Vagi per davant que la meva simpatia política per Irene Montero és nul·la, de la mateixa manera que la meva simpatia periodística per l’editor/presentador de TV3 Toni Cruanyes es zero -per raons que ara no venen al cas, o potser sí, ho veurem, però com se sol dir en castellà: “al César lo que es del César”.
Fer llenya de l’arbre caigut no és honest, però en aquest cas és vergonyant ja que els diferents partits de la coalició de Govern i els nuclis de “Sumar”, interns i externs, han utilitzat Irene Montero com a cap de turc pels resultats d’una errònia política col·legiada i continuada durant tres anys i mig, en matèria feminista i de gènere. Que a darrera hora de la legislatura, el PSOE s’hagi començat a desmarcar en alguns aspectes de la Llei del “Sí es sí” o de la Llei “Trans” (corregir és de savis), no vol dir, ni exclou, que en el fons la política seguida i marcada pel Govern de Pedro Sánchez ha sigut feminista i de gènere, seguint l’estela i augmentant la del Govern Zapatero (recordeu que va ser el primer govern europeu en legalitzar el matrimoni homosexual). Recordeu també que després de Zapatero va venir el PP (com després d’Obama va guanyar Trump). Estàvem avisats. Molt moderns, en un país de dèficits socials enormes. Ara, a l’avantguarda d’Europa i del món amb la Llei “Trans”.
Tota aquesta narrativa feminista ha comptat amb el suport sense fissures de fons (altre cosa és de ritme i ambició) del PSOE, d’Unidas Podemos, tant per part d’Izquierda Unida com de Podemos, i dels altres partits menors vinculats a la coalició. Respecte a Catalunya s’ha de dir que En Comú Podem és de fa anys líder en narrativa feminista, de gènere i LGTBIQ, i de quotes de dones i llistes cremallera abans que hi hagués normatives de paritat. Molt moderns també. Ja fa anys que el 60/40 (60% dones i 40% homes) s’imposa des del primer dia de la fundació dels “Comuns”. Però tornem a l’àmbit estatal. Yolanda Díaz semblaria que es vol desprendre d’Irene Montero i de la seva línia, però cal recordar (les hemeroteques, són per això) que la primera presentació de Sumar a Madrid la va fer rodejada de vuit dones i un home. I que ella ha format part d’una coalició de partits d’esquerra que originàriament, el 2.016, es deia Unidos Podemos (en masculí) i que posteriorment, el 2.020, es va canviar de nom per Unidas Podemos (en femení).
Estava cantat el rebuig, que ha trigat. La responsabilitat de tota l’agenda feminista està compartida pels seus socis i tot el Govern. L’aposta, l’estratègia política, mobilitzacions, lleis, ritme de les lleis, l’alarma social també, ha sigut compartida per tots (per tant, Irene Montero simplement és l’expressió política d’allò que ha fabricat el conjunt del Govern). També s’ha de dir que tota aquesta narrativa, lluita, preocupació i alarma social feminista i de “gènere” ha estat ben amplificada pels mitjans, per no dir altament interessada i amplificada, a vegades fins el paroxisme. Especialment La Sexta i TV3, més feministes i de “gènere” que un Partit Feminista com el de Lidia Falcón que ha estat deglutit per aquesta ona (curiosament el seu feminisme era més social i menys sexista).
Com exemples de la paradoxa, la desviació i confusió que arrossega fa temps tota l’esquerra (unes més que altres) és la trampa en que fa anys cau amb el Dia de la Dona (on s’ensorra el món) i el Dia de l’Orgull (gai, ara LGTBIQ) (on també s’ensorra el món) i l’abandonament del Dia del Treball (l’històric 1 de Maig) com si ja estigués passat de moda i fos una celebració rància (així l’han convertit aquí) o no existís això que alguns multimilionaris reconeixen com lluita de classes (“I tant que existeix la lluita de classes, i l’anem guanyant”: Warren Buffett).
S’ha anat massa lluny, com diu suaument un molt bon analista, Antoni Puigverd, amb els experiments antropològics, però el més greu és que no se sap llegir l’error des de fa temps: “la suma de minories no dona una majoria social, pot donar suma zero”.
També l’esquerra hauria de llegir més a Michel Weivorka, un bon analista francès. Per cert, a última hora el mateix PSOE ha detectat que ha perdut un milió de vots d’homes a les eleccions municipals i autonòmiques. I això no ho sabien els assessors i el mateix President?
