Piqué envia a la segona divisió electoral a Laporta i Víctor Font

Amb la seva jugada mestra, imprevista, enterra la imatge de jugador egoista i acabat i es postula, sense rival, com l'únic futbolista del Barça aspirant a president després de Gamper

Piqué, després del seu darrer partit al Barça

Foto: FC Barcelona

Les dues vegades que Gerard Piqué ha repetit el seu crit de guerra, “Tornaré!”, entre dijous i dissabte, en tot just tres dies, han provocat una tremolor a la zona més sensible de la sismologia blaugrana del poder. Ara com ara, de relativa incidència a curt termini, però prou ben detonat i encertat per canviar l’escenari actual d’un entorn electoralista orfe de referents amb veritable carisma i popularitat.

Els crits del “President! President! President!” escoltats al Camp Nou quan Piqué es va acomiadar de la seva afició, finalment força emocionat, van tronar i van retrunyir amenaçadorament en dos caps d’una manera especial, els de Víctor Font i el de Joan Laporta.

Al candidat i teòric cap de l’oposició, Víctor Font, no li queda cap altre remei que esforçar-se molt i aviat per ressituar-se i reclamar el seu propi espai en aquesta conjuntura canviant i totalment diferent de la d’una setmana enrere, quan els capitans eren els dolents de la pel·lícula -sobretot Piqué- mentre Xavi havia trampejat el temporal i Laporta pensava que les aigües estaven tornant a la seva llera després de la dantesca eliminació a la Champions.

El panorama, conegut, no alterava tampoc aquesta zona de confort on Font s’havia instal·lat, emulant Laporta, deixant que el president es faci l’harakiri, tolerant aquesta tempesta perfecta que condueix a la societat anònima, molt abans del que es temia, i contemplant no sense complaença que el temps desgasta i erosiona la presidència per més que Laporta li faci front amb una bona panxa a manera de matalàs para-xocs.

La inacció de la resta del barcelonisme, mut, cec i sord, deixava Font en aquest segon pla, semi amagat i col·laboracionista, procurant que ningú li pengés tampoc aquesta etiqueta d’opositor, molt menys quan ell mateix havia patrocinat Xavi com l’única solució de tots els mals del Barça.

Imprevistament, Piqué ha deixat de ser el blanc de les crítiques, el que rebi tot de cops com venia encaixant des de l’estiu, primer del president pressionant sobre el seu salari i després a l’assemblea, amb contundència, directament com el dolent de la pel·lícula. Xavi el va rematar a la seva manera després de l’empat contra l’Inter, per una jugada, però va obviar que Piqué no va jugar a Milà ni contra el Bayern a l’anada ni, per descomptat, tampoc al Bernabéu.

Un torcebraç mediàtic que Laporta creia tenir guanyat gràcies a aquest rodet periodístic que a més treballa cinc vegades més que la junta. Per més que ho negui, Laporta no va veure venir el driblatge de Piqué, en plena temporada quan res no ha de passar, com pujava rematar i amb quina potència rematava de cap a l’escaire l’últim segon.

Des de dissabte a la nit, el Piqué egoista, acabat com a futbolista, mal vist pel vestidor, oportunista amb els negocis tèrbols de Rubiales, traficant d’interessos estranys com els de Griezmann i assenyalat per l’afició per cobrar molt i rendir res, aquest Piqué, ja no existeix.

Ha deixat de ser el millor central de la història del Barça, dient adeu amb una convincent lliçó d’ofici davant de l’Almeria, el rival perfecte, per ressorgir com aquest Piqué que sempre va donar la cara i va parlar clar, no només al Camp Nou, també al Bernabéu i Madrid, defensant el Barça i el seu catalanisme. Ha tornat, de fet, com el Piqué de sempre, encoratjat per aquesta il·lusió, aquest somni i aquesta aspiració de ser president.

Sense dir-ho, sense faltar, sense ofendre ningú, amb només set lletres (‘T-o-r-n-a-r-é’), a Piqué se li va entendre tot, ja que és clar que mai va parlar de ser entrenador ni de sentir la vocació del futbol base, ell és d’anar a totes, una d’aquelles persones que no tenen por d’arriscar, un atribut amb el qual ja ha relegat Víctor Font amb un vídeo i una decisió que també a ell l’ha enxampat amb el pas canviat.

El que Piqué ha fet, com un campió, ha estat deixar assegut Font d’entrada i advertir-li a Laporta que si com a president s’ha atrevit a trepitjar-lo quan l’hi ha convingut, ja que un any enrere eren còmplices d’interessos foscos, ell també sap moure l’entorn com vol i quan vol.

També ha après a ser amo dels seus silencis i cada vegada menys esclau de les seves paraules, sobretot ara que cap conversa està fora de perill d’escoltes. A Laporta li ha tornat els dos primers assalts amb tot just dos bons cops, un al fetge i un altre a la mandíbula.

Se n’ha guardat alguns perquè el seu pla, aparentment ben dissenyat i executat, no era tombar-lo ara. Fins i tot és possible que des d’aquest moment eviti el cos a cos i es concentri, amb astúcia, a no combatre el president actual, no convertir el que hagi de passar en alguna cosa personal i binària sinó a obrir un horitzó inèdit, un nínxol de barcelonisme d’estil exclusivament reservat per a ell.

Piqué pot ser, quan ell vulgui, el primer futbolista del Barça aspirant a president. Això sí, amb permís de Joan Gamper, que a més de fundador del club va batre tots els rècords golejadors de la seva època amb la samarreta del Barça i després va ser quatre vegades president.

Sens dubte eren altres temps. Res a veure amb l’entorn actual on només Piqué pot acreditar, a més d’aquesta condició de soci des que va néixer, haver defensat amb un palmarès i un èxit inigualable la samarreta blaugrana. Ningú que es vulgui rivalitzar amb ell en unes eleccions no serà comparable. Des d’ara, Laporta, Font i qualsevol altre soci que vulgui el tron blaugrana juguen en una lliga diferent, inferior si es mesura l’experiència i la formació que Piqué ha adquirit a no ser que, posats a imaginar, també entrés a la licitació Josep Guardiola, que sembla que no i que, si li preguntessin, segurament votaria per Piqué.

Gerard ha ensenyat les cartes sabent que les seves són les millors. No va descarregar un vídeo amb els seus trofeus, ni aixecant la Champions (quatre) o presumint de triplets (dos). Va deixar clar que ser barcelonista com ell, de bressol, que de petit li demanava autògrafs a Koeman, és més important que les victòries i els trofeus. Va deixar clar que “ser del Barça és el millor que hi ha”, igual que ell cantaria a la grada d’animació si no hagués estat titular del millor equip de tots els temps. Aquí, també és imbatible, fins i tot per a Laporta.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.