En unes setmanes, Joan Laporta ho tornarà a fer, signant amb el seu personal i inalterable sentit esbiaixat del poder, autoritari i contrari als interessos dels socis del Barça, un altre dels seus hits, com apropiar-se una altra vegada dels seients que cada any s’alliberen per impagament, defunció o renúncia dels abonats. La suposada llista d’espera en la qual figuren, per rigorós ordre d’inscripció, milers de socis que somien de disposar algun dia del seu seient al Camp Nou, ha deixat de ser operativa exactament des de l’any 2020, últim en el que va ser actualitzada com venia sent costum a partir del mes de gener. El 2020, sota la presidència de Josep Maria Bartomeu, es va produir l’última actualització, que finalment es va traduir en l’assignació dels abonaments per a la temporada 2020-21 dels aproximadament 200 abonaments de mitjana que es deslliuraven des de la temporada 2011-12.
Abans, en efecte, aquesta llista d’espera ja va ser congelada durant anys per decisió expressa de Joan Laporta, des que va assumir la presidència el 2003. No va ser fins a l’arribada de Sandro Rosell i l’execució del complex procés d’actualització del cens, juntament amb la posada en ordre d’un departament com l’àrea social, que va ser possible assignar finalment aquests abonaments mitjançant un ordre establert i aplicant una meritocràcia que imposés un criteri just.
Va resultar certament difícil recompondre un departament social heretat de l’administració de Laporta, indigne i corromput per l’amiguisme i el tràfic d’influències, sobretot en la gestió d’aquests abonaments. Encara que l’establiment d’una llista d’espera segura i a prova de canalles va ser una proposta del nouvingut equip de Sandro Rosell, vicepresident esportiu del 2003 al 2005, Laporta li va anar donant llargues fins que, després de la dimissió de Rosell acompanyada de la dels seus directius lleials, com Josep Maria Bartomeu, Javier Faus, Jordi Moix i Jordi Moner, va poder posar en pràctica els seus veritables plans per controlar aquest mercat.
A la primera junta, després de deixar anar el llast rosellista, es va nomenar un dels directius per atendre les demandes particulars de la resta de la junta en matèria d’abonaments nous per als familiars i amics, i per a la reubicació dels seients propis a la zona de la tribuna principal de l’estadi. Va ser un saqueig organitzat i beneit en el si de la directiva amb l’única finalitat de millorar els seus abonaments i beneficiar-se’n, abusant del poder del seu càrrec.
Coincidint amb aquest mangoneig de seients es va produir també l’efecte tòxic del Gran Repte, una campanya mundial de socis amb accés universal i gratuït, més o menys el mateix sistema que Laporta ha recuperat en tornar a la llotja del Camp Nou. L’invent, patrocinat per un altre visionari expert en trucs de tota mena com Ferran Soriano, especialment en l’àmbit de la comptabilitat creativa, havia de produir un efecte immediat de creixement social calculat en un milió de nous socis.
La realitat és que mai no es va arribar a consolidar un augment superior als 25.000 socis, bàsicament compost per socis-baby, ja que es va posar de moda regalar el carnet als nadons, i per un perfil de barcelonistes que, veient passar el temps sense que s’activés la famosa llista d’espera, acabaven no renovant aquests carnets. El mateix passava amb els socis de primer any a partir del punt que el padrí de torn no el renovava i li tocava als pares costejar la quota anual als socis.
Però sí que va créixer, alarmantment, el nombre d’espavilats amb contactes entre la junta i l’àrea de taquillatge que van aprofitar per fer-se soci al matí i comprar un abonament a la tarda gràcies al mercat negre i la bruta permissibilitat i la complicitat de la junta i els executius de l’època.
El resultat són milers d’abonaments que des d’aleshores s’han fet servir per al seu autofinançament sistemàtic via del Seient Lliure i per a la pilotada a la revenda dels grans partits al Camp Nou i en tantes finals on, amb l’ús de desenes de carnets, era possible aconseguir un bon grapat d’entrades en els sorteigs.
