“El club ha estat a punt de desaparèixer”. És una frase de Joan Laporta que, embolicada convenientment amb la teatralitat i el dramatisme d’un guió televisiu persuasiu, condensa l’esperit del documental produït per Barça Studios, Una Nova Era, estrenat en aquest dia no menys apropiat dels Sants Innocents a Prime Amazon.
Tenint en compte com estava en realitat el Barça quan, hipotèticament, la directiva de Josep Maria Bartomeu no podia seguir un dia més al capdavant del club per evitar-ne la destrucció definitiva, i es compara amb el seu veritable estat terminal actual, un any i nou mesos després de l’efecte de la successió laportista, el missatge de la docusèrie sona com una broma macabra i un exercici de manipulació mediàtica propi dels règims autoritaris o ‘monàrquics’, com comença a ser el de Laporta, amb aquest ampli espectre familiar i cortesà on el poder es reparteix entre cosins, fills, germans, cunyats i favorits.
La idea d’Una Nova Era ja respon, de fet, a un rentada d’imatge premeditada que, pretesament a l’àmbit esportiu del primer equip, arrenca amb la derrota de Champions contra el Bayern (8-2) per acabar amb l’esperançador començament, l’enèsim, de l’etapa de Xavi Hernández, associat a l’arribada de Lewandowski i cinc fitxatges més de primera línia mundial gràcies a les palanques.
La idea és conjecturar, com afirma Laporta, “un futur esplendorós”, gràcies a la regeneració d’un equip que “ha tornat la il·lusió al barcelonisme”… Però que ja porta dos KO seguits a la fase inicial de lligueta de la Champions League, la part teòricament fàcil, després d’una inversió en fitxatges de més de 300 milions.
Sens dubte, la decisió de produir un contingut audiovisual que reforci la idea d’un club i d’un equip assotat i arruïnat per l’anterior gestió de Bartomeu neix de la necessitat de tapar el full de resultats següent, després de la dimissió i l’adveniment de la nova presidència, ja que en l’àmbit econòmic no hi ha hagut manera de trobar irregularitats, indicis criminals, trastorns comptables ni material sensible amb què demostrar totes les calúmnies i injúries inventades sobre el passat.
A Laporta no li convé el que l’afició pugui pensar si, després de tres auditories, una externa de LaLiga i el CSD, una Due Dilligence i un examen Forensic a la recerca de trames delictives, a més d’un informe enviat a la Fiscalia que dorm el somni dels justos, resulta no ha estat trobat un sol cèntim descontrolat.
Tampoc no li va bé a Laporta que el repàs dels estats financers del club d’avui suggereixin que, en efecte, han empitjorat extraordinàriament respecte dels de Bartomeu, fins i tot en plena pandèmia, a causa de les desencertades i frívoles decisions d’un president obsessionat a gastar, endeutar-se i fer la bola tan gran que amb prou feines hi ha un camí de tornada.
El documental tampoc no ofereix una perspectiva ajustada del pla esportiu, ja que l’equip que ‘hereta’ Laporta, amb Koeman d’entrenador, no només havia aconseguit retenir Messi després del conflicte del burofax i una enorme agitació interna que, a més de l’impacte futbolístic, va remoure socialment l’entorn fins a provocar la dimissió de la junta, sinó recuperar-lo anímicament, guanyar la Copa del Rei i lluitar per la Lliga amb una remuntada històrica que, per tots els indicis, es va frustrar més des de dins que des de fora. Un equip que va descobrir Araujo, Pedri, Gavi, Nico, Balde i Abde, entre d’altres, arropant Ansu Fati.
Res d’això no s’emfatitza ni tampoc l’error galàctic del president de fer fora Messi, definitivament insuperable, com s’ha vist i patit en tot just un any i mig, rematat per aquesta ironia del destí de veure’l campió del món, per fi, sense que el FC Barcelona, el seu club, ni tan sols hagi pogut ser una referència. El Messi millor futbolista de tots els temps va ser expulsat i repudiat de la història del Barça per aquesta gran mentida electoral amb què Laporta va guanyar les eleccions.
Mal dia per repassar i fer-ne balanç, ni que sigui amb un documental que no té sentit, enmig d’una transició en què només arriba per a jugar l’Europa League.
L’altra part, l’econòmica, l’esportiva i la patrimonial, encara és pitjor en tots els sentits. La impossibilitat que la junta de Bartomeu pogués tancar els comptes de final de mandat, Laporta la va aprofitar per empitjorar les conseqüències del magnicidi institucional amb un deteriorament afegit de 300 milions que va conduir a la pitjor xifra de patrimoni net negatiu de la història, amb 415 milions.
Quan es va adonar que aquestes decisions, pel simple fet de ser seves, requeien en el seu mandat, va haver de fer marxa enrere i recórrer a tantes palanques que ni amb 870 milions d’ingressos nets ha pogut reduir aquest forat, principalment perquè ha cronificat pèrdues estructurals de 150 milions anuals.
La veritable nova era comença aquest dia 1 de gener, sense poder donar dorsal del primer equip a Gavi perquè Laporta no disposa de marge salarial suficient, ni tampoc per pagar a Araujo el que s’ha pactat. A més, LaLiga l’obliga a reduir en 200 milions la massa salarial en els sis mesos vinents si ni vol patir altres conseqüències pitjors com a resultat de l’embolic en què ell mateix, Laporta, s’ha ficat.
Es podria dir que, ara sí, el Barça és a prop desaparèixer com el coneixem i ha estat durant 123 anys. Així és la pel·lícula, molt diferent d’una docusèrie que, ateses les circumstàncies, no fa sinó posar-li a l’equip i Xavi una pressió del tot innecessària i potser perjudicial.
