Entre els mals hàbits adquirits per la junta de Joan Laporta, més enllà de l’aversió evident del mateix president a l’activitat física i una nutrició saludables i mesurada, no hi figuren ni la transparència ni la informació als socis que, per la naturalesa del seu règim jurídic són copropietaris del FC Barcelona. Una condició que estatutàriament obliga la junta directiva a mantenir-los informats de forma permanent i actualitzada sobre la gestió de l’entitat i, de manera especial, sobre tots els aspectes referents a les decisions i actuacions en l’àmbit econòmic, financer, patrimonial i social. També a l’esportiu, per descomptat, encara que és veritat que l’exposició natural del primer equip a l’esfera pública a causa de la seva extraordinària transcendència periodística i en xarxes, també a escala internacional, provoca que la premsa supleixi i faci d’altaveu sobre aquesta parcel·la, en contrast amb l’opacitat i el secretisme particularment preocupants en el cas concret de la junta de Laporta sobre la resta de dinàmica del club.
En aquests dies, el silenci administratiu sobre el cas Negreira ha posat encara més en relleu l’actitud i el comportament autoritari de Laporta, cada cop més allunyat i distant d’una massa social que, a més, no té cap canal ni manera d’expressar i representar les queixes sobre aquest tema, molt menys quan el treball fiscalitzador de la premsa ni existeix, ni se l’espera, en un context mediàtic absolutament controlat des de la junta.
Perquè s’entengui millor, Laporta va arribar a la presidència a les espatlles d’una premsa liderada per TV3 i completament entregada que, des d’uns quants anys enrere, havia sotmès la junta de Josep Maria Bartomeu a un assetjament i enderrocament demolidors amb l’anuència i la col·laboració del mateix Govern de la Generalitat, la seva policia, les forces socials del sobiranisme, agents econòmics i altres forces i poders alineats a la causa laportista. Per tant, aquest és un entorn majoritari i dominant que, per més evidències, sospites o trastejades que pugui cometre actual directiva blaugrana, no només li continuarà donant cobertura i silenciant les malifetes, sinó que continuarà castigant la junta d’ahir per tapar els escàndols d’avui.
Quan, per exemple, va esclatar el Barçagate, la junta de Bartomeu va encarregar una investigació externa a PriceWaterhouseCoopers i va desestimar les actuacions internes d’una compliance que, se sabia, en aquell moment conspirava amb altres directius contraris al president. Les dues decisions van ser durament criticades per la mateixa premsa que ara aplaudeix i destaca la reacció de Laporta sobre el cas Negreira limitada a l’anunci d’una “investigació duta a terme per advocats en contacte amb el compliance“. No se sap res més.
O més aviat se sap tot, però gràcies al fet que els papers de Football Leaks han desgranat l’afer sencer amb tots els detalls dins el termini i en la forma escaient dels pagaments del FC Barcelona durant 18 anys a diverses societats relacionades amb el clan Negreira. Quan Laporta surti a donar explicacions ho farà tard, malament i de forma esbiaixada com ho fa des del seu retorn a la presidència.
Laporta va assegurar en campanya electoral que no hi hauria comissions al Barça si sortia elegit i que, en tot cas, si n’hi havia, s’explicarien sempre als socis. Per norma, com quan també va certificar voler i tenir lligada la renovació de Messi hores abans de fer-lo fora, s’ha de conjecturar que acabarà passant el contrari del que afirma.
Compte, doncs, amb aquesta recurrent i sospitosament reiterada sentència sobre que “mentre jo sigui president el Barça no serà mai una Societat Anònima”, cosa que tot el seu entorn sap que serà imminent.
Quan Laporta vulgui de veritat donar explicacions necessitarà invertir-hi un munt d’hores si vol abastar tots els episodis pendents, començant per les comissions (de 10 milions més o menys) generades pels fitxatges de Koundé, Lewandowski i Raphinha. També, si hi hagués la voluntat de fer-ho, sobre l’operació de Marcos Alonso, que va estar estretament acompanyat el dia de la presentació pel fill del president, Guim, soci a la vida real d’un agent FIFA, Àngel Verdú, que treballa per a l’agent del futbolista.
