La neteja executiva realitzada per Joan Laporta des de la seva presa de possessió el 17 de març de 2021 ha estat selectiva, discriminatòria i molt definida a favor del desmantellament de les estructures heretades de la directiva anterior de Josep Maria Bartomeu. Després, amb el pas del temps i de les especials circumstàncies d’un inici de mandat extraordinàriament agitat, amb massa convulsions internes, també es va produir un segon sedàs de personal fins a buidar els despatxos i l’organigrama no sols d’aquest passat tan compulsivament perseguit pels nouvinguts sinó també dels empleats clau situats de manera estratègica per l’ex CEO Ferran Reverter.
Esborrar la petjada de Reverter ha resultat, per descomptat, més senzill i ràpid, encara que no menys costós segons els tipus de contracte i les condicions pactades en un moment d’una certa alegria en la contractació de llocs clau que havien de perdurar en el temps i de consolidar un nou estil de gestió.
A la pregunta sobre si, finalment, encara queden càrrecs ocupats per persones de confiança del passat, executius de diferent rang que mantinguin una certa responsabilitat i comandament en les seves respectives àrees, la resposta és que encara és possible trobar comptades excepcions i petits territoris de la resistència on no ha arribat aquest raspat tan contundent.
Hi ha hagut, en efecte, supervivents que o bé han aconseguit tornar-se invisibles o bé no han estat detectats encara per la ‘gestapo’ laportista, implacable fins i tot amb aquells que van intentar saltar d’un vaixell a un altre en un primer moment i van arribar a creure’s que seguirien al capdavant dels seus departaments, protegits per un president que els abraçava i elogiava pels passadissos. L’endemà d’aquesta abraçada queien fulminats per ordre de recursos humans.
Va ser el cas de Paco Latorre (Barça Studios), de Javier Sobrino (Pla Estratègic) o el mateix Guillem Graells (Marca). També van ser abatuts, i en poc temps, fins a dos directors de BLM, Joan Carles Raventós i Jordi Balsells, igual que els veterans de l’àrea social Joan Camps, Sonia Domenech, o Rubén Bonastre mentre semblava no tenir fi el serial de sortides de l’àrea comercial, començant per Xavi Asensi, que se’n va anar abans de les eleccions. El seu presumpte substitut, Cinto Arjam, va acabar renunciant abans d’assumir el càrrec quan va entendre que aquest era una posició i responsabilitat que que li venien grans. Va patir tremolors i va optar per a treballar-se la seva pròpia palanca com una agència de serveis externa. El triat finalment, Jordi Camps, va optar per dimitir abans que viure en l’infern en què s’han convertit les oficines del club. El lloc segueix vacant amb les funcions repartides confusament.
La història s’ha repetit al capdavant de la seguretat (Ferran López i Lluís Venteo) i en l’àrea de Compliance (Xavier Mas, fitxatge de Reverter, per Sergi Atienza, procedent del despatx professional de Laporta).El cas de BLM, curiosament, ha acabat amb el rescat de Josep Maria Messeguer, un vell ‘rocker’ executiu de la classe mitjana de Rosell i de Bartomeu, un empleat molt veterà en el qual concorren, després del seu recent nomenament com a responsable de BLM, circumstàncies molt especials, com que també és un llegendari del Comitè d’Empresa del FC Barcelona i que, per edat, es troba molt a prop de la jubilació en un moment i conjuntura en la qual BLM està a punt de modificar la seva propietat, si més no el 49% en cas de consumar-se la venda d’aquest actiu després de l’assemblea del 16-J.
Ha passat més desapercebuda, d’altra banda, la sorprenent continuïtat de l’estructura del departament de Business Intelligence, una consultoria interna especialitzada en anàlisi i estudis de mercat amb una merescuda bona reputació, prestigi i eficiència en la seva principal comesa d’oferir un suport 360º a l’àrea comercial. Encara que petita, l’oficina de Business Intelligence (BI) s’havia consolidat com un servei clau i imprescindible en els temps de Bartomeu. Protagonisme i pes que ha anat perdent dins de l’organització amb l’arribada de Laporta, principalment pel fet que la majoria de les consultes, anàlisis i suggeriments de BI no encaixaven o discrepaven dels projectes i objectius de la nouvinguda administració.
El nou staff va deixar de comptar amb la seva assistència de manera progressiva i pràcticament del tot a partir que el mateix president i el seu nucli dur van assumir més i més funcions executives. Es donava per fet que, com a la resta de les àrees, la responsable de Business Intelligence, Cristina Peña, seria ràpidament requerida per Recursos Humans per a ser substituïda per algú menys professional, més adulador amb l’staff i per descomptat amb menys empatia amb l’estil de treball i l’organització del passat.
El mateix pot dir-se de Toni Ruiz, etern cap de premsa del FC Barcelona des dels temps de Núñez, càrrec que ha mantingut inalterablement amb Gaspart, Laporta, Rosell, Bartomeu i ara en aquest segon mandat de Laporta, mentre assistia al daltabaix, un darrere l’altre, dels seus successius directors de comunicació. Ningú atresora en aquest àmbit més ofici, experiència i habilitat per a evitar la guillotina en un àmbit de tanta sensibilitat, tensió i guerres intestines pel poder. Tampoc sembla que el seu futur pugui perillar, si bé en el seu cas no existeix massa dubtes sobre el tarannà de qui, inalterablement, va destacar per la seva amabilitat i tracte amb la premsa laportista, fins i tot en temps de Rosell i de Bartomeu. Li queda, si més no, aquest ‘matalàs’ salvavides.
Dos últims casos de supervivència a tots dos governs serien els de Cristina Belloque com a cap dels serveis jurídics i d’Anna Aznar en l’àrea social. Van ingressar en el club recomanades per Joan Laporta en el seu primer mandat i després, en l’etapa Rosell-Bartomeu, no sols van ser indultades sinó elevades a llocs de confiança i de responsabilitat en una més que correcta correspondència a la seva vàlua i mèrits professionals.
Amb el retorn de Laporta, tant Cristina Belloque com Anna Aznar han estat ascendides excepcionalment, almenys si es compara aquesta ‘recompensa’ amb el destí menys afortunat de la llarga llista d’executius i de professionals que, amb igual o millor capacitat, currículum i provada eficiència en els seus llocs de treball, se’n van anar al carrer tot just començar la nova era.
A manera de resum, a penes queden executius del ‘passat’, excepte els citats Josep Maria Messeguer (BLM) i Cristina Peña (Business Intelligence), que segueixin en els seus mateixos llocs o hagin estat ascendits, sense necessitat d’exhibir i d’acreditar internament i externament les seves credencials d’afinitat i adhesió indestructible al nou règim.
