Llicenciat en Físiques, es dedica a l’ensenyament de matemàtiques en un institut de Barcelona. Escriu articles a diversos mitjans, l’últim sobre la violència i l’esquerra, a Rebelión. Ara, publica Marx desde Marx. Una reformulación del materialismo histórico (Editorial El Viejo Topo).
Què aporta la teva publicació a l’oceà de llibres i assajos que s’han escrit al voltant de Marx i el marxisme?
És alguna cosa que em continua inquietant, des dels 17 anys. Començo dient al llibre, i és veritat, que a aquesta edat em va impressionar el descobriment de Marx i els dubtes que em va suscitar. Quan vaig començar a veure-ho clar, en el sentit que qualsevol ho pugui entendre, la pregunta que em va assaltar va ser “que hi pinto jo en tot això”. Aquest és el fil conductor del llibre: intentar explicar el marxisme, de manera accessible, que no vol dir reduccionista, dogmàtica, vulgar… Quan a València, jo i el meu amic Jordi, ens ajuntàvem amb el Ferran, trotskista i estudiant de matemàtiques, ens portava a reunions. No entenia res. Ara intento fer-ho, amb la metàfora “Un món basat en la lliga”, que és el títol del capítol 10 del llibre. Una cosa inspirada en Marx i Engels, quan van escriure La ideologia alemanya, i no els el van voler publicar. Estaven contents d’haver-lo escrit perquè els havia ajudat a ordenar les idees.
Repensant Marx, en quin punt es troba avui dia, diguem-ne, en el pla de l’acció, de la política, dels fets?
Què n’ha quedat de Marx en la cultura? Molt. Però el que és interessant és que els que volem un món just, en concret que s’acabi el capitalisme, ens preguntem coses com ara Marx és a la Xina? Cosa a la qual no podem respondre. Hi ha algun analista, incloent-hi el mateix Marx, els resultats del qual es puguin seguir interpretant al peu de la lletra segles després? Un cèlebre matemàtic va dir: “El més difícil d’entendre no són les matemàtiques, sinó la vida”. En un viatge a l’Equador vaig parlar amb molta gent (indígenes, polítics…, fins i tot amb un expresident de l’Assemblea) i cadascú et donava la seva versió de les coses, de vegades antagònica. Total, que parlar de l’aquí i l’ara del marxisme aplicat no és una tasca fàcil, però això no invalida Marx, que continua estant molt vigent.
Sí o no: la pauperització creixent de la classe obrera?
A aquesta pregunta hi han respost marxistes moderns, com el teòric social britànic David Harvey, del qual parlo força al llibre. Marx no va parlar de l’empobriment creixent dels treballadors en termes absoluts, com no ho va fer de gairebé res. Va refutar les tesis d’Adam Smith sobre les millores de vida dels assalariats en la societat burgesa, i després va matisar la seva opinió, ampliant la mirada sobre els elements que conformaven la noció de benestar. Ara es diu que Marx es va equivocar, però ens hem de preguntar com i quan, perquè no són el mateix les coses ara que fa quaranta anys, ni el Brasil que Dinamarca, o Bangladesh. A Anglaterra, anaven millorant les condicions de vida dels treballadors, però amb Thatcher i el neoliberalisme, van empitjorar.
Durant un temps, el leninisme va ser associat, gairebé de manera inseparable, a Marx. Va ser, en conseqüència, la Revolució Russa una derivada automàtica del marxisme?
Òbviament, el model de revolució de Marx no podia ser el de Lenin. Segons Hobsbawm, el referent revolucionari de Marx era la Revolució Francesa del 1789, i les següents, també a França. És a dir, el que estava passant en el primer terç del segle XIX, no el que passaria al XX. Després va arribar Lenin, a qui cal reconèixer el seu geni a l’hora interpretar l’aquí i l’ara. Morts i enterrats, Marx i Lenin, la idea de revolució no pot ser ara la mateixa. Quina, doncs? Amb l’esdevenir diari, amb els actes i els fets, tenint sempre present el que volem, que és la superació del capitalisme. El camí es fa en caminar, com deia Antonio Machado. La teoria, per si sola, resulta estèril, i els actes sense teoria, anar errant.
En optar exclusivament per la via parlamentària per accedir al poder, no s’homologa l’eurocomunisme amb la socialdemocràcia?
Hi ha una diferència. Manuel Sacristán deia que els socialdemòcrates, seguint el seu fundador, Eduard Bernstein, consideren que això és el fi. Però els comunistes, com es diu al Manifest Comunista, saben cap on van. Tenen altres metes. L’orientació comunista ha de ser revolucionària. No acomodatícia, gens. Ni en l’eurocomunisme, ni en la socialdemocràcia. En algun moment caldrà donar el cop de puny a la taula, i tant de bo no sigui amb les armes a la mà. Acomodar-se és pensar que algun dia el capitalisme portarà la felicitat per a tothom. El marxisme reclama el mètode científic, no només en sentit galileà, encara que també.
L’experiència comunista, amb fites tan formidables com la revolució a Rússia o la Xina, ha generat una atmosfera èpica, capaç de fer-se irrespirable?
Per desgràcia, tens raó. El més difícil és saber com superar-la. Es petrifiquen els conceptes, les figures. Encara que un geni, com deia Lenin, és també una persona de carn i ossos. Tot i això, es va despertar una tempestat de passions quan, al PCE, es va debatre la idea de revisar les seves tesis. En qualsevol cas, no es pot elevar als altars. On ha d’estar Lenin? On ha d’estar un personatge històric, inspirador, amb encerts i errors? En un lloc semblant on podrien estar Robespierre, Juli Cèsar… Cal distanciar-se i adonar-se que per més que entenguem molt Lenin, no serem capaços de saber quines decisions cal prendre avui. Les decisions les prenem nosaltres.
Cada cop que es produeix un terratrèmol financer, fa la sensació que seguim dedicant-nos a jugar a bales mentre el món s’enfonsa… En aquestes circumstàncies, el capitalisme segueix tenint por de Marx i del que representa?
Sens dubte. Si no, no existiria, per exemple, el bloqueig a Cuba. Com podrien no tenir por? Quan Marx deia que els comunistes no ocultaven les seves intencions, que eren enderrocar tot l’ordre existent, res més natural que el temor entre els que creen, sostenen i reprodueixen aquest ordre. Com podrien no atemorir els que proposen nacionalitzar bancs?
És cèlebre la dita del financer Warren Buffett que “la lluita de classes existeix, i l’estem guanyant nosaltres, els rics”. Què es pot dir d’això davant l’ascens dels neofeixismes a costa de l’esquerra i fins i tot de la mateixa democràcia liberal?
Els grans canvis, els de veritat, només tenen lloc enmig de greus crisis. La revolució bolxevic va ser conseqüència de la Primera Guerra Mundial, i la guerra revolucionària a la Xina, de la Segona. El que pretenem els marxistes, o la branca a què jo pertanyo, és que aquestes crisis ens agafin entrenats, organitzats, amb les idees clares. Sabent, fins on sigui possible, les tecles que toquem: què es pot canviar i què no, i què és el que no volem ni en pintura. Quan s’obri la porta, hi haurem d’entrar. Parlem d’una cosa tan grossa com d’enderrocar el capitalisme.
Una cosa que se’ns pot emportar a tots, via, per exemple, guerres nuclears?
Algú amb mala llet ens podria preguntar: aleshores, si voleu la fi del capitalisme, voleu aquesta gran crisi? No és això. Una cosa tan capciosa. Tant de bo morís el capitalisme de mort natural, que també pot ser una gran crisi. El capitalisme és un càncer. Tot ho pot reduir a mercats. Tenim el capitalisme verd, el filantrocapitalisme… I així es fa amb tot.
Ancorats en la mitologia soviètica, no falten els que segueixen considerant la Rússia actual hereva d’aquell i Putin un dirigent comunista…
L’any passat, en una manifestació del 8-M, em vaig quedar despenjat del grup amb una bandera vermella a la mà. Un home gran em va preguntar per què ens manifestàvem, i em va dir si jo no hauria d’estar “a l’altra”. Si ets comunista no hauries d’estar a favor de Rússia? Ni un pensament a propòsit de Ieltsin i el desmantellament de la Unió Soviètica. Putin és anticomunista, i els que pensen el contrari estan en un error. Així de clar. I la guerra d’Ucraïna, en certa manera, és una reproducció de les guerres entre potències capitalistes.
La intenció última del teu llibre?
Fer arribar a la gent el pensament de Marx, sobretot a qui li pugui interessar ex novo. M’he dedicat a la docència i d’aquí ve la intenció de transmetre coneixement, amb rigor, sense caure en els clixés, en els catecismes…
