Especialista en branding, comunicació, relacions públiques i màrqueting. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha ocupat llocs d’alt nivell en entorns corporatius, entre els quals el F.C. Barcelona. Professora universitària, el 2016 va crear la seva pròpia consultoria, orientada sobretot a projectes de gènere i amb impacte social. Ara publica Te juro que estoy bien (Espasa).
Per què jures que estàs bé?
Perquè és una màscara que ens posem tots, en aquesta societat en què la vulnerabilitat és entesa com a debilitat. Així, cal estar bé, perquè si no ho estàs has fracassat en alguna cosa. Aquesta pressió per triomfar, per aconseguir, per esforçar-te és el que ens obliga a mostrar al món que estem bé quan, en realitat, no és així. Entendre la vulnerabilitat com a debilitat, innegablement, ens allunya dels altres. Ens tanca en nosaltres mateixos, i ens pensem que aquesta llibertat mal entesa és el que toca, i que ens fa més forts, quan, en realitat, ens afebleix.
Es pot dir que s’està bé en diverses circumstàncies i en diferent grau. També, i moltes vegades més, en l’entorn laboral, professional, com ho viu això la protagonista de la teva novel·la?
No ho dic des d’un punt de vista feminista, sinó sociològic. Però a la feina, les dones especialment, quan ens movem en indústries que estan dominades per homes, o que estan en segments molt masculinitzats (que són la majoria), tenim aquesta tendència a masculinitzar-nos. A entendre que les característiques i els atributs femenins són fluixos, febles. De fet, a mi sempre m’ha cridat l’atenció que, en l’aprenentatge del lideratge, de la gestió, l’organització i la capacitat de comunicació en diguin soft skills, habilitats toves. Per què? Perquè són característiques molt femenines. En el món empresarial, el que és femení està com silenciat, perquè cal ser un tauró, cal triomfar, ser dur, “som-hi, campió, destrossa’ls”…
De totes maneres, no creus que aquesta cultura dominant, de creació netament masculina, diguem militaritzada, també afecta molt i malament els homes?
En màrqueting, la terminologia dominant és militar. Al client li diuen target (objectiu), quan una marca s’aprofita de la nostra feina, en diem ambush (emboscada), quan es fan accions per sorprendre el públic, les denominem màrqueting de guerrilla. Parlem de posicionament, estratègia d’entrada… Un llenguatge marcial, de guerra, agressiu, masculí… Si et fiques en aquest món des de l’empatia, la voluntat d’escoltar, d’acordar…, des del que és relacional, emocional, és com anar amb el lliri a la mà.
En aquesta vinya del senyor, que és el que segons el teu parer resulta més criminal, insuportable o desagradable?
En general, el món empresarial, corporatiu, nega tota aquesta capacitat de reconèixer l’error, la vulnerabilitat. Insisteixo en aquest terme, perquè les empreses i els directius que no són capaços de reconèixer l’error estan condemnades al fracàs. El que fan és contribuir a fer que tothom amagui les coses mal fetes, que no funcionen, de manera que se segueix insistint en l’error. Hitler va perdre la guerra perquè tenia els seus generals acollonits. No li deien, per por, que havien perdut batallons sencers. I ell seguia jugant a la guerra com si existissin. La falta d’informació i d’estratègia porta a la decisió incorrecta. Si estàs castigant l’error, ningú dirà “m’he equivocat, ho sento”. El món corporatiu està perdent una gran oportunitat de fer negocis d’una altra manera. Per això, cada vegada més, m’interessen els projectes que generen un impacte. Parteixo de la base que, si és bo per al món, és bo per a mi. I ho dic des de la convicció.
Aquesta cultura corporativa de què parlem no és, d’alguna manera, la punta de l’iceberg de la societat de l’èxit, del rendiment, del mercat, segons Byung- Chul Han?
Al final, les estructures socials no deixen de ser una representació, més o menys estructurada, d’allò individual. La societat no és una cosa abstracta, la fem les persones i també les empreses. Aquesta despersonalització que vivim és, certament, la punta de l’iceberg d’una societat que hem construït des de la por i l’escassetat. És la idea de com que només hi ha un pastís, si en vull un tros més gran, te l’he de prendre a tu. D’aquí, la competitivitat, l’abús, l’avarícia… L’ésser humà té les seves virtuts i les seves ombres, que és el que estem potenciant. Tinc la sensació que estem en un moment frontissa, en el qual hi ha una altra manera de fer les coses. Un temps que, sincerament, crec que és molt interessant. Encara que, de vegades, veus a segons qui fent segons què i, la veritat, te’n fas creus. Estem vivint els últims cops de cua d’un sistema que ja no se sosté.
