Els arbitratges solen comportar polèmiques que el VAR no ha estat capaç de tallar de soca-rel, ni de moderar, perquè finalment sempre existeix, sobretot a les jugades polèmiques d’àrea, un factor com és la interpretació de la norma i de la regla, sobre la llei i l’esperit de la llei. És a dir, el factor humà que, en el moment de la veritat, acaba provocant desenllaços problemàtics i extraordinàriament polèmics. El Barça, per desgràcia, no és aliè a aquestes circumstàncies, sinó que, al llarg de la història, ha estat un dels grans clubs protagonistes de jugades que han decidit, sovint en contra, títols i extraordinàries mogudes mediàtiques.
Tot i això, ara s’està produint en el mateix entorn del club, internament, una manipulació de l’opinió pública en funció de qui té el poder, de qui entrena o de qui intenta utilitzar en benefici seu els resultats, els bons i els dolents.
Aquesta setmana passada, sense anar més lluny, després de la derrota de l’equip de Xavi a Milà, davant l’Inter, després d’un partit de Lliga a Mallorca igual de desidiós i gairebé estèril, salvat només per una individualitat de Lewandowski, s’ha escenificat des de la directiva el típic model de postmatch de robatori per pair una derrota que dues jugades van poder evitar.
Quan l’aparell de comunicació i mediàtic laportista s’engega resulta certament imparable no acabar admetent que l’arbitratge, i només l’arbitratge, va ser la causa d’haver caigut en el segon partit de Champions consecutiu i d’haver-se complicat molt més del previst la classificació per als vuitens de final.
Els periodistes, amb Xavi encenent ràpidament el foc de les queixes i de la reclamació, de l’escàndol, es van dedicar des del minut u a focalitzar les crítiques contra l’àrbitre, seguides de filtracions des de la junta en el sentit que Joan Laporta en persona no només traslladaria al president de la UEFA, Aleksander Čeferin, el seu malestar i l’amenaça per part del Barça d’adoptar mesures sinó que ja estava en marxa un document formal de denúncia contra aquest arbitratge.
Molt soroll i poca cosa més, un aparent i efímer clam, pur postureig, i amb prou feines una declaració formal del president, obligada davant de l’assemblea, qualificant l’arbitratge de vergonyós, ja que prou té Laporta a agenollar-se, ser submís i no pertorbar els prohoms de la UEFA després que li haguessin perdonat el tancament del Camp Nou, si més no per mitja temporada, després de l’incompliment gravíssim i traïdor de totes les mesures de seguretat al Barça-Eintracht de l’Europe League. No ha transcendit ni tan sols si aquest vergonyós episodi es va saldar, o no, amb una multa. Res, només el silenci i l’ocultació sobre com es va resoldre tapar aquell escàndol.
Si, per exemple, la UEFA hagués multat severament el Barça per culpa de la incapacitat de la junta de Laporta per governar l’aforament i la seguretat dels socis, amb almenys dos milions -proporcionalment a la magnitud de la tragèdia-, acompanyat del tancament del Camp Nou per tres partits, a les taquilles perdudes dels partits de la lligueta de Champions caldria haver afegit els costos de jugar lluny de l’estadi probablement a porta tancada. La broma podria haver costat entre 15 i 20 milions.
En aquest marc de les relacions amb la UEFA, el paperot de porta-maletes de Laporta, portant-li a Florentino Pérez els papers de la Superlliga contra els interessos de la UEFA, no afegeix precisament un plus d’empatia entre l’organisme europeu i un dels tres clubs que s’han esgarriat i fracassat en el seu intent colpista d’acabar amb les competicions domèstiques i la Champions League.
Joan Laporta, a més, no ha designat ni trobat un interlocutor que pugui conduir i interactuar davant de la UEFA amb la diplomàcia, l’efectivitat i la discreció requerida per a aquest complicat. El president del Barça, acorralat en aquesta cruïlla voluntàriament assumida com la tercera i més fràgil pota de la SuperLliga, no té cap més remei que callar i acceptar les conseqüències d’aquesta situació.
Qüestions institucionals al marge, el tractament d’aquestes crisis arbitrals ha generat una clara politització al propi entorn del club. Darrere de l’estratègia de focalitzar a l’arbitratge de Milà el cent per cent d’un pèssim partit de l’equip de Xavi i potser -encara que remotament- una eventual eliminació prematura de la Champions, hi ha un dels assessors estratègics i personals de Laporta amb més influència i poder, el periodista Jordi Finestres, infatigable mà dreta del president.
Jordi Finestres està, sempre, orientant i dirigint no només la visibilitat i la intimitat institucional del president. També és qui manega els fils perquè l’àrea de comunicació, com en aquest cas, promogui que els mitjans es puguin ancorar a aquestes lamentacions semioficials perquè ressoni, com ha estat així, l’excusa de l’error arbitral com a pantalla del mal joc blaugrana i, segons alguns experts, del poc encert de Xavi en el plantejament d’un partit tan important.
Per això resulta curiós que el mateix Jordi Finestres, com la resta de la premsa laportista, s’hagi passat diversos anys activant el moviment mediàtic contrari en la mateixa situació. A partir que Josep Guardiola va deixar de ser entrenador, l’oposició laportista a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu ha reaccionat sempre de forma uniforme i compacta amb relació als arbitratges, eliminant sistemàticament del seu relat la influència arbitral en el resultat, segons el seu parer sempre secundari i residual sobre la veritable i capital essència del Barça, que és el joc.
Així ho expressava Jordi Finestres al seu Twitter quan no formava part del poder ni cobrava del club com ara: “Queixar-se dels àrbitres és petit. És nunyista. És caspós. Som el Barça, collons!”.
Una línia d’opinió i de criteri que la majoria de la premsa ha mantingut des d’aleshores quan la víctima d’un arbitratge ha estat el primer equip sota la presidència de Rosell o Bartomeu, quan els entrenadors han estat Tito Vilanova, Luis Enrique, Valverde o Tata Martino.
Només cal recordar o revisar les reaccions al gol anul·lat al Messi en l’últim partit de la Lliga 2013-14, davant de l’At. Madrid, un error arbitral que li va costar aquella Lliga al Barça. Els mitjans laportistes, majoritàriament, obeint les consignes de Jordi Finestres, van obviar entrar en la importància d’aquest clamorós robatori, per dir-ho així, i apuntar Rosell i Tata Martino de perdre la Lliga. “El Barça -van argumentar- ha d’estar per sobre d’aquestes coses i dels arbitratges”.
Serà, doncs, que Laporta s’ha tornat nunyista i caspós i que ara sota el seu mandat el Barça és un equip petit?
