«Sóc defensor de la cocapitalitat de l’Estat entre Barcelona i Madrid»

Llicenciat en Dret, advocat i funcionari públic de carrera. Vinculat al moviment associatiujuvenil i al sindicalisme, a la UGT. Va ser conseller de districte, i, fins ara, tinent alcalde a Barcelona. Vicepresident de la Diputació, va ser també diputat al Parlament de Catalunya.Es presenta com a cap de llista pel PSC a les eleccions del pròxim 28 de maig.

Com imagines una Barcelona futura agradable, atractiva, seductora…?

Començaria pels intangibles. Una ciutat a la qual la gent se senti orgullosa de pertànyer. Cosa que Barcelona ja ha anat fent, sobre la base d’uns valors, no tant territorials, de naixement, sinó d’atributs. Formar part d’un projecte que es diu Barcelona, ​​obert, tolerant, progressista… seria la màxima aspiració per a mi. Quan un propòsit polític té nom de ciutat, que en aquest cas és Barcelona, ​​conforma un conjunt de qualitats amb què la gent s’identifica, estem davant d’un èxit notable. Som de Barcelona som els que hem nascut aquí i els que han decidit formar-ne part. El padró municipal, per primera vegada a la seva història, indica que el 51% de les persones que vivim a Barcelona han nascut fora de la ciutat. En la perspectiva de futur, m’agradaria una ciutat que hagués superat reptes, com el climàtic, el demogràfic, el de la transformació digital… Una ciutat global, ambiciosa, transformadora, que somia en gran, però que manté una cosa que per mi és molt identificadora de ciutat, que és l’escala humana. Capaç de cuidar qui està pitjor.

I on es troben, diguem-ne, els obstacles més evidents a aquests anhels?

La Barcelona democràtica és una construcció política. Va decidir ser el que és i decidirà ser el que serà. No ens va venir tot donat. I en aquest sentit, quan decideixes ser alguna cosa, tenir uns atributs, també tens enemics. Un dels més clars és el nacionalisme, i ho ha estat el centralisme. Amb tots dos ha hagut de bregar al llarg de 40 anys de democràcia. Contra un nacionalisme que ha pretès negar-la, i contra un centralisme que ha intentat atraure tota la força i el poder econòmic, social, mediàtic. D’això se’n surt i se’n sortirà quan la ciutat decideix fer aliances intel·ligents.

En el joc col·laboració-competència de les metròpolis globals, especialment les europees, on s’ubica Barcelona?

En l’última dècada, Barcelona ha perdut rellevància i protagonisme en la construcció, per exemple, de l’Europa de les ciutats i les regions. Va formar part de la creació del Comitè de les Regions, del qual Pasqual Maragall va ser president. Des de l’etapa socialista, Barcelona ha caigut en la irrellevància. O per manca d’interès, perquè no forma part de les prioritats de l’actual alcaldessa, o bé ha estat incompatible amb un projecte nacionalista. Les últimes vegades que ha anat el senyor Trías a Brussel·les ha estat per veure el senyor Puigdemont i demanar permís per presentar-se a les eleccions. Jo he anat a Brussel·les a explicar que Barcelona tornarà si soc alcalde. Al concert de les ciutats europees tenim l’objectiu que, el dia que es revisin els tractats, s’ha de crear un espai institucional on les grans metròpolis disposem de veu i vot, perquè som les que executem en gran part les mesures que es decideixen a escala comunitària. També volem recuperar el paper de capitalitat euromediterrània, que és el nostre espai natural; de trobada, cooperació… A nivell global, Barcelona ha de voler continuar sent una de les ciutats del món més significatives. Barcelona està entre les vint primeres en els rànquings que mesuren la potencialitat de les metròpolis.

Està encotillada Barcelona per un motlle estructural, institucional, competencial… que dificulta o no facilita el desenvolupament d’algunes de les seves potencialitats?

Barcelona, ​​com a gran ciutat espanyola, té la singularitat de disposar d’una carta municipal pròpia, que és com un estatut de la ciutat, el més semblant al que podríem anomenar ciutat Estat. De fet, tenim moltes polítiques (educació, sanitat, habitatge, polítiques socials), que afecten el ciutadà concret, que estan consorciades amb la Generalitat: nosaltres plantegem al programa la revisió i l’actualització de la Carta Municipal. En vint anys, s’ha modificat el marc competencial, els problemes i els reptes (des de la generació d’energia fins a la gestió de l’aigua, passant per polítiques socials i noves fractures que es produeixen amb la revolució tecnològica), la ciutat de Barcelona, i també la de Madrid, que té un estatut propi, hauríem de tenir més competències i més dotació econòmica. D’altra banda, hi ha la dimensió metropolitana, on abans que reformes institucionals cal saber quines polítiques “metropolitzar”. Per mi, hi ha tres claus: la política d’habitatge, que si no és d’escala metropolitana no resoldrem el principal problema, que és l’accés a l’habitatge assequible. En segon lloc, infraestructures d’energia i tecnologia. ·En tercer lloc, les polítiques socials, perquè les persones que requereixen recursos extraordinaris es van movent per l’entorn metropolità.

On són els colls d’ampolla a la metropolització de Barcelona? No és potser el moment de començar a pensar també en una Catalunya federal?

Continua una política d’oposició del nacionalisme. Per això és millor anar fent coses que intentar pactar reformes amb un pacte polític que avui veig impossible a Catalunya. La realitat catalana és policèntrica, com ho és Barcelona. Els diferents territoris de Catalunya poden tenir la seva especialització en l’àmbit econòmic, a la qual cosa Barcelona pot contribuir. Podem, per exemple, ajudar que l’àrea metropolitana de Tarragona es converteixi a la vall de l’hidrogen verd en el futur, o la indústria agroalimentària a Lleida. Barcelona, ​​entre dos rius, la muntanya i el mar, no disposa d’espai físic, com Madrid, per créixer. Cosa que ajuda que pugui contribuir al desenvolupament del conjunt del país.

S’entreveu a l’horitzó el ressorgiment d’una mena de neovictimisme de Barcelona respecte a Madrid?

Sóc defensor de la cocapitalitat de l’Estat entre Barcelona i Madrid. Tenim rols que són complementaris en molts casos, i en alguns àmbits concrets podem competir-hi. No passa res. Les ciutats competeixen i col·laboren, a tot el món. El que crec que sí que ha passat és que aquí hi ha hagut un conflicte polític, el procés, que ha llastat el conjunt de Catalunya, i l’escenari del qual ha estat la ciutat de Barcelona. Hem perdut deu anys parlant d’una cosa que no passaria, debilitant-nos, dividint-nos, mentre altres ciutats, no només Madrid, sinó Màlaga, València, Lisboa…, han continuat creixent. Aquí, mentre alguns deien “el món ens mira”, resulta que ni ens miraven ni ens esperaven. Ara s’acaba el procés i descobrim que les ciutats s’han despertat. Barcelona ho ha d’assumir amb naturalitat. Som al segle de les ciutats i són elles les que estan traçant les seves pròpies estratègies de creixement, especialització… També hi ha una qüestió de valors, que ens diferencia dels que governen Madrid. No som partidaris d’un desenvolupament neoliberal com el que s’està produint a Madrid. Però els madrilenys i les madrilenyes han decidit democràticament tenir aquests governs. Nos­altres estem en un altre camí, que creiem que és millor. Barcelona trenca el guió de la dreta i l’extrema dreta. Trenca la imatge de Catalunya, que exploten políticament, en perjudici d’Espanya.

Què podem dir respecte als novíssims barcelonins, que, procedents de tot el món, han escollit la ciutat per instal·lar-s’hi? 

Que s’han fet les coses amb molta naturalitat i molt d’èxit. Hi ha hagut una integració molt respectuosa i de molta convivència a nivell social, però tenim una assignatura pendent pel que fa a la representació política i la visibilitat. Aquestes no es corresponen amb la proporció de persones extracomunitàries, de primera i també de segona generació, que han vingut a Barcelona. A la nostra candidatura hi figura una noia d’origen marroquí, de segona generació, perquè volem que es percebin aquests conciutadans.

Quina estrella brilla més al firmament programàtic de la teva candidatura?

Dels temes que més destaquen ara a l’agenda, una de les propostes estrella és tornar al pla de recuperació de les illes de l’Eixample. En el transport, cal prémer l’accelerador no només a Rodalies, sinó també al metro, entorn del qual es construeix la metròpolis. Un altre gran tema és el de l’habitatge, on tenim el Pla 500, que consisteix a posar al mercat nous habitatges, incloent-hi els de petits propietaris, que s’animin a llogar, mitjançant bonificacions.