Laporta ja gestiona el Barça com un club-estat en mans de Goldman Sachs i Sixth Street

La financera 'mare', Goldman Sachs, exigeix cobrar 100 milions de la venda del 15% dels drets de televisió reduint la plusvàlua de les palanques i obligant Laporta a continuar empobrint la institució amb més vendes d'actius i recursos

Joan Laporta

Ja no hi ha marxa enrere. La febre de Laporta per fitxar i gastar s’ha convertit en el gran espectacle d’un estiu que, precisament, si per alguna cosa s’ha distingit és per la fredor del mercat i per l’immobilisme, almenys comparat amb altres temporades. Ha fitxat el PSG o, més ben dit, ha renovat a Mbappé amb un cost excepcional, i ha fitxat el Manchester City a qui és considerat el millor davanter de futur, Haaland, a canvi de traspassar futbolistes com Sterling (56 milions) i Gabriel Jesús (52 milions), a més d’haver acumulat aquest hivern la plusvàlua pel traspàs de Ferran Torres al Barça, un fitxatge no tan llunyà.

Darwin Núñez ha estat la “bomba” del Liverpool (75 milions), que ha venut Mané i altres jugadors per 76 milions. Només Arsenal (Gabriel Jesús i Fabio Vieira) i Chelsea (Sterling i Koulibaly) s’han reforçat amb un cert desequilibri fins ara de -82 milions i -86 milions respectivament. Per la seva part, Bayern Munic (Sadio Mané i Matthijs de Ligt) ha invertit 99 milions en un defensa i un golejador de primer nivell, recuperant 60 milions amb la millor venda de la història del club alemany gràcies a l’operació Lewandowski, un davanter a punt de complir 34 anys i a un any de quedar lliure. En LaLiga, descartat Mbappé, el Real Madrid va apostar per Aurélien Tchouameni (80 milions), pendent encara de traspassar algun dels seus cracks nacionals com Marco Asensio.

De llarg, el FC Barcelona s’ha convertit en el club europeu més comprador, l’únic que ja ha superat la barrera dels 100 milions (130 milions ara com ara) amb la perspectiva d’anar a per un defensa com Kounté i dos laterals (Marcos Alonso i Azpilicueta) del Chelsea, amb qui negocia a més per una eventual sortida de Frenkie de Jong.

El sorprenent i més cridaner d’aquesta situació tan impensable com desconcertant radica en el fet que també el Barça lidera, amb un avantatge substancial sobre la resta, el rànquing de la precarietat i de les limitacions a l’hora de fitxar, aquestes normes del fair play financer que, a la seva manera, aplica cada lliga professional als seus països respectius. 

PSG i Manchester City es fan trampes en aquest solitari, ara com ara tolerades gràcies a unes argúcies comptables descarades i públiques que no serveixen per a dissimular la seva condició de clubs-estat, que és com ja es coneix als equips franquícia de Qatar i d’Abu Dhabi que juguen la Champions.

Altres grans d’Europa, seguint un pla de contenció obligat encara per l’efecte negatiu de la pandèmia, també s’han moderat una temporada més a l’espera de temps millors. La Premier està sent un exemple de rigor i de compliment dels límits de despesa imposats per la seva lliga professional.

En LaLiga espanyola, els clubs estan subjectes a un criteri comptable denominat “marge salarial” que s’actualitza abans de cada finestra de mercat i que el Barça té excedit i negatiu en -144 milions, una càrrega llastrada a més per un patrimoni net negatiu de 451 milions com a resultat, sobretot, de les pèrdues acumulades dels exercicis 2019-20 i 2020-21.

“No sé com han fitxat tants jugadors. És l’únic club del món que no té diners i pot fitxar-ho tot. És estrany i una mica boig, però han trobat solucions. Tenen millor equip que l’any passat”, acaba de manifestar el tècnic del Bayern, Nagelsmann, que tampoc entén com un club assenyalat pels seus deutes i estat financer crític pot estar pagant enormes quantitats per futbolistes pels quals, a més, no hi ha hagut encreuament d’ofertes que els hagi encarit especialment.

En aparença, doncs, el Barça està actuant com un d’aquests clubs-estat, amb la diferència que darrere no hi ha cap xeic ni cap magnat del petroli rus ni tampoc, almenys de moment, cap fons d’inversió amb la manifesta voracitat de controlar el Barça en l’àmbit executiu i molt menys, perquè això encara és impossible, integrar-se en l’accionariat societari.

Aquesta última reflexió, no obstant això, hauria de matisar-se fins a començar a dubtar sobre el rol que una mica més endavant puguin arribar a tenir Goldman Sachs i Sixth Street, ja que la venda urgent dels drets de televisió ja ha provocat, encara que sense vessament de sang, un conflicte d’interessos.

Goldman Sachs, que va concedir a Joan Laporta un crèdit de 590 milions per a salvar el pes del deute a curt i fer front a una situació de tresoreria insuportable, va establir com a garantia els drets de TV i va accedir a alliberar d’aquesta pignoració el 10% que necessitava el president davant la urgència de compensar 150 milions de pèrdues de la temporada 2021-22. Contra la necessitat d’ampliar la cessió de drets al 25%, és a dir un 15% més, Goldman Sachs sí que ha imposat una contraprestació efectiva, perquè aquest tipus d’inversors es cobreixen davant qualsevol contingència, en aquest cas davant una possible pèrdua de 300 milions si hagués de compensar amb el cobrament d’aquests drets la circumstància que el Barça no pogués fer front a la devolució del préstec.

Algunes fonts asseguren que Goldman Sachs, a canvi de permetre l’operació amb Sixth Street, planteja l’amortització anticipada de 100 milions en el moment en què es formalitzi. El que es tradueix automàticament en una reducció d’aquesta plusvàlua que si és de 350 milions es quedaria en 250, quantitat que haurà de ser sotmesa per part de LaLiga a una estimació en funció del pressupost de la temporada actual, en la qual no està garantida la seva cobertura, com l’anterior, sense una injecció de benefici extraordinari.

Això sempre que LaLiga assumeixi les ‘promeses’ de Laporta quan aquest els hi expliqui les seves intencions sobre els drets de TV i com pensa administrar aquesta petita fortuna. LaLiga només tindrà la paraula del president del Barça com a únic argument per a revaluar aquest 31 de juliol el marge salarial del qual pot disposar per a inscripcions i fitxatges, més enllà de les condicions de l’1/3 que ara mateix se li permeten, és a dir, gastar un de cada tres milions procedents de beneficis estructurals, venda neta de jugadors o rebaixa de la massa salarial.

Al Barça li queden recursos encara, perquè fins ara s’han mantingut fora de perill i protegits per les successives directives. Laporta ha travessat una perillosa línia vermella des del moment en què, per a tapar la pèssima gestió econòmica i financera de la temporada, ha d’empobrir el club condemnant-lo a anys i anys de menys ingressos sense cap política eficient, assenyada i equilibrada de recuperació. 

Laporta no només ven per a menjar cada dia, perquè ja s’ha menjat -és evident- totes les reserves, sinó que per a continuar tenint un plat a taula, però a Via Veneto, és a dir per a fitxar per damunt de les possibilitats reals, ha començat a vendre la casa a trossos. El més probable és que quan ja no pugui mantenir aquest ritme de vida sigui un tercer, un fons d’inversió segurament, qui es quedi la propietat.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.