La justícia, entesa com una administració de mil cares -i, per descomptat, tan variada i surrealista com poderosa-, sembla obstinada a convertir Sandro Rosell en un home assenyaladament innocent en la mateixa proporció que una sèrie de personatges i figures de l’entorn barcelonista, tentacular com pocs, continua obstinat a condemnar-ho com sigui.
L’expresident de FC Barcelona entre el 2010 i el 2014, i abans vicepresident primer entre el 2003 i el 2005, acaba de ser absolt de les acusacions de delicte fiscal després del judici celebrat el 12 de setembre passat a Barcelona, en una causa empresa per la Hisenda pública després que la Fiscalia l’acusés de defraudar 230.951 euros. També havia estat absolt amb la mateixa celeritat per l’Audiència Nacional després de batre el rècord nacional de presó preventiva gràcies a una jutgessa com Carmen Lamela, capitana i màxima representant d’aquesta compulsió d’il·lustres per buscar la manera de tancar-lo a la presó. S’ha d’afegir a aquest palmarès l’arxivament de la querella de Jaume Roures, per manca d’indicis, qui l’acusava d’haver-lo espiat.
Tot i que la Fiscalia pot presentar un recurs contra aquesta última sentència, van tres de tres al marcador d’aquest joc en què Rosell segueix sent una peça d’aquesta caça major que ha estat admesa i documentada per l’excomissari José Manuel Villarejo dins de l’operació Catalunya, promoguda des de les anomenades clavegueres de l’estat.
El quart repte d’aquesta aventura processal sense precedents l’espera el mes d’octubre que ve, també a l’Audiència Provincial de Barcelona, com a acusat en l’esperpèntic segon cas Neymar, aquesta vegada amb judici oral obert per ordre del Fiscal de l’Audiència Nacional, contra el criteri del jutge instructor, José de la Mata, que havia apostat dues vegades per l’arxiu.
Sense cap condemna ni judici anterior a la seva etapa com a president del Barça, amb l’escandalós precedent d’haver estat la víctima i el protagonista d’una presó preventiva malintencionada i abusiva, la denúncia de l’advocat de Rosell, Pau Molins, sobre l’existència d’una persecució contra el seu client -argument sostingut, a més, pels àudios (més els papers) de Villarejo- comença a cobrar sentit i tenir carta de naturalesa. Una impressió o una sensació que, més enllà de conjectures i d’especulacions, no ajuda precisament a dissipar ni desmentir l’evidència gràfica d’un àpat recent i de molt bon rotllo a Madrid on Villarejo, el seu advocat Antonio José García Cabrera, l’empresari de Mediapro Jaume Roures i l’exdirectora de TV3 i vicepresidenta d’Òmnium, Mònica Terribas, van compartir estovalles i una llarga sobretaula.
Per als mitjans de comunicació d’inequívoc biaix laportista la notícia de l’absolució de Rosell va caure ahir com un gerro d’aigua freda i va ser objecte d’un tractament breu i, sens dubte, substancialment reduït a pocs segons d’emissió. Res a veure amb el desplegament de directes i de minuts dedicats a la seva entrada al jutjat amb motiu d’aquest darrer judici. Aquell dia es va reproduir a tots els mitjans el mateix esquema informatiu en el sentit que Rosell s’enfrontava a un calendari de judicis penals que, per les formes i el teatre afegit del periodisme, competiria amb el Lute per la fingida gravetat dels càrrecs i d’aquesta també aparent reiteració delictiva.
Penes de telenotícies que els informatius no van retirar ni quan Rosell va ser absolt de l’infern Lamela o lliure de les acusacions de Roures ni aquest dijous amb motiu d’aquesta primera victòria contra Hisenda. A Sandro Rosell, acumuladament, li han arribat a demanar més de tretze anys de presó.
El recent judici per delicte fiscal i aquesta altra instrucció de la qual la premsa sortosament ha deixat de parlar, ja per vergonya i enrojolaments propis, sobre l’origen de fetge trasplantat d’Abidal, són conseqüència de la trista obsessió d’aquest costat fosc d’un sector de la policia judicial per rebuscar en tota la documentació obtinguda de l’entrada i registre de la Guàrdia Civil per ordre de la jutgessa Lamela al domicili i les oficines de Rosell. En cap cas per indicis de la mateixa Hisenda o qualsevol altra autoritat.
Sandro Rosell, com Josep Maria Bartomeu, malgrat totes les mentides i les manipulades informacions sobre el tema, mai van ser formalment acusats, ni tan sols investigats/imputats en el primer judici de Neymar, un fet que porta a afirmar i desmentir que cap del dos, ni junts ni per separat, s’haurien vist en la tessitura de negociar la sortida del sumari a canvi de pactar una condemna contra el club.
Aquell tret tan curosament preparat, inclosa la participació del franctirador Jordi Cases, el soci de Barça que, amb l’assessoria de l’entorn de Joan Laporta, va obrir les porta del cas a l’Audiència Nacional, va acabar sortint per la culata. Des de llavors, la metralladora judicial no ha deixat de disparar contra tots dos ni tampoc ha deixat de fallar. Fins quan?