Està pendent també donar a conèixer les veritables condicions de l’acord amb Spotify, confidencials quan es vol i no convé certificar que es tracta d’un acord de patrocini força per sota del mercat dels grans clubs d’Europa, i explicar la comissió de Darren Dein, l’intermediari al qual públicament Laporta li va donar les gràcies en l’assemblea extraordinària de la seva aprovació.
Podria detallar, cosa que no va fer Laporta el seu dia, per què va demanar permís per poder endeutar-se per 1.500 milions sense concretar com, en quines condicions i amb quin propòsit concret. Conseqüència d’aquesta ambigüitat avui no hi ha finançament per a l’Espai Barça i si n’hi hagués seria sense el nou Palau Blaugrana.
No va justificar tampoc les palanques en la seva autèntica dimensió ni ha aclarit aquesta plusvàlua de 148 milions, que apareixerà i caldrà tornar tard o d’hora, ni per quina raó i amb quin permís va vendre la meitat de Barça Studios, una productora de continguts audiovisuals, a empreses especialitzades en Fan Tokens, Metaverso i NFT.
Tan opaques van ser les assemblees per autoritzar les famoses palanques que LaLiga el va obligar a passar-les per l’assemblea ordinària amb explicacions i detalls rellevants. Gràcies a això es va saber que, per exemple, els 100 milions de Mediapro no seran una realitat fins al 2026 i que només és casualitat que, de sobte, se li hagi encarregat a una empresa del mateix grup un caríssim projecte de Mini-Museu del Barça a la Pista de Gel, coincidint amb el període de les obres al Camp Nou i el trasllat de l’equip a Montjuïc.
Igualment, les assemblees telemàtiques bloquegen i neguen sistemàticament la participació, l’opinió i el vot dels socis a conseqüència d’aquesta foscor i misteriosa logística amb què es convoquen i es desenvolupen.
No hi ha tampoc, malgrat que Bartomeu va deixar signat un acord per entrar al projecte de la Superlliga subjecte a la seva aprovació a l’assemblea de compromissaris, manera de saber en quina mesura i compromís ha posat Laporta al Barça i quines poden ser les conseqüències. Un terreny perillós on, cada dia que passa, apareixen noves evidències que els financers de confiança del president del Reial Madrid, Florentino Pérez, dirigeixen i condicionen les decisions financeres de Laporta en matèria de venda de drets de televisió i explotació del futur Espai Barça. Fins i tot JP Morgan, el banc de la reforma del Bernabéu, s’ha unit a aquesta festa madridista del futur Camp Nou.
A la pregunta de per què Laporta ha tornat a frenar en sec, com el 2003, la gestió de la llista d’espera d’abonaments, que es va reprendre el 2011 després de l’arribada de Sandro Rosell, aquesta resposta és senzilla, ja que la directiva de Laporta sempre ha apostat per adjudicar les localitats alliberades cada any per morts o impagaments als amics i familiars. Una altra cosa diferent és que ho vulgui admetre i una altra que els col·lectius de socis anti-Rosell i anti-Bartomeu mai denunciïn aquest escàndol.
Per cert, que, una mica ingènuament, aquest grup de col·lectius utilitzats per Laporta per erosionar els mandats del passat, ara en plena hibernació, van despertar de sobte per demanar, sense fer soroll, que la junta justifiqués l’elecció de la constructora Limak i en general, sortís a oferir a tots els socis una actualització de la gestió de l’Espai Barça. Ho van fer en reacció a l’allau d’informacions tan preocupants aparegudes sobre el gir de guió en diferents aspectes del projecte. La petició continua guardada i oblidada en un calaix de la taula de la vicepresidenta Elena Fort i Laporta, si és que se n’ha assabentat, encara riu.
