¡Se armó el belén!

La polèmica sobre el pessebre del Parlament m’ha fet pensar en aquella espanyolada dels setanta, ¡Se armó el belén!, escrita i dirigida per José Luis Sáenz de Heredia i protagonitzada per Paco Martínez Soria; una pel·lícula d’humor costumista de l’època, en què un sacerdot de barri munta un pessebre vivent amb l’objectiu d’atreure parroquians, i l’arma. Amb el mateix propòsit, el d’atreure parroquians, els exsocis del Govern han aprofitat l’ambient prenadalenc per amar el belén. La dicotomia que ens presenten ara, l’enèsima des del trencament, és la de pessebre sí, Junts, pessebre no, ERC. Home, no té la substància de la sedició, però té el seu públic. Conclusió, la qüestió és discutir.

En un dels seus mítics monòlegs, l’enyorat Miguel Gila parlava de l’abans i el després del matrimoni -ara, probablement, no passaria la prova del cotó fluix d’allò que és políticament correcte…-: “Compte, amor, el tollet, passa per aquí… i quan passa el temps, ala!, ja t’has tornat a ficar dins un altre toll, i és que vas com les vaques…; al principi, quina piga, vida meva, quina piga, em té boig… i després, passa cap allà amb la berruga!…; i al principi de casar-se, que maco, vida meva, que t’adormis aquí, sobre el meu braç… en acabat, treu el cap, que se m’adorm el braç!”. Doncs, ERC i Junts, o Junts i ERC, em recorden aquell sainet. Han quedat enrere aquells temps en què s’alertaven dels tolls, es trobaven les pigues maques i deixaven els seus braços com a confortables coixins. Com a la parella de Gila, ara s’empenten al toll, les pigues s’han fet berrugues i el braç ja no es deixa, ni es dona a tòrcer. Com l’acudit del susceptible: “Hola, què tal? Com estàs? Doncs mira que tu…”.

Un té la sensació que, tot i que en força coses estan d’acord, almenys fa quatre dies així era, només per dur-se la contrària buscaran sempre els tres peus al gat. Sigui pel pessebre, la sedició o sigui pel que sigui. Ara, quan ERC pacti els pressupostos amb el PSC, perquè tothom sap que el vodevil pressupostari acabarà així oi? Junts es farà el despitat, ofès pel desaire, i al revés també passaria. És llei de vida. El que queda clar és que això de la independència, que va enganxar mitja Catalunya, ja quasi que millor per a un altre matrimoni, no? De fet, era Pablo Neruda qui deia: “Perquè res ens separi, que no ens uneixi res”.

(Visited 86 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari