La vertebració de l’espai europeu és, ara mateix, el projecte geopolític més lluminós que té la humanitat, en la perspectiva de crear una comunitat global agermanada, solidària i en pau. Davant l’actual escalada armamentística, que assoleix el seu paroxisme en la cimera de l’OTAN que se celebra a Madrid aquests dies, cal tornar a dir, ben alt i ben fort, que hi ha un altre món possible i a l’abast on els valors de l’amor i la generositat, que tots tenim en el nostre cor, siguin els que guiïn les relacions polítiques internacionals.
És d’esperar que, algun dia no massa llunyà, els països de l’Amèrica Llatina i de l’Àfrica emprenguin el mateix camí que els europeus i acordin la seva integració política, econòmica i monetària. La Unió Llatinoamericana (450 milions d’habitants) i la Unió Africana (1.400 milions d’habitants) tenen un gran futur si aposten per trencar les fronteres internes i mancomunar el seu destí.
Ara, els 27 estats membres de la Unió Europea (UE) han decidit, per unanimitat, aprovar les peticions d’Ucraïna (40 milions d’habitants) i Moldàvia (2,6 milions d’habitants) per formar part del bloc comunitari. La seva adhesió no serà immediata, però és un pas irreversible vers la seva incorporació al concert continental.
La brutal i criminal agressió del Kremlin contra Ucraïna -que ja fa més de quatre mesos que dura!-, ben segur que ha accelerat les gestions per facilitar l’entrada d’aquest país màrtir a la UE. També és la clara constatació de quin és l’esperit que, des de la seva fundació, anima el projecte de construcció europea: el rebuig frontal a la guerra i la convicció que, encara que siguem diferents, podem treballar plegats per llaurar un futur millor en comú, en democràcia i amb respecte als drets humans.
No cal ser ingenus, però. La UE té enemics, declarats i no declarats. La Rússia de Putin ho demostra de manera hostil des de fa anys, promovent campanyes de desestabilització, amb tàctiques de desinformació i de suport als moviments populistes antieuropeus.
L’èxit més sonat d’aquestes maniobres alimentades des de Moscou ha estat, fins ara, l’escissió protagonitzada pel Regne Unit. La ingerència de jerarques russos en el finançament de la campanya que va promoure la sortida de la corona britànica de l’esfera europea és un fet palmari que cal tenir sempre molt present.
El premier Boris Johnson i el Partit Conservador, principals protagonistes del Brexit, ho estan pagant molt car, amb l’impacte d’una greu crisi econòmica i social que està desgastant la seva base electoral. La població britànica comença, per fi, a obrir els ulls i a descobrir que ha estat víctima d’una pèrfida operació de manipulació.
Malauradament, i per a vergonya de la societat catalana, profundament compromesa amb el projecte de construcció europea, alguns líders independentistes s’han deixat engalipar pels cants de sirena que els van arribar des del Kremlin. No és el primer cop que l’independentisme català ven la seva ànima al diable: durant el III Reich, també hi va haver “patriotes” que van negociar amb els nazis una Catalunya independent sota la bota del führer Adolf Hitler.
Aquesta és una línia vermella que hem de tenir molt present i en la qual els catalans hem de ser inflexibles: la nostra història, des de fa molts segles, està sòlidament entroncada amb Espanya i amb Europa. Posar en dubte i intentar destruir aquests fonaments -en nom de Guifré el Pilós, Pau Claris o el general Moragues- és un exercici de regressió absurd, frustrant i estèril.
La tasca de buscar aliats en aquesta quimera només ens porta, com hem constatat, a trobar suposats “companys de viatge” totalment indesitjables i contraris a les llibertats que ens garanteixen la Constitució espanyola del 1978 i els Tractats europeus. Òbviament, aquests textos són molt millorables i, en massa ocasions, des de Madrid i Brussel·les es vulneren el seu esperit i la seva lletra.
Això ens ha d’esperonar, precisament, a ser més reivindicatius i exigents en el seu compliment, però no ha de ser l’excusa per enderrocar-los, ja que a l’altre cantó només ens espera el feixisme i l’autoritarisme. Més enllà dels accidents i sotracs del passat, la nostra seqüència històrica és clara: Carlemany (800), matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó (1150), Compromís de Casp (1412), matrimoni dels Reis Catòlics (1469), Constitució democràtica del 1978 i adhesió d’Espanya a la Unió Europea (1986).
El futur de Catalunya passa per Brussel·les i no per Waterloo, que és una via morta. Hem d’exigir millors infraestructures, sí. Hem de lluitar perquè la llengua catalana-valenciana sigui oficial a les institucions europees, sí. Hem de convertir els Pirineus en la columna vertebral de l’Euroregió, sí. Hem d’enfortir la diagonal ibèrica Lisboa-Madrid-Barcelona, sí. Hem de treballar perquè la Unió Europea sigui més democràtica, fiscalment harmònica i social, sí.
De Catalunya estant hem de reclamar, perquè en formem part, que la Unió Europea ha de ser valenta, com ha demostrat amb l’admissió d’Ucraïna i Moldàvia i que ara cal encarar, amb decisió, l’ampliació amb Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Albània, Montenegro i Macedònia, que tenen tot el dret a formar part de la nostra comunitat. Precisament, el pòsit dels conflictes territorials caïnites –com el que s’ha volgut crear artificialment a Catalunya- és el que retarda la incorporació d’aquests països dels Balcans.
