A cada pas que dona, Joan Laporta deixa un rastre de confusió, obscurantisme i desconcert, com prescindir ara d’una empresa auditora de primera línia com Ernst & Young (EY) per trobar més acomodament i facilitats en una companyia de segona divisió, Grant Thornton, que si no figura entre les quatre principals del panorama mundial, Deloitte, PwC, EY i KPMG, és perquè està per sota d’aquest nivell reconegut de credibilitat i rigor.
A Grant Thornton li ha tocat la loteria, almenys en aparença, des del moment en què una entitat com el FC Barcelona s’ha fixat en ella i l’ha triada, no tant per la dimensió i complexitat econòmica del club blaugrana, relativament petita i senzilla, com per la desproporcionada transcendència mediàtica i publicitària que projecta al món.
Una ganivet de doble tall, perquè la primera condició imposada pel FC Barcelona al nou auditor és la comprensió i acceptació de la recent operació de venda del 10% dels drets de televisió de la LaLiga dels pròxims 25 anys, per la qual el club ingressarà 207,5 milions segons les xifres oficials. Ara bé, l’estimació comptable que afectarà al balanç i al compte d’explotació serà de 267 milions, és a dir, 59,5 milions més, sobre la base d’un càlcul de creixement d’aquests drets en el mercat audiovisual.
La tesi és que com que dins de 25 anys el seu valor haurà augmentat, el president Laporta considera justificat aprovar un assentament comptable com si Sixth Street, la financera que els ha adquirit, hagués abonat en realitat 267 milions i no 207,5 milions. Per l’aparença i els precedents sona a la típica jugada de Laporta, que avui sembla sostenir-se sobre uns arguments indiscutibles i demà es desmunta com un castell de sorra quan se li passa el filtre de la llei i de la normativa.
També seria una escaramussa financera pròpia d’algú com Eduard Romeu (foto), el vicepresident econòmic, molt familiaritzat amb les murrieries especulatives i els artificis sobre les quals s’ha alçat Audax, aquesta companyia energètica a la qual el mercat real està posant molt per sota del seu valor borsari de fa un any. A més, Audax continua col·leccionant multes per enganyar els clients, la majoria persones amb escassos recursos, per irregularitats greus en els processos de contractació.
La primera experiència de Laporta amb EY no va acabar bé, doncs a l’hora de tancar l’exercici 2020-21 amb 481 milions de pèrdues, l’auditor va expressar dubtes respecte a aquella bàrbara decisió d’aprovisionar 90 milions i amortitzar anticipadament jugadors per valor de quasi 200 milions. L’auditor havia remarcat un “excessiu judici de valor” a l’hora d’adoptar aquests estranys criteris que després LaLiga, en una auditoria independent, va qualificar de pèrdues i provisions “atípiques”.
En definitiva, un contrasentit que també va forçar EY a advertir del risc i de la responsabilitat exigible a l’hora d’actuar amb aquesta frivolitat i poca serietat amb un forat patrimonial de 450,7 milions.
L’advertiment de l’auditor, del tot assenyat i alarmant, va acabar a la paperera del despatx de Laporta i va ser desatès per Eduard Romeu. Tots dos s’han passat el curs anterior asseguts còmodament i tranquil·lament, gastant sense mesura, fitxant el que no podien ni devien i apareixent davant la premsa fins i tot amenaçant a la resta dels clubs: “Hem tornat! Que tremoli el mercat!”, va proclamar Laporta en la presentació de Ferran Torres en el meridià de la temporada passada.
No va ser fins fa poc més d’un més que una suor freda i les més terribles expectatives van recórrer els despatxos nobles del Camp Nou davant l’evidència d’un desequilibri pressupostari de 150 milions. A correcuita, la solució ha estat la venda urgent i sota una gran pressió d’aquests drets de TV tan controvertits i imposats, amb calçador, a un tancament de l’exercici que acaba d’abordar el nou auditor, obligat a tancar els ulls sobre aquesta plusvàlua inèdita i plena d’interrogants legals.
La pregunta és: si els drets valien 267 milions en realitat per què vendre’ls per 207,5 milions? El constrenyiment i la urgència són la resposta senzilla i evident en un escenari de dificultat amb la necessitat de fer caixa abans del 30 de juny, i d’evident avantatge especulador a la baixa pel comprador.
Una altra explicació seria que, en la lletra petita de l’acord, s’hagués contemplat un topall del creixement i del valor anual i progressiu d’aquests drets, de manera que en un escenari ideal cada temporada el club pogués recuperar un marge de 2,4 milions. Un possible ingrés anticipat que, de totes maneres, després hauria d’anar ajustant anualment.
A la vista del precipitat canvi d’auditor, sospitós de coincidir amb l’últim invent comptable de Laporta, la plusvàlua sona més a un desvari comptable per a contrarestar, a causa d’aquest enorme benefici produït per la venda, l’important impacte de l’impost de societats, que ara és del 35%.
Segons altres fonts com 2playbook, un altre motiu de discrepància amb EY radicava en aplicar, o no, “una pèrdua extra per la venda d’alguns jugadors fitxats anys enrere, com Coutinho. Aquest va ser un dels motius de la discòrdia amb EY, que va advertir dels riscos d’aprovisionar o deixar a zero el valor de diversos futbolistes”.
Queda clar, també, que aquesta qüestió ha quedat del tot resolta i a favor del club amb l’entrada de Grant Thornton, que ha arribat per a ser manada i obeir cegament al seu nou i tan especial client.
Per a defensar el canvi d’empresa auditora ha aparegut de nou Marc Ciria, trobador laportista de l’economia, amb una reflexió a favor de Grant Thonton: “Les #Big4 no són garantia de bona valoració, són una opció més. Un canvi d’auditor com GT, BDO o RSM genera dubtes? Cap! El #Barça ha de ser un exemple d’excel·lència i transparència, i això no ho determina l’auditor. Ho determina la gestió”.
Un comentari que, ara més que mai, provoca dubtes i sona inquietant. A què es referirà Marc Ciria quan utilitza els conceptes ‘excel·lència’ i ‘transparència’ aplicats al Barça de Laporta? Segur que no als acords amb Goldman Sachs, Spotify i Sixth Street. El relleu de l’auditor preconitza el risc de grans i sempre catastròfiques noves males notícies sobre l’economia i les finances del Barça. L’aval de Marc Ciria és, per desgràcia, garantia de la pitjor premonició possible.
