Laporta comença a ser qüestionat pels més lleials del seu entorn mediàtic

Tot i que de forma tímida i covard, analistes com Marc Ciri plantegen preguntes que només tenen una resposta possible: el col·lapse econòmic i financer del FC Barcelona està assegurat i serà irreversible l'1 de juliol del 2023

Joan Laporta

Alguns economistes que per força han de defensar el relat financer de les bogeries de Joan Laporta comencen a veure ombres a l’escandalós procés de venda d’actius, descontrolada i inútil, iniciada no fa ni dos mesos bàsicament per compensar el greu desequilibri pressupostari de la temporada anterior i de l’actual, buscant generar ingressos per 900 milions que continuen sent insuficients per inscriure i fitxar tots els reforços, uns exigits per Xavi i altres per la voluntat i els interessos propis del president.

Els dubtes, encara que sense voler molestar Laporta ni el seu nucli dur per si de cas hi ha represàlies, els ha exposat un dels economistes de la seva ‘nòmina’ de trobadors i palmers de Twitter d’us més recorrent pels mitjans oficialistes com Marc Ciria. Un fil seu amb reflexions, afirmacions i preguntes que confirma la fragilitat i el risc de tot aquest invent de les palanques, una iniciativa del tot obligada si vol seguir tenint una certa reputació en el seu àmbit professional com a teòric analista especialitzat en finances. Seguir defensant l’extinció del Barça per culpa d’aquest rampell de Laporta, sens dubte inspirat en el model Reus, no li convé si quan tot s’enfonsi pretén conservar els seus clients.

“Confirmades les vendes de patrimoni, el #Barça va fer una AK per 150m€. Amb quins objectius? És evident per l’impacte comptable fins a 667m€. Com fa el #Barça l’AK? Amb caixa impossible, va utilitzar crèdit a quin %? Un 2% serien 3m€ Any interessos”, planteja primer Marc Ciria i després entra en més detalls: “Amb quin venciment per recuperar la inversió? Com tornem els 150m€ de nou finançament? L’IVA de la 3a companyia també s’incrementa per l’AK. S’ha finançat? Com? Amb quin tipus %? Farem altres activitats per poder incrementar ingressos, o és una venda pura a 25 anys?”.

I acaba amb més interrogants: “Com és l’opció de recompra? Finalment, si els drets són molt elevats, com ‘retallem’ anys de la venda? La recompra té algun cost pel Club? S’extingeix la tercera companyia i torna a ser el #Barça l’únic propietari? El cost pel club entre interessos, IVA,… quin impacte?”.

Com que no hi ha respostes possibles, tret que de les delirants actuacions de la junta de Laporta s’infereixi el pitjor dels escenaris a curt, mitjà i llarg termini i es desencadeni una espiral de crítiques tant bàrbares com conseqüents, Marc Ciria fa un últim esforç per justificar el que ja no té explicació ni causa raonable que sostingui tanta xaladura: “Entenent les urgències, l’aposta per un equip competitiu, les limitacions dels contractes signats, la no flexibilització de la LFP… continuo pensant que amb transparència aquestes preguntes d’obligada resposta no serien necessàries, i tots ho entendríem, o gairebé totes i tots”.

Cal quedar-se amb aquest final decebedor amb l’admissió per part seva de que Laporta ni s’explica, ni li preocupen les conseqüències de tant despropòsit, ni sent que hagi de reparar la calamitat que, com bé apunta el primer dels consultors mediàtics, ha provocat invocant aquests arguments del passat, recurrents i mentiders.

La necessitat de confeccionar un equip competitiu ja ho era abans de fer fora Messi i Griezmann, suplerts ridículament amb la cessió de Luuk de Jong fa més d’un any. Els contractes que ara tant molesten de Frenkie de Jong, Piqué, Busquets i Jordi Alba eren els de futbolistes que Laporta va qualificar com a ‘herois’ també fa un any i no cal dir que el frustrat i desesperat Marc Ciria s’excusa agafant-se a aquesta pertinaç rigidesa normativa de la LaLiga sobre el marge salarial d’aplicació igualment inevitable des de fa anys sobretot a juntes com la de Joan Laporta, completament irresponsables a l’hora de fitxar. Javier Tebas ja el va advertir també amb força antelació que no entenia com s’havia posat la soga al coll amb provisions i desvaloracions atípiques de gairebé 300 milions.

Marc Ciria, però, continua mirant cap a una altra banda i liderant, almenys fins ara, l’aplaudiment i l’admiració cap a l’audàcia i la valentia d’un president desenfrenat i disposat a convertir l’invent mediàtic de les palanques en un conte de terror. La defensa entestada d’aquest relat triomfal i adulador de Marc Ciria, que s’ha erigit en la referència més fiable de la premsa laportista, es torna, com veritablement és, irracional i sense arguments, amb el pas dels dies.

El malson, a més, no s’ha acabat. Les respostes que el financer no gosa donar, només plantejar covardament, passen per un col·lapse econòmic, financer i patrimonial irreversible a partir del dia 1 de juliol de 2023, fins i tot guanyant aquests títols que Laporta també ha convertit en una exigència i una pressió que poden arribar a convertir-se en un altre factor desencadenant de problemes.

Laporta en vol més, el pot l’atractiu irresistible dels fitxatges desproporcionadament cars com el de Bernardo Silva, un altre suplent del City, pel qual sospiren els seus amics intermediaris, agents i comissionistes. És el recanvi amb què va prometre compensar a Xavi la marxa de Frenkie de Jong. A l’origen era un altre parany dels seus semblant al que va prometre a Guardiola l’estiu del 2008 quan li va assegurar que traspassaria Eto’o. Ara és diferent, l’exhibicionisme, la compulsió i la desmesurada ambició de protagonisme que ha posseït Laporta van més enllà fins i tot del descontrol d’una nit d’estiu.

Com que disposa d’un exèrcit personatges com Marc Ciria i de periodistes disposats a tapar-ho i amagar-ho tot, Laporta se sent com els grans emperadors i dictadors, totpoderós i invencible.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides