L’última de les ocurrències dels creadors del Barça de les palanques -és a dir, de Joan Laporta- implica recórrer a la venda de Barça TV com una manera de burlar el control financer que està exercint LaLiga de Javier Tebas sobre les despeses del club blaugrana. Més que un control de caixa, el que ha fet és limitar la inversió en fitxatges del primer equip, posant fi a aquesta mena de bogeria estiuenca que el president Joan Laporta aspirava a reactivar en el mercat d’hivern. LaLiga li recorda que té el límit salarial excedit, pendent d’una profunda revisió i posada a punt, cada vegada que des del Camp Nou li demanen que alliberi fons, que sigui flexible, i que miri cap a una altra banda quan els amics del president, la majoria agents, se’ls acudeix suggerir-li fitxar aquest o aquell jugador. L’amnèsia de Laporta arriba a l’extrem d’estar negociant jugadors per a l’estiu mentre que el fons salarial no li arriba ni tan sols per inscriure els nous contractes de Gavi o Araujo que, gairebé definitivament, no seran assimilats fins a la finestra de la temporada que ve.
Si es cansarà Gavi i se n’anirà a un altre club, això depèn del jugador i, potser, de les clàusules d’un contracte que, amb tota seguretat, inclou penalitzacions en el cas d’endarrerir la seva entrada en vigor, ja que el FC Barcelona no li pot pagar tampoc més del que estipula mentre no s’actualitzi aquest contracte que li permet anar-se’n, si vol, per una clàusula de llibertat baixíssima. La junta filtra que el jugador i el seu entorn estan tranquils i feliços, gairebé gaudint d’aquesta situació, almenys així ho assegura la premsa col·laboracionista intentant dissimular i tapar una tragèdia que, de moment, Laporta intenta contenir.
El cert, però, és que ningú està despreocupat i menys encara la junta, que intenta buscar un petit miracle per desbloquejar el límit salarial imposat no per LaLiga sinó pels números del mateix Laporta en la seva absurda gestió. Per això se li ha acudit vendre Barça TV, un canal subjecte a un contracte d’explotació a favor de Telefónica (a través d’una societat independent) i, ara mateix, immers en un estat de vaga permanent cada cop que juga el primer equip a causa de les pèssimes condicions laborals dels seus empleats. La normativa, segons interpreten els advocats de la junta, permet ampliar aquest marge salarial si es produeix un benefici com a resultat de la venda d’un actiu que produeix pèrdues.
Aquest seria el cas de Barça TV, això suposant que pugui reflectir aquesta condició d’actiu deficitari, tenint en compte que ara mateix no forma part exactament de l’estructura econòmica del club, sinó que es tracta d’una subcontractació amb TBSC Barcelona Producciones SLU que lliura el producte; és a dir, l’emissió del canal com una clau en mà. Si aquesta relació, la despesa, es pot interpretar com a pèrdua pot ser una qüestió espinosa i complicada. Com a canal no posseeix drets de televisió dels mateixos equips del club i es focalitza en la cobertura de l’actualitat informativa, aquesta és la principal raó de ser i d’existir sense que, a canvi, generi ingressos, encara que tingui l’obligació d’exhibir i donar visibilitat als patrocinadors principals.
Tot això porta a una altra conclusió no menys interessant: si Barça TV no és rendible, sinó un servei als socis i aficionats, qui pagarà per quedar-se-la?
