La fantasia i la imaginació de l’entorn mediàtic de Joan Laporta aconsegueixen, sens dubte, l’eficient control de l’opinió pública barcelonista, especialment en aquest escenari econòmic i financer, un drama sense solució ni sortida per culpa de la desbocada i irresponsable gestió del president que, tanmateix, el presenta com el gran èxit, sense precedents, d’una sèrie d’audaces i valentes decisions pròpies d’un altre llop de Wall Street.
Els analistes esportius, majoritàriament ignorants i despreocupats d’aquests temes mundans i avorrits, que situen en un segon pla darrere de l’enlluernadora actualitat esportiva, es queden amb el titular fàcil i mentider, destacant que Laporta ha capgirat una situació crítica donant una lliçó al món de com és possible reactivar un club i una plantilla a còpia de fitxar futbolistes que, pel cost, no estaven a l’abast de la realitat econòmica del Barça.
Aquesta va ser l’excusa que va donar Laporta quan Erling Haaland li va donar carabassa, li va dir no al Barça i a Xavi Hernández, i es va llançar als braços del Manchester City. És a dir, de Ferran Soriano i de Josep Guardiola. La reacció de Laporta, després d’anunciar que calia adequar el marcapassos del mercat al cor de l’economia blaugrana, va ser la d’un directiu colpejat en el seu orgull que es va ficar entre cella i cella el propòsit de fitxar més i més car que cap altre club.
Un gir que, per descomptat, ha servit per millorar substancialment una plantilla que l’any passat, després de la puntada de peu a Leo Messi i Antoine Griezmann, es va reforçar amb la cessió de Luuk de Jong. El mateix president, en idèntiques circumstàncies, va negar llavors la necessitat de reforçar la plantilla de Ronald Koeman, fitxant després una davantera nova a mitja temporada (Adama Traoré, Pierre-Emerick Aubameyang i Ferran Torres) per a Xavi, fins que, sent conscient del daltabaix esportiu i econòmic del seu primer any de mandat complet, va decidir estripar la baralla i destrossar les reserves i els recursos del club mitjançant un espoli històric i sense precedents.
Els economistes a la seva nòmina ideològica, com Marc Ciria, per pur mimetisme, també comencen a desvariar, atrapats per aquesta necessitat de presentar els comptes de Laporta com si aquí, després d’estrenar un equip gairebé nou, no hagués passat res. Marc Ciria acaba de presentar, com a doctrina per a la resta del periodisme adotzenat i servil -aquell que deu, obligadament, cantar diàriament les proeses del laportisme- una mena de resum de l’estiu més descontrolat del Barça. Curiosament, arriba a la previsió més optimista de 100 milions d’euros de pèrdues per a aquesta temporada. O sigui, a la tornada irremeiable de fons propis negatius per a la següent temporada i d’un futur d’estretors i de penúries també mai vistos.
El seu fil de Twitter, àmpliament difós i replicat, conté omissions que, sens dubte, el descataloguen com un economista seriós i de cert prestigi, més enllà d’aquesta condició mediàtica que, sovint, és inversament proporcional al coneixement i professionalitat en la vida real.
Ciria, per exemple, eludeix referir-se a aquests 148 milions comptablement registrats com a ingressos (benefici directe) obtinguts a través d’un crèdit concedit a una societat participada pel Barça en el 49% (el soci majoritari és Sixth Street), la devolució del qual no està contemplada ni al deute ni al pressupost del club per a aquesta temporada.
Una pirueta financera tramposa i molt arriscada que, per descomptat, LaLiga no va acceptar i que, a més, va condicionar la necessitat urgent d’activar la venda de Barça Studios, que de moment també implica una reducció de 10 milions en ingressos, a més dels 41 milions -mínim- de cessió de drets de televisió. No diu res, en canvi, sobre com afecta en el futur el benefici d’aquests 100 milions de Mediapro que, lluny de ser una donació o un regal, es cobrarà com es tem amb una aprofitada i abusiva cessió de l’explotació del Museu o de qualsevol altra necessitat, traduïda en uns 20 milions menys d’ingressos.
