La història jutjarà Gerard Piqué, el futbolista del Barça que segurament ha passat per més experiències, estats i emocions que cap altre barcelonista hagi pogut protagonitzar. Una vida en blaugrana d’una intensitat i dimensió que han sobrepassat exageradament el perfil de qualsevol futbolista.
Amb 35 anys i un palmarès que supera fins i tot el de Messi, ja que inclou un Mundial, a més de quatre Champions, Piqué va aconseguir la titularitat al Camp Nou sent el primer a fer-ho com a soci del FC Barcelona des del dia que va néixer, el 2 de febrer de 1987. També ha estat l’únic del seu gènere i condició, com a futbolista en actiu, a proclamar el seu desig i aspiració de ser algun dia, emulant el fundador del club Joan Gamper, president de l’entitat.
És una ambició del tot justificada si només es té en compte aquesta indiscutible identitat barcelonista, de bressol, promoguda pel seu avi, Amador Bernabéu, que va ser directiu de l’àrea social del Barça amb Josep Lluís Núñez i abans, durant molt de temps, responsable del Barça B, on es va convertir en el mentor de la millor generació de la història del Barça, amb Iniesta, Xavi, Valdés, Puyol i per descomptat el seu net.
Gerard Piqué s’enfronta a un moment clau, a aquella hora inevitable de penjar les botes, al final d’un llarguíssim i exitós camí, que l’ha sorprès, tot i això, enmig del pitjor escenari i les circumstàncies més desfavorables i adverses.
La setmana passada, les revelacions d’El Mundo, que li ha dedicat un capítol en solitari publicant exactament les condicions contractuals amb el Barça, han acabat de certificar el deteriorament d’un futbolista excepcional a qui la vida al marge del futbol, no menys activa i compromesa, li ha acabat pesant massa.
Amb els documents publicats, Gerard ha quedat com un mentider compulsiu i covard que li va faltar al respecte i va denunciar Lluís Canut quan el periodista de TV3, en un context informatiu, va desmuntar la falsa filtració des del club sobre la rebaixa salarial, voluntària, dels capitans.
Piqué, a més, va muntar un petit circ mediàtic publicant l’ingrés al seu compte de Caixabank d’una quantitat que ell va donar com a ‘nòmina’ de l’any, menys de tres milions, però que en realitat formava part d’uns pagaments reals deu vegades superiors. El ridícul document que va publicar a les seves xarxes el va acompanyar el club amb un comunicat oficial indigne i no menys grotesc defensant aquesta mentida.
Laporta també el va encobrir fa pocs dies amb una altra nota en què es negava la possibilitat d’haver negociat en nom de Kosmos la compra del 24,5% de Barça Studios.
El fons d’aquest suport institucional, tan cridaner, són els problemes empresarials de Piqué amb els seus diferents socis i també personals-familiars a causa del procés de separació de la seva parella, Shakira, amb qui ara ha de dilucidar la custòdia i càrrec dels dos fills fruit de la seva convivència.
Els negocis no li han funcionat com esperava, encara que sembla que qui tapa els fracassos més grossos, com l’aventura de la Copa Davis, és el propietari de Rakuten, que també es va desmarcant.
Però la degradació de la seva imatge pública l’han causat les evidències d’haver buscat comissions i guanys en amistosos del Barça, la producció de la sèrie Matchday sent ‘agent’ doble de la plantilla, en documentals com el de Griezmann o maniobres de representació de futbolistes i entrenadors com el mateix Xavi Hernández i, el més vergonyós, la punta de l’iceberg, escoltar el veritable ‘altre’ Piqué, o potser l’autèntic, als àudios amb Rubiales negociant comissions per l’organització de la Supercopa. Des d’aleshores, Piqué no ha tingut cap altre remei que segellar la seva proverbial i hiperactiva exposició pública.
El seu silenci, tan revelador, ha coincidit amb la decisió consensuada entre Laporta i Xavi Hernández de retirar-li la titularitat després dels fitxatges de Christensen i de Jules Koundé. També amb un altre motiu pervers, ja que si no arriba al 35% dels partits disputats no s’activa el darrer any de contracte (2023-24) que té signat.
El dubte sobre si l’edat i el rendiment han pesat més o menys en l’adopció d’aquesta mesura estratègica planejarà sempre sobre el final de la carrera de Piqué al Barça. La decisió es va prendre quan, en plena crisi de les palanques, amb Laporta que es pujava per les parets perquè no li arribaven els 870 milions de vendes per inscriure els fitxatges, el president comptava amb que Piqué es rebaixés el salari. Proposta a la qual Piqué va reaccionar amb la seva predisposició a tornar a diferir el seu salari, o sigui el mateix que li va dir el seu dia a Bartomeu, ell i la resta de la plantilla.
Laporta ja no el va necessitar després d’aquesta cruïlla de l’estiu, no com un any abans, quan Piqué li va ensenyar i el va animar a seguir el camí de l’única solució possible a tots els mals del club, que va ser la d’enganyar Messi i no renovar-lo a l’últim minut. Piqué i Laporta van mantenir llavors una relació fluida on el president exercia de bon patró i el defensa, el seu principal confident, manejava el vestidor -contra Koeman- seguint les instruccions directes.
Després, el no-res. A Laporta ja no li serveix Piqué i així ho ha demostrat.
El futbol, però, és capritxós, ja que ara, en el moment més cru i determinant de la temporada, s’han lesionat els dos puntals de la defensa, Araujo i Koundé, obrint-se la possibilitat que Xavi hagi de recórrer a Piqué per als grans reptes d’aquest proper mes a la Lliga, ve el Clàssic, i la Champions.
Piqué, mentrestant, segueix mut, però delatat pels seus gestos d’avorriment a la banqueta i de festes i celebracions amb la seva nova parella. Gerard segueix sent Gerard, un paio desinhibit, i el Barça de Laporta el mateix de sempre, un perpetu caminar entre el caos i sobre el filferro.
