Aquest deu ser, potser, l’enèsim article d’una persona progressista, humanista, igualitària, fermament convençuda de la justícia social i dels postulats de la Revolució Francesa, indignada, profundament indignada, davant la campanya sota el concepte «prioritat nacional» que Vox duu a terme des de fa molt de temps i, en concret, des que el Govern espanyol va posar en marxa el procés de regularització.
Primer, per si algun despistat o despistada encara pensa que frases com «deixarem entrar tothom» o «col·lapsaran els serveis públics» tenen algun bri de veritat. Cal explicar, breument, que el procés de regularització regula, no afegeix; són dos verbs diferents. Només es pot regular allò que ja existeix.
Aquestes persones (important el qualificatiu) ja utilitzen els serveis públics, ja treballen (en negre, no siguem ingenus), ja conviuen amb tu, sí, ja te les trobes al tren, al supermercat i fins i tot és probable que els seus fills estiguin escolaritzats amb els teus. Però a aquestes persones no se’ls reconeixien els seus drets mínims i, per tant, tampoc les seves obligacions mínimes.
Sí, tots hi sortim guanyant. És una llàstima que el simple argument del respecte a l’ésser humà no sigui suficient en aquests casos, però no passa res, perquè ens sobren les raons i els motius (com deia el poeta). La regularització reconeix aquelles persones que fa temps que viuen al nostre país (meu, meu, com si fóssim en Gòllum amb l’anell…) i les situa dins l’estat de dret, sense que això impliqui, de cap manera, reconèixer-los la nacionalitat.
M’estic allargant molt per a una cosa que no volia explicar, ja que em resulta incòmode viure en un món, en una societat, a la qual cal argumentar-li per què «està bé» defensar els drets humans. Per què el racista és el dolent de la pel·lícula en aquesta història.
És igual les vegades que hem pagat aquest oblit interessat, no importa que tornem a caure una vegada i una altra al mateix pou de desesperació. I tornem a dir que primer els d’aquí, que donar a qui menys té és treure-m’ho a mi, que ens roben, que delinqueixen, que ens prenen la feina, que empitjoren els nostres barris.
I no. Ni una engruna de vergonya senten les persones que enarboren aquestes idees. No tots els immigrants delinqueixen, igual que no tots els polítics roben, ni tots els homes violen i maten dones. Barrejar delinqüència amb origen és, més enllà de cruel i interessat, ridícul.
Existeixen diversos problemes reals vinculats a la immigració que, lògicament, no podrem abordar ni solucionar en les línies que suma aquest article. La classe social, el nivell econòmic, el nivell d’estudis, les ajudes per a l’adaptació, la integració, la possibilitat d’accedir a feines qualificades (molts immigrants tenen titulacions que no són compatibles amb les del país on emigren) i una llarga llista de dificultats fan que migrar no sigui cap panacea. I, tanmateix, per a l’extrema dreta aquestes persones són l’objectiu a eliminar.
La seva prioritat nacional no és invertir en més educació, inclusiva i que fomenti la integració per evitar fractures futures. La seva prioritat nacional no és millorar la sanitat pública fomentant la innovació, la investigació i donant suport a les persones que vulguin dedicar-se a la salut. No és la seva prioritat nacional millorar el salari mínim, donar suport a la llei de dependència o votar a favor de les ajudes als damnificats per catàstrofes naturals. No és la seva prioritat, ni el seu problema, acabar amb la violència masclista i els assassinats i vexacions que pateixen les dones d’aquest, el seu país. Tampoc no ho és aconseguir quotes més altes de seguretat deixant d’inventar-se mentides i treballant per millorar el deplorable sistema judicial que tenim actualment.
No, la seva prioritat és la recerca, persecució i captura del migrant.
I els voten.
