Consumim els últims esbufecs del 2022. Un any en què, entre altres coses, hem après que motomami és una fusió entre el vocable japonès moto, que significa dur o fort, i l’espanyol mami, que s’utilitza per referir-se a les mares. La cantant Rosalía va lligar-los per referir-se a la dona, mare i àvia forta. I això, que pot semblar poc, ha donat pas a un àlbum que ha coronat la cantant catalana en el mercat musical com una de les estrelles del top mundial i l’ha portat al podi de nombrosos rànquings juntament amb artistes com Beyoncé. I d’aquí la Despechá.
Però, el 2022 passarà a la història per un adeu musical. Tal dia com un 23 de desembre, a dos de Nadal, el cantant Joan Manuel Serrat penjava la guitarra, triava jubilar-se, que, d’acord, vol dir eximir-se de la feina, però també expressa experimentar una alegria viva, expansiva. A l’inici dels seus concerts de comiat, el Noi del Poble Sec ho explicitava, no volia plors, només alegria. I Serrat ha plegat amb un somriure contagiós a la boca. Això no obstant, es fa difícil encaixar la vida sense la seva presència dalt dels escenaris. Sort encara que la música mai es jubila i que les cançons de Serrat, aquelles que ens han acompanyat sempre, esdevenint la banda sonora de les nostres vides, continuaran acompanyant-nos per sempre més.
N’hi ha tantes i tan bones que es fa difícil decantar-se només per una, però ho faré. Segurament no seré massa original. N’hi ha una barcada, Cançó de Bressol, Paraules d’Amor, El Meu Carrer… però em quedo amb Mediterraneo. Perquè, com segurament li passa al mateix Serrat, i no sense haver-li donat moltes voltes abans, és aquest mar el que acaba definint millor la meva pertinença i el Nano ho explica millor que ningú amb aquesta joia musical.
Així, el 2022, un any de guerra que no cessa, de pandèmia que s’apaga lentament, de repressió a l’Iran, a l’Afganistan, a Qatar… he triat l’hola de Rosalía i l’adeu de Serrat per retre homenatge a un any que passa amb més penes que glòries. I com diu el mestre, “demà és només un adverbi de temps”.
