Lluís Carrasco acusa els socis de les ensopegades davant l’Inter i el Madrid

Incomprensiblement i desesperat per no assenyalar la llotja, el ‘palmero’ en cap del laportisme va assegurar que “l'afició podia haver fet una mica més” a més d'acusar veladament Xavi i el vestidor

Lluís Carrasco, al canal Jijantes

Lluís Carrasco s’ha acabat convertint en una mena de personatge insuportablement actiu i avorridament fix a les tertúlies i als fòrums barcelonistes que depenen de la caserna general de la comunicació laportista. És a dir, que forma part d’aquesta playlist obligada per a mitjans, programes i influencers encarregats de generar estats d’opinió alineats amb el poder de manera recurrent, regular i en alguns casos recompensada. Es diria que Carrasco és dels que s’acontenta de saber-se, o creure’s, algú amb cert pes i categoria de consultor en les grans decisions del club. En definitiva, dels que es donen per més que satisfets d’haver passat de ser un professional anònim a estar permanentment donant la llauna a la tele, a la ràdio i als Twitch que segueixen creixent en aquest entorn laportista uniforme i disciplinat.

Carrasco, com es preveia, ha acabat desvariant de tant justificar un dia allò que és blanc i un altre dia allò que és negre sent la mateixa cosa. En la seva última intervenció, realment, desafortunada no va tenir cap altra ocurrència, per no assenyalar la llotja, d’acusar el cos tècnic, els jugadors i l’afició, de caure davant de l’Inter i el Madrid.

El personatge Lluís Carrasco, que es va atribuir al seu dia la victòria electoral de Laporta gràcies a la lona penjada al costat del Bernabéu, està arribant a un punt de no retorn en què per falta de taules i de coneixement real del barcelonisme està deixant darrere de seu un reguitzell d’afirmacions que, amb el temps, li passaran factura i demostraran que, més enllà de l’oportunisme i d’un carregament d’obvietats, no li queda gairebé res més a dir, en cap cas brillant ni enginyós.

La setmana passada, amb motiu de la prèvia davant l’Inter, es va deixar anar com ho fa sempre al seu compte de Twitter assegurant més o menys que a la vista de l’ambient que es respirava als voltants del Camp Nou res no podia sortir malament. La textualitat amb què va assegurar i va propalar aquesta idea d’un ambient invencible va acabar sent, poques hores després, dolorosament irreproduïble.

Després va arribar la patacada del Bernabéu i l’obligació de sortir a donar la cara perquè per això ell forma part de l’aparell i de la gestapo laportista que ha de mantenir la moral de la tropa i del barcelonisme al màxim nivell d’aquesta eufòria i amb aquesta compulsió per guanyar-ho tot que ha derivat en un estat social de sobreexcitació.

Vindria a ser això que ha tornat la il·lusió, un missatge de la propaganda laportista consistent a transmutar la reacció fúnebre, crítica, apagada i decebedora amb què s’acollien els títols de Valverde, o, fins i tot, la Copa del Rei de Koeman, per una disbauxa desmesurada per guanyar el Cadis o el Mallorca, encara que sigui per la mínima.

Des d’aquest propi aparell de la junta s’han exagerat tant les expectatives i la transcendència dels reforços, mediàticament sobredimensionats per la fanfàrria de fons d’aquesta guerra de les palanques sonant com si fossin títols que, davant la primera adversitat de calibre, com perdre a Munic i Milà, l’excés de pressió ha jugat en contra i ha deixat l’equip i l’entrenador tocats.

Una digestió complicada, inesperada i massa matinera que ha provocat en els personatges més secundaris d’aquest entorn, com Lluís Carrasco, un col·lapse a l’hora de trobar arguments i justificacions coherents i harmònics amb aquesta certesa que, amb Laporta al timó, Xavi a la sala de màquines i les palanques produint beneficis al boig, tot caminaria sobre rodes.

Tot i que hi tenia una intervenció aparentment còmoda i fàcil de despatxar al canal Jijantes, nou far del laportisme més radical i entregat, Carrasco va ficar la pota fins a no poder més. Primer va encoratjar la necessitat d’autocrítica, com la millor i més edificant manera de solucionar les coses, i després va perdre l’oremus: “S’han equivocat tots -va dir-, des de l’staff, els jugadors i fins i tot l’afició que podia haver donat una miqueta més. No hi ha cap culpable, però la responsabilitat és compartida”.

Fins i tot el mateix responsable canal, el periodista Gerard Romero, el va retreure amablement aquest comentari fora de tot raciocini i incomprensible des de qualsevol punt de vista.

Per a Lluís Carrasco, com a Laporta, que hi hagi socis copropietaris que puguin opinar i que un tímid sector, mínim, hagi reaccionat amb pesar i decepció al frustrant paper de l’equip a la Champions i després a Madrid és una cosa que el molesta profundament. Des de la seva visió del Barça, aquests socis són un problema i una amenaça permanent per als que, com ell, es reconeixen com l’única i legitimada elit capaç de governar el club, si és possible sense ser pertorbada per la classe mitjana i baixa del barcelonisme.

No va ser, per tant, un lapsus, sinó el sincer lament per haver de suportar aquesta molèstia que suposa l’existència de socis amb el dret d’opinar, expressar-se i, arribat el cas, exhibir algun tipus desacord amb la gestió.

Veritablement, si a algun dels estaments del Barça no es deu ni es pot ni tan sols al·ludir com a culpable de res, però molt menys d’aquests mals resultats encadenats quan més estava en joc, aquesta presumpció d’innocència s’ha d’aplicar sense cap àtom de dubte als barcelonistes que porten suportant sense pestanyejar, amb el millor ànim i sense dir ni piu, totes les mentides, trucs i mentides de Laporta des de les eleccions.

Si Lluís Carrasco ostentés algun càrrec a l’estructura del laportisme, ni que fos externament, hauria de dimitir. Fins i tot de la seva condició de claca.

(Visited 311 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari