Encara que el discurs oficial és un altre, sembla estar decidida, per part de Joan Laporta, la venda de BLM, la companyia pròpia de gestió i explotació de les Botigues i de part del marxandatge que per a molts experts financers és la joia de la corona. O almenys ho era fins a l’arribada de Laporta a la presidència, després que, en l’etapa anterior, amb Josep Maria Bartomeu de president, el club lliurés una dura batalla contra Nike i contra els elements per a recuperar part del negoci de la comercialització del retail i començar a guanyar diners. Superat el sot de la Covid, s’havia especulat amb possibles beneficis de fins a 30 milions.
BLM ha estat referència per a la seva capacitat per a reinventar i potenciar al màxim una cosa tan bàsica com la venda de samarretes, que s’ha disparat segons les dades disponibles en el mercat local (Barcelona, Catalunya, Espanya (45%) i Europa) en bona part gràcies al turisme internacional que passa pel Camp Nou i la seva àrea d’influència, especialment a l’estiu.
Finalment, per les dades conegudes i destacades que proporciona la mateixa memòria oficial del FC Barcelona, corresponent a l’últim exercici tancat (2022-23), “s’ha batut el rècord absolut de vendes del negoci de licensing i marxandatge (BLM), que va aconseguir la xifra dels 100 milions d’euros de facturació per primera vegada. Això demostra la capacitat de creixement exponencial que tenia aquest negoci quan va ser recuperat pel Club, passant d’una facturació de 64 milions d’euros en la primera temporada (2018/19) fins als més de 100 milions actuals”.
No es concreta ni precisa, en canvi, el marge de benefici de BLM, que alguns experts han determinat en 2 milions. Una molt mala notícia i una dada que vindria a desmentir i desmuntar aquest relat triomfalista per part de la junta de Laporta, perquè la rellevància i l’èxit de qualsevol activitat no es mesura per la facturació, sinó pel marge i els guanys proporcionals.
La mateixa memòria, en la qual les partides corresponents a BLM s’han emmascarat, apunten unes compres de material esportiu de 50 milions, contra 22 milions de l’exercici anterior (2021-22) i un cost de personal de 46 milions contra 44 milions, si bé en la partida de salaris s’inclou personal administratiu d’altres àrees.
El rellevant són aquests 28 milions de compres de més d’una temporada a una altra i la dada més aviat frustrant sobre BLM, que hauria deixat de ser una màquina de guanyar diners, l’única de la qual podria presumir Laporta ara mateix a la vista dels mals resultats, en general, del compte d’explotació.
Aquesta deterioració del negoci, alarmant, coincideix a més amb un moment de reconeguda tibantor i discrepàncies entre la junta de Laporta i Nike, obrint-se un debat i una reflexió sobre si al club li convindria assumir el disseny, la producció, distribució i comercialització d’una marca pròpia de roba com a alternativa a continuar depenent de la marca americana com fins ara, després de vint-i-vuit anys de caminar junts.
Està per veure, realment, la capacitat de Laporta per a anar més enllà de la seva verborrea i de les seves amenaces a Nike davant la premsa sobre la possibilitat de trencar el contracte, la pitjor solució de totes per mes que hi hagi altres marques a les quals s’ha convidat a jugar aquesta partida. Laporta sap que té totes les de perdre, més encara ara que BLM, segons sembla, s’ha convertit en un altre problema i ha deixat de ser una solució.
BLM s’enfronta, per com respira Laporta en una recent entrevista a Mundo Deportivo, a la necessitat d’afrontar dos problemes apressants, el principal és donar-los una sortida als comptes del club amb la venda del 49% de la societat, estimada en 400 milions d’acord amb alguns càlculs. Implicaria resoldre d’un cop de ploma la possibilitat cada vegada més real que la frustrada venda de Barça Studios incorpori unes pèrdues de 300 milions i l’amenaça que el desequilibri ordinari arribi els 100 milions a 30 de juny. Laporta salvaria d’aquesta manera una altra temporada ruïnosa.
D’altra banda, emergeix la necessitat d’incorporar un soci estratègic especialitzat en aquest sector que ajudi a alleujar la càrrega de costos actual i refresqui la solvència de BLM, ara en dubte. No és l’operació que més li sedueixi a Laporta, poc preocupat per la fotografia econòmica decadent i oxidada que ofereix al món el FC Barcelona, encara que requerit en aquest cas per la necessitat de complir amb els pagaments i pel pla de viabilitat acordat amb LaLiga. I no li agrada a Laporta, tampoc, perquè ja no podrà destinar el benefici net d’aquesta última palanca a la millora del marge salarial, només el 5%, a diferència del 100% finalista com va fer amb els drets de TV de la Lliga (25% per 25 anys) i els originats, almenys formalment en el seu moment, per Barça Studios.
Evitaria d’aquesta manera més números vermells, això sí a canvi de menys ingressos, només el 51% dels guanys de BLM en el futur, i possiblement del control real del negoci, perquè costa creure que si alguna empresa adquireix el 49% de BLM, fins i tot sent minoritària, no deixi lligat i ben lligat el control de la gestió i de la despesa amb la finalitat de recuperar la senda dels grans beneficis, de la qual s’ha desviat amb l’arribada de Laporta.
Així i tot, aquesta propietat compartida només ha tingut un precedent al llarg dels anys en què el FC Barcelona i Nike van gaudir de FCB Mechandising, societat en la qual el club aportava la infraestructura immobiliària de La Botiga Megastore del Camp Nou i Nike el desenvolupament comercial i control del personal del negoci, ampliat a base de franquícies. És complicat, per tant, que una altra marca que no sigui Nike es vulgui ficar ara mateix en la gola del llop, ja que, després de tot, la majoria del producte que comercialitza BLM el fabrica i distribueix Nike. A major risc i responsabilitat menor serà l’oferta d’aquest probable soci comercial amb el qual somia Laporta.