Hi ha hagut socis que durant anys han amassat petites fortunes amb l’art de revendre els seus abonaments, curiosament a agències oficials patrocinades i connectades amb l’entorn de la directiva. Internet ha estat el refugi i el brou de cultiu idoni per a aquesta altra indústria gairebé imperible.
Quan, més tard, va arribar la de presidència Sandro Rosell i es va procedir a tancar i limitar l’accés de socis, a partir de llavors reservat a parents consanguinis de socis i als socis de compromís, que podien obtenir la filiació al cap de tres anys de pagar el carnet a fons perdut, el procés d’autenticació de la identitat del propietari del carnet va deixar fora de cop més de 10.000 tramposos. Van ser trobats carnets amb la foto de nines o de mascotes amb noms i dades falses, ja que no existia cap control.
Cal recordar que molts dels socis que van tornar a votar Laporta el 2020 es van quedar sense entrades a les finals de Champions de París i de Roma, mentre milers d’amics i familiars de la junta de Laporta van viatjar gratis, inclosa l’entrada, malgrat que n’eren socis, o bé es van posar les botes com a titulars de portals de venda oficial, en bastants casos sense una seu física operativa.
El mateix esquema utilitzat de nou per al ple del Barça-Eintracht Frankfurt de l’any passat, aquella perillosa i humiliant invasió germana prototip del modus operandi de qui tenia i segueix tenint el control de les entrades. No és ningú diferent de la junta directiva, per més contes i mentides que es facin córrer, i més manipulació posterior que es faci de fets negligents i intencionats que van produir, a la revenda, un benefici superior a la recaptació de la taquilla d’aquella nit, xifrada oficialment en quatre milions.
El mal ús de carnets i abonaments de difunts, unit a la picaresca i la corrupció interna, ha produït horrors que no s’han traduït en escàndols com la nit de l’Eintracht, però que han deixat seqüeles com quan més de 4.000 entrades de la zona Barça d’un Milan-Barça de Champions a San Siro van anar a parar íntegrament a aficionats italians. Més exemples que il·lustren aquesta tradició laportista són les nombroses finals de Copa i de Champions on el rival del Barça ha pogut aconseguir milers d’entrades corresponents a les àrees inicialment exclusives per a socis del FC Barcelona.
Les màfies i petites organitzacions van adquirir amb el temps tanta potència i control de les xarxes socials que quan, finalment, Sandro Rosell va poder netejar i posar en marxa la llista d’espera i els primers socis -aquells que esperaven un seient des del 2003- es van beneficiar de les baixes anuals de seients, des de l’entorn laportista es va promoure un web sota la reivindicació “Volem un abonament!”, presumptament activada per socis. No deixa de ser curiós que aquesta protesta contra Rosell i la seva junta s’organitzés després de set anys sense que l’anterior directiva hagués alliberat un sol seient, sota el mandat de Laporta, i poc després que tornés a funcionar correctament.
Avui ja no és un requisit figurar a la llista d’espera per optar a un abonament. De fet, no existeix cap via que no sigui l’amiguisme o formar part d’aquesta nova organització d’agències, la majoria desconegudes, que gaudeixen del privilegi de disposar de milers d’entrades per a cada partit.
La magnitud del que encara amaguen tants anys de tripijocs sense control, especialment entre el 2003 i el 2010, és de tal volum que, quan es va organitzar una operació policial contra la revenda en un Barça-Madrid, gairebé 3.000 socis abonats van ser objecte d’un expedient sancionador per part de la comissió de disciplina del club blaugrana. I això que la batuda va ser localitzada només en determinats accessos.
Aquest nou any 2023, ja que el termini de recuperació dels abonaments per impagament s’exhaureix el 31 de desembre, no portarà, segur, abonaments per als inscrits a la llista d’espera. Laporta té la seva pròpia llista. Una altra cosa que tampoc no li agrada del passat. Gens.