Així doncs, de l’èxit a la resiliència, sempre de manera individual, amb el teu propi esforç?
Per mi, el pitjor ha sigut acceptar o creure’m a ulls clucs que el resultat és directament proporcional a l’esforç que hi poses. És la gran trampa del capitalisme. No té res a veure una cosa amb l’altra. Les coses funcionen d’una altra manera, però ens hem cregut, o ens han fet creure, que si ens esforçàvem ho aconseguiríem. A partir d’aquí ve tota la mentida. Perquè, realment, el que jo percebo és el que desitjo, o el que m’han fet creure que vull. Això, que és subjacent en la novel·la, planteja amb quines expectatives m’enfronto al món. En la meva experiència personal, em va costar molt temps adonar-me que, potser, aquella imatge de l’èxit no era meva, sinó de la meva família. Per mi l’èxit potser era una altra cosa.
D’on ve aquesta pulsió de reproducció de valors, expectatives, conductes…, més enllà del bé i del mal, pròpia de les famílies, i que tant ens determina?
Som fills dels nostres temps, de la nostra cultura… També de la nostra família… És cert que els pares normals volen el millor per als seus fills. El problema rau en què és el que ells creuen que és el millor. Els fills ho aprenem tot dels pares. Aprenem a parlar, a comportar-nos, el que aquesta bé i el que està malament, a relacionar-nos, a estimar… Ho fem tot per imitació. A partir d’aquí, quan et desenvolupes com a ésser humà, poses això al centre. Com a referència. Després, decideixes si vols ser exactament igual, perquè hi estàs d’acord, o tot el contrari perquè no ho suportes. Des d’aquí, és difícil separar-se i prendre el que ara la neurociència anomena la metacognició. Separar-se d’aquesta voràgine del “nosaltres mai”, “en aquesta família mai”, o “sempre”… Això és una llosa que ens cau al damunt, amb tota la bona fe. Quan arribes al nivell d’entendre que tothom fa el que pot, inclosa la teva família, trobes una mica de pau en aquest món boig.
Tot això en la majoria dels casos no és gratuït. S’acaba pagant el rendiment, de vegades molt car?
La gran trampa és creure que podem amb tot. Creure que no tenim dret a no estar bé. Això significa que he fracassat. Si m’ho he d’empassar, m’ho empasso, fins que arriba un moment en què no puc més, i per algun lloc peto. Tenim innombrables, infinits exemples de tot això: Simone Biles, la gimnasta olímpica; els artistes del club dels 27; Amy Winehouse… Arriba un punt en què caldria plantejar-se com a societat si, realment, ho estem fent bé…
O, potser, exactament, tot el contrari? El desafiament no és precisament a com sortir-ne, d’això?
Aquí tornem a l’esforç, a aquesta idea que comentàvem. Si m’ensenyen que com més m’esforci més aconseguiré, pot passar que ho aconsegueixi i em segueixi esforçant per mantenir-ho, o que no ho aconsegueixi, i llavors em frustri. I a partir d’aquí, la depressió, més o menys greu, que et pot portar a qualsevol conseqüència nefasta. Al final, si no donem al món, a la humanitat, la possibilitat de tenir una vàlvula d’escapament a la sinceritat, a l’honestedat, i ens dediquem a viure de cara a fora, les coses aniran a pitjor.
A pitjor, no creus, mentre Déu segueixi sent el mercat, o el supermercat?
El gran secret d’aquest canvi necessari passa per tots i cadascun de nosaltres. Hem de prendre consciència, deixar de donar la culpa a tot el de fora. Assumir la responsabilitat, no pas la culpa, que totes les decisions que has pres t’han portat fins aquí. Assumint la responsabilitat s’aprèn a posar límits, a no quedar-te on no pots o no vols estar, a no empassar-te el que no et ve de gust… És diferent necessitar i preferir. Estic d’acord amb a la desafecció (a les persones, a les coses, als títols, als diners, a l’èxit…) com a forma de no necessitar. Quan un arriba a la desafecció és més lliure per escollir. I si ho faig, per això o per això altre, però les coses no van bé, es torcen, doncs em poso a fer collarets de macarrons i els faig de gust.
