No hi ha certesa sobre qui va encunyar la frase “la política fa estranys companys de llit”. Hi ha qui li atribueix a Winston Churchill, d’altres a Manuel Fraga, que l’usava de forma habitual; segurament que el gallec la va importar després de la seva etapa com a ambaixador a Londres. Sigui com vulgui, la frase va fer fortuna, i fins avui. La fragmentació del vot ha obligat en els darrers anys a allitaments més o menys estranys i/o desitjables, i al pas que anem, res fa pensar que no persisteixi. Els polítics, els partits, els ciutadans s’hi hauran, ens hi haurem, d’acostumar.
El govern català hi està més avesat, l’espanyol tot just va estrenar-se en la legislatura que d’aquí a uns nou mesos clourà. Siguin estranys o corrents, la convivència en el llit de la política no ha estat mai fàcil. Ho constaten, per exemple, les relacions del tripartit d’esquerres o del bipartit independentista.
No em sembla molt estranya la parella que formen PSOE i Podemos, esquerra i extrema esquerra. Això no obstant, vist el sainet dels darrers dies, amb lamentable guinda en vigílies del 8-M, queda clar que l’allitament no acaba de rutllar. D’acord, ningú va dir que fos fàcil, però el darrer espectacle ratlla l’esperpent.
És del tot comprensible que dos partits tinguin diferències en un tema tan delicat com el de la llei del ‘només sí és sí’, el que no ho és tant, o gens, és que, un cop airejades les diferències, no siguin capaços de posar-se d’acord. Ha quedat clar que la llei tenia escletxes que permetien, per la interpretació dels jutges o pel que sigui, que violadors veiessin reduïdes les seves condemnes, i urgia arreglar-ho. També està clar que una de les virtuts de la nova llei, que calia preservar, és la del consentiment. De veritat que no hi havia manera de conciliar ambdues postures?
Diuen, això sí, que la coalició no es trencarà, encara que no s’hagin posat d’acord en una de les lleis en què més necessitat d’acord hi havia, que conviuran nou mesos més en el mateix llit, tot i els roncs dels uns i els peus freds dels altres. No pensen que, en el millor dels casos, els resultats electorals els aboqui de nou a tornar-se a allitar.
La nova llei del ‘només sí és sí’ era molt necessària. Les correccions a les escletxes també, preservar l’essència del consentiment, no menys. Les ferides que tot plegat han causat no cicatritzaran fàcilment i la necessitat de pactes persistirà. M’hi jugo un pèsol, que encara no s’ha escrit l’última línia d’aquesta llei. Hi ha una frase del cortesà i escriptor espanyol, secretari de Felip II, Antonio Pérez, que diu: “Al bé comú, els més enemics es concerten”. Doncs, això.