En la seva anàlisi, com de passada, Marc Ciria apunta la necessitat de corregir, com a mínim, un desequilibri ordinari del pressupost de 300 milions negatius per assolir una situació de sostenibilitat. Un objectiu impossible quan l’obsessió de Laporta és continuar fitxant amb ganes i no escatimar, sinó al contrari, en la despesa i l’opulència del dia a dia del club. Acabar amb el marisc de Via Veneto i de Botafumeiro com a hàbit és paradigmàtic de la nova cultura laportista del club. En termes d’un pressupost estable de 600-650 milions, com ell mateix estima, representaria rebaixar un terç de l’actual dimensió de la despesa del club per adaptar-la a la realitat.
Tots els índexs que fa servir (-53 milions d’ingressos respecte de l’any passat, -128 milions en operacions de caixa, 159 milions a recuperar en ingressos patrocini i -100 milions de dèficit en el millor dels casos per a exercici), admetent 719 milions d’ingressos, fan témer el pitjor dels escenaris tenint en compte que per a tots els fitxatges el marge salarial precís era només de 70 milions.
En termes d’herència de Bartomeu no hauria calgut cap palanca si s’hagués aplicat la rebaixa del 20% de la massa salarial i s’haguessin realitzat els traspassos d’aquesta temporada. El que ningú vol explicar del cercle laportista és per què el president ha necessitat, en canvi, 719 milions per inscriure jugadors.
Efectivament: 719 milions d’euros encara insuficients i un aval personal d’11 milions de Joan Laporta i de Ferran Oliver per formalitzar l’alta de Jules Koundé. Sobre això, Marc Ciria es pronuncia en termes al·lucinants i sorprenents, però en una ràdio amb menys visibilitat, ressonància i rastre, això sí: “S’hauria, si ha estat així, d’informar els socis propietaris perquè com a persona física un no pot fer una operació de crèdit, un aval no deixa de ser una garantia de crèdit, sense el suport del teu propietari tret que siguis una societat anònima. Al Barça, els socis en som propietaris, representats en una assemblea que és l’organisme que hauria d’haver donat l’OK”.
Però, més enllà d’aquesta consideració, que apunta a la plena il·legalitat d’aquest moviment desesperat de Laporta per evitar retrets i la justificada indignació pública de Xavi Hernández pel retard a inscriure Koundé, l’expert considera que la junta directiva ja hauria obtingut prou marge salarial amb la segona palanca.
“Objectivament, amb la segona venda de patrimoni al senyor Roures la nit anterior -no sé ni com, però que es va fer per això-, era per poder inscriure Koundé i un o dos laterals amb un sou d’entre tres i quatre milions bruts a l’any. Per tant, no sé què ha passat, no sé si hi va haver aval, jo segueixo pensant que no hi va haver aval perquè prefereixo pensar que la junta directiva no faria un acte de disposició d’aquesta índole sense informar els propietaris. En conseqüència, crec que no hi va haver aval, crec que LaLiga havia de filtrar alguna cosa perquè no se li tiressin a sobre tots els clubs que no poden inscriure els seus fitxatges o havien de rebaixar salaris d’alguns jugadors, tenir alguna excusa, i el Barça obté el que vol. Per això, també entenc la posició del Barça, que va ser inscriure Koundé. En definitiva, tots tranquils: tanquem pàgina i a un altre capítol. Jo crec que això és el que hi ha (sic)”, ha afirmat en una sorprenent i delirant declaració.
Com que aquest aval, absolutament confirmat per altres fonts i per ell mateix, era del tot irregular a efectes del rigor i la transparència estatutària, i com que els 719 milions aconseguits d’esprémer el club tampoc havien servit per encaixar Koundé, Marc Ciria opta per negar-ho, treure’l de l’equació i inventar-se una història per justificar-ho mitjançant un tripijoc de LaLiga. No sembla que hi hagi límits a aquesta servitud laportista disposada a perdre la dignitat i el respecte professional a canvi de no se sap ben bé quina moneda de canvi.
