreujant l’»explotació laboral» segons el sindicat.
A Limak, com s’ha demostrat al llarg de més de dos anys d’activitat, no li importa gens que la imatge del FC Barcelona es vegi contínuament danyada per episodis eternitzats de conflictes com el sancionat per la Inspecció de Treball de la Generalitat de Catalunya contra Ekstreme Works després de qualificar la infracció de molt greu.
L’empresa en qüestió forçava a treballar ciutadans estrangers sense documentació, contracte ni tampoc permís de treball als quals ara, després de la multa, ha acomiadat i ha deixat al carrer com a reacció a la demanda dels seus drets, entre ells la regularització com a treballadors tal com contempla la llei.
L’aplicació sistemàtica de polítiques esclavistes de Limak, d’altra banda, habituals al seu país, s’ha imposat a les obres de reforma del Camp Nou amb descaradura i gairebé amb exhibicionisme durant mesos, sense que les multes, les amonestacions i els advertiments de l’administració i de les autoritats reguladores del sector hagin servit ni molt menys per moderar-les tan sols.
Però encara ha estat pitjor l’actitud contemplativa de la directiva de Joan Laporta, que primer es va inhibir i es va desmarcar dels problemes i després amb prou feines va mostrar un dèbil rebuig a fets vergonyosos que finalment s’han normalitzat en un context de tolerància i menfotisme.
Interessos de Laporta
Cap sorpresa. Limak és el ‘joguet’ preferit de Laporta, que ja va organitzar en el seu dia les coses per camuflar com un procés de licitació segons les regles el que realment va ser una decisió personal per interessos que algun dia seran revelats.
Abans de passar per la junta, l’informe dels mateixos tècnics del club havien suspès i desqualificat Limak per la seva manifesta insuficiència per al projecte. Laporta, però, va fer el miracle i les obres van ser adjudicades a Limak.
Des de llavors, els mitjans han denunciat pràctiques esclavistes basades en jornades de 10-12 hores diàries i més de 50 hores setmanals per uns 1.000 € mensuals, salaris per sota de conveni, SMI i sense pagament d’hores extres, arribant a deure’s més de 1.400 € només pels dissabtes treballats.
Alguns obrers han dormit davant l’estadi per no perdre la feina o han malviscut en condicions precàries mentre treballaven més de 50 hores setmanals sense que se’ls hagin remunerat les hores extres, han estat afectats per incompliments bàsics del conveni del sector i han acabat cobrant entre 300 i 600 € menys al mes, o sigui, replicant el patró habitual en empreses que recorren al frau laboral.
La Inspecció de Treball també ha detectat suplantació d’identitat, ús d’empleats sense permís de treball i absència de contractes o alta a la Seguretat Social, cosa que ha derivat en sancions i investigacions a diverses subcontractes.
Hi ha casos en què les subcontractes obliguen els treballadors a retornar en efectiu salaris regularitzats sota amenaça d’acomiadament.
Incidències documentades que, tanmateix, només alguns mitjans, més aviat pocs, han seguit i publicat en un context de denúncia per la influència en la imatge del club permetent abusos i trampes cronificades en la contractació i explotació dels treballadors.
És cert, però, que malgrat aquestes atrocitats, conflictes i mala praxi, que alhora han provocat evidents retards —d’un any en la reobertura— i de dos en el final de l’obra amb la coberta instal·lada, Laporta ha aconseguit que sigui l’Ajuntament de Barcelona qui finalment hagi aparegut com el primer responsable que els permisos hagin arribat amb retard.
Aquesta altra realitat paral·lela, en la qual Limak se salva de qualsevol crítica relativa a l’esclavisme, als defectes d’obra detectats, als retards i als sobre costos, demostra fins a quin punt, novament, la premsa laportista és capaç de modelar l’opinió pública a favor seu.
Fins al punt que aquesta acampada de protesta al Camp Nou, just en el moment en què comença la campanya electoral, no sembla que hagi d’afectar-ne el desenvolupament ni la tendència perquè aquest és també un altre d’aquells temes tabú per a l’oposició. Curiós.
