D’una manera formal i directa, la Premier League ha acusat el Manchester City d’incomplir les regles financeres de la competició, bàsicament per dos motius: un, com a resultat d’un total de cent infraccions trobades en operacions i en la presentació dels comptes; i un altre, per la manca de col·laboració del club amb la investigació durant un procés que s’ha prolongat al llarg de quatre anys.
De totes les reaccions, segurament la més destacada és la del seu entrenador i figura cabdal del projecte, Josep Guardiola: “Sempre m’han assegurat que tot el que es fa al club és legal. Si no fos així, marxaria”. En poques setmanes, aquesta ha estat la segona vegada que, contràriament al seu conegut control i savi maneig del discurs sobre el tema del seu futur, tan sensible amb relació al FC Barcelona i invariablement lligat al City i lluny de qualsevol altra aventura, Guardiola ha deixat la porta oberta a una marxa prematura. “Si jo estic entrenant aquí o on sigui, i el Barcelona em truca, jo aniré a Barcelona. És el meu club”, va dir exactament el dia 26 de gener passat, amb l’excusa de valorar que Mikel Arteta, avui entrenador de l’Arsenal que marxa líder provisional de la Premier, se n’hauria anat del City, on era el segon de Pep, apel·lant al fet que un futbolista o un entrenador ha de seguir sempre els sentiments i els lligams emocionals amb un club.
Ningú a Barcelona s’ha atrevit a aprofundir com ha encaixat Xavi Hernández, entrenador del primer equip blaugrana, el sentit i l’impacte d’unes declaracions que, precisament per provenir de Guardiola, que coneix exactament la seva enorme transcendència, no en són gratuïtes ni la conseqüència d’un lapsus o error. L’hemeroteca és plena d’al·lusions de Guardiola afirmant que la seva etapa al Barça ja estava definitivament passada i superada.
Per què, llavors, reobre ell mateix aquesta possibilitat? Sens dubte perquè coincideixen dos factors que ho condicionen tot per a l’exentrenador del Barça, el més premiat i triomfador de tots els temps. D’una banda, el temor a sortir esquitxat d’un escàndol com el que li ve sobre el City a mig termini, una vegada que la Premier, amb judici independent previ sobre els seus recursos i trames financeres, determini si és culpable o no -i, en cas afirmatiu, si li cau una sanció fortíssima en forma de pèrdua de punts o, fins i tot, el descens de categoria segons la dimensió i gravetat dels fets-.
De l’altra, els que coneixen de debò Guardiola saben de la seva immensurable ambició, el seu ego -encara més gran-, i de la seva capacitat sobrada per ser maliciós quan es tracta de comparar el seu palmarès i estatus amb la resta dels entrenadors. Les evidències suggereixen que no s’atura davant de res. Al Barça, quan es va veure substituït i, d’alguna manera, amenaçat per les expectatives d’un entrenador com el seu amic -almenys fins aquell moment- Tito Vilanova, li va retirar l’amistat i la paraula fins al punt de no estar al seu costat a cap moment de l’amarga i cruel malaltia que se’l va acabar portant a la tomba. La seva reacció després d’anar-se’n del Barça, provada documentalment, va ser oferir-se al Bayern Munic amb l’exigència que fessin fora Jupp Henyckes, a qui va rellevar inexplicablement després liderar i de conquistar l’únic triplet de la història del club bavarès. Més o menys les mateixes exigències plantejades per anar al City el 2016 forçant la marxa de Manuel Pellegrini.
Tot i que el seu extraordinari palmarès representa, sens dubte, la millor carta de presentació, imbatible per a qualsevol altre entrenador, Guardiola no digereix del tot bé certes situacions com el lideratge de l’Arsenal a la Premier, o haver de jugar forçant un futbol que no és del tot del seu gust perquè Haaland pugui golejar, encara que sigui a costa d’empitjorar el joc associatiu de l’equip.
I no s’ha d’ignorar, des del vessant blaugrana, com l’inquieta i turmenta l’amenaça d’una possible era triomfal de Xavi, susceptible d’iniciar un cicle d’èxits -Champions inclosa- que pogués igualar o, fins i tot, millorar el seu entre el 2007 i el 2012, amb un triplet i dues Champions. No és cap casualitat que, precisament ara que l’equip de Xavi s’ha entonat i lidera la Lliga, hagi sortit de la boca aquest sobtat i inesperat compromís de tornar al Camp Nou si algú li ho demana, cosa que no deixa de ser també un missatge que genera incertesa sobre la seva etapa al Manchester City i posa en perill la seva continuïtat fins al 2025, tancada l’any passat.
Guardiola s’ha convertit en el millor indicador del temor i de la preocupació provocats al City per aquest informe de la Premier, realment alarmant, després que la UEFA ja l’hagués sancionat al seu dia amb dos anys fora de la Champions per idèntics motius de dopatge econòmic. La UEFA va posar el focus en aquestes pràctiques irregulars després que Football Leaks fes públics documents interns que explicaven amb detall la manera com. des del City, el director operatiu, Ferran Soriano, demanava al propietari del club i de l’Abu Dhabi United Group, Mansour bin Zayed Al-Nahyan, que desviés diners des del seu hòlding a favor del City per simular un patrocini amb el qual equilibrar les seves pèrdues milionàries. La UEFA va sancionar fortament el club de Manchester, però el TAS va acabar invalidant el càstig perquè els fets delictius havien prescrit.
Va ser llavors quan la Premier va iniciar pel seu compte la investigació que ara ha conclòs la comissió d’enganys a la seva estructura comptable per part del City. A partir d’aquest moment, un tribunal independent serà l’encarregat d’establir si, d’acord amb les normes del fair play financer i de la Premier, el City s’ha continuat burlant de la resta, ja que des de l’adquisició del club pel hòlding d’Abu Dhabi, el City s’ha gastat gairebé 3.000 milions en fitxatges sense que ningú s’ho acabi d’explicar del tot.
A aquesta caça del frau al futbol europeu pel dopatge financer ja s’havia unit fa temps Javier Tebas, el president de LaLiga entestat a denunciar i desmantellar aquest tipus d’estructures que realment generen desequilibri i desigualtats. Tebas havia deixat en mans de Premier el cas del City i, per part seva, havia endegat una denúncia contra el PSG per la mateixa causa.
És curiós que Joan Laporta, al Barça, l’encoratgi també aquesta mateixa reivindicació davant de LaLiga, si s’escau, exigint flexibilitat per gastar molt per sobre de les seves possibilitats, justificant que només així pot competir amb el PSG amb les mateixes condicions. Tebas no ho veu així: considera que el Barça de Laporta també ha de complir les regles, iguals per a tots, encara que no limitant les seves expectatives, sinó proporcionant les seves despeses i les seves inversions als recursos ordinaris. A la seva manera, Laporta no ha reaccionat de manera diferent del City o del PSG; és a dir, intentant esquivar la normativa amb fonts d’ingressos extraordinàries mitjançant la venda d’actius i patrimoni.
Res qüestionable en principi, si no fos perquè ja estava excedit el seu marge salarial per atrocitats comptables i econòmiques anteriors i perquè, a més, no és capaç ni de recuperar els ingressos prepandèmia ni d’equilibrar i fer sostenible el seu compte explotació. Com el City i el PSG, el Barça de Laporta també ha estat sorprès amb les mans a la massa.
