No tot és economia, idiotes!

Com segurament molts dels lectors saben, la frase “És l’economia, estúpid”, que en un principi  va posar en circulació James Carville, estratega de la campanya presidencial de Bill Clinton de  l’any 1992, de seguida va fer fortuna entre els mitjans polítics i periodístics d’arreu que, sempre disposats a deixar-se enlluernar per acudits agressius d’aquest tipus, la van fer circular, d’una manera repetitiva, gairebé obsessiva, cada vegada que volien fer referència a determinades qüestions que ells consideraven essencials, com verbigràcia l’empresa, el dèficit o les matemàtiques. Estúpids els que no veiéssim clar el seu missatge.

Naturalment, les qüestions que es jutjaven alienes a l’economia –o econòmicament no essencials-  no es van prendre en consideració, com si no estiguessin al món híper econòmic que aquells dogmàtics estrategues havien imaginat i que volien imposar als seus nombrosos alumnes, els quals acudien apressats i previ pagament d’una molt quantiosa matrícula, a escoltar, embadalits, aquells oracles del segle XXI. Així s’escriu la història dels que no han tingut temps per estudiar a fons la Història, ni  la profana ni tan sols la sagrada, que és més fàcil.

Per a molts d’aquests creients en les presumptes virtuts  d’aquests economistes amb llicència per insultar, sortits de prestigioses i caríssimes universitats americanes poc sospitoses d’esquerranisme, tot el que no fos convertible en xifres i estadístiques econòmiques, no tenia cabuda en el seu mapa del món (un món certament molt esquifit), i tot el que ells no definien com a essencial no formava part d’aquella església econòmica que havien erigit per a major honra del (seu) mercat.

Tot i que tots aquests seguidors de la religió de l’economia global presumien de la seva independència, seria inútil cercar, entre tots ells, algun membre dissident (algun marxista o podemista, posem per cas); personalment molts d’ells em recorden les sigles d’una agrupació política que es va presentar a les eleccions de l’any 1979 en alguns pobles de Cantàbria: Agrupación independiente de derechas. Doncs això.

Ara bé: si a alguns dels no creients se’ns  acudís plantejar algun dubte sobre la viabilitat de les  seves teories (sobre la capacitat d’autoregular-se del mercat, per exemple, o sobre la possibilitat de fer fallida dels fons de pensions privats), seríem titllats immediatament de comunistes, de neandertals, d’estúpids.  Que sapiguem, cap d’ells, encara que presumeixen de ser molt demòcrates, mai no es van preguntar si els estúpids no serien ells, ni tan sols ara, quan el seu món està a punt de caure, com una torre de Babel qualsevol. Tanmateix ells només donaven publicitat a l’estupidesa dels no creients.

Donde no hay publicidad resplandece la verdad, es titulava una de les seccions de la revista humorística La Codorniz, revista que em temo que no acostumen a llegir aquests nous profetes de l’economia global, una economia que no és cap invent actual, ja què ha existit en altres etapes de la nostra història, en benefici, això sempre, d’uns pocs. A aquesta tropa li convindria, com a mínim, fullejar La Codorniz: si ho fessin, podrien comprovar (o almenys intuir) que existeix un altre tipus d’acudits menys agressius que els que ells patrocinen, uns acudits que contemplen el món amb més empatia que la que ells fan palesa en els seus discursos, sovint tan bèl·lics. Un món on, a més d’ells i de les seves famílies i amics, podrien caber moltes més persones que les que caben en el que  ells han volgut erigir.

Per a aquests economicistes, tant els d’un costat com els de l’altra, les matèries humanístiques –des de la Literatura i la Filosofia fins a la Història i les llengües clàssiques- només són útils si poden donar suport a alguna de les seves teories, sovint tan esotèriques, i fan veritables esforços per adaptar-les als seus discursos, alguns dels quals, com és fàcil comprovar, poden justificar fins i tot una guerra com la que ara mateix ens han plantificat a l’Est d’Europa.

Aquesta estúpida economia tan reduccionista i pretesament global té, per fortuna, alguns límits: els seus defensors es trobaran sempre indefensos davant de les paraules, impossibles de valorar econòmicament, com les que cada dia escriuen poetes, dramaturgs, novel·listes, historiadors i guionistes que no han estat mai, ni estan, ni volen estar al seu servei. Encara en queden uns quants, i em consta que la seva és una economia de pau.

No, no tot és economia, idiotes!!