Fins a l’entrada en escena de Vladímir Putin i la seva guerra contra Ucraïna, l’OTAN era demodé -passada de moda-, però el rus l’ha convertit en vintage -una antiguitat revalorada. I Madrid ha estat l’escenari fortuït d’aquest rellançament, amb Pedro Sánchez com a cofoi amfitrió. El president espanyol s’ha tret, un any després, una espineta clavada en una altra reunió de l’OTAN -aquell cop a Brussel·les-: la del president estatunidenc Joen Biden dedicant-li uns escassos 30 segons en una improvisada conversa in itinere, riota per fugaç de la dreta espanyola. Sánchez ha aconseguit finalment asseure’s amb Biden i conversar al llarg d’una horeta -la seva plus marca-. Una foto més nítida, que esborra amb escreix la ruborosa i borrosa selfie de fa un any, i desdibuixa de passada més d’un somriure opositor.
40 i escaig anys després del cèlebre eslògan “OTAN: d’entrada, no” de Felipe González -de quan el PSOE era un partit marxista i l’URSS un paradís…-, Sánchez s’embolcalla en la bandera de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord per treure pit i revestir-se de líder internacional. Després de Madrid, Castella i Lleó i Andalusia, l’home necessitava un bany de fotos, i així ha estat. Això no obstant, aquestes fotos esborren la dels morts de Melilla? És curiós com el Marroc torna a marcar l’agenda política espanyola. El gir copernicà de González a l’OTAN -del “d’entrada, no” al “vota SÍ en interès d’Espanya”- es va excusar amb Europa, però en realitat el que més va pesar va ser el temor que el Marroc s’annexionés Ceuta i Melilla. Un desassossec que persisteix, indeleble.
El Marroc fa temps que té agafada Espanya per les migracions. Govern rere govern, davant del recel que Mohamed VI obri l’aixeta, les autoritats espanyoles aposten pel curtterminisme i cedeixen al xantatge. Sánchez ho va fer amb el Sàhara Occidental fa pocs dies. D’aquella pols, la del Sàhara, venen aquests fangs, els de la tanca de Melilla, on van morir pel cap baix 23 migrants, que les ONG de la zona eleven a 37. El resum ve a ser aquest: si no vols que obri l’aixeta migratòria, tu rebaixa les aspiracions sahrauís. Quid pro quo. El que passa és que després, quan es tracta de complir amb el fet acordat, la policia marroquí actua sense contemplacions, allunyant-se òbviament dels estàndards europeus. Si això hi afegim que el president espanyol no va tenir el seu millor dia quan va afirmar, diu després que sense haver vist les imatges -pitjor m’ho posa…-, que l’assalt violent havia estat “ben resolt” pels cossos de seguretat, doncs ja tenim la tempesta perfecta. Resumint, la foto de Melilla, que perseguirà Sánchez in aeternum, no s’esborra amb la de l’OTAN. I és que hi ha fotos que no surten ni amb llevataques.
