Laporta porta a un límit perillós la seva credibilitat després de l’última assemblea

Després d'afirmar que ja no mira pel retrovisor, la premsa l’adverteix que ja ha esgotat les excuses. La anàlisi de la crisi continua sent equivocada: el drama no són les despeses, sinó la caiguda d'ingressos.

Joan Laporta
Joan Laporta

A poc a poc, la gestió de Joan Laporta comença a aparèixer caricaturitzada en una premsa que no ha abandonat encara aquest servilisme salvatge amb el qual el va conduir a la presidència; la mateixa premsa que l’ha vingut acompanyant, protegint-lo mitjançant la negació i la sistemàtica ocultació dels molts errors, falsedats i manipulacions del seu eficient aparell de control de la comunicació.

De totes les promeses electorals no n’ha consumat absolutament cap, excepte l’implacable compliment de la seva màxima “Ho tornarem a fer”, pel que fa a exposar al Barça a la més crítica situació econòmica de la seva història en un temps rècord, de poc més de tres mesos, provocant uns fons propis negatius de 450 milions, pràcticament impossibles de revertir sense danyar a curt, mitjà i llarg termini el model social del club.

Sense remei, avui es veu obligat a vendre actius d’enorme valor, els últims, sota la falsa afirmació de recuperar el múscul financer per a fitxar, sobretot a Lewandowski, un compromís personal del president amb el seu amic agent, comissionista i exsoci Pini Zahavi.

L’assemblea del dijous va amagar, no obstant això, el veritable drama al qual s’enfronta una junta descapitalitzada esportivament des que va fer fora Messi, despullant-se davant el món per la seva falta de personalitat, recursos i valentia, que ha estat incapaç de cobrir el pressupost de la seva primera temporada autònoma i amb mans lliures. Més que un problema objectiu de costos i massa salarial, que el mateix Laporta no va voler afrontar fins que li ha vist les orelles al llop, la necessitat d’alienar actius de tipus empresarial ha encès les alarmes a un mes de tancar l’exercici amb més de 100 milions (es parla de fins a 150 milions) per sota de les expectatives. Costa trobar un precedent de major incapacitat i mala gestió directiva i executiva.

Els comptes del pròxim exercici 2022-23 pinten igual o pitjor, motiu pel qual s’ha obert la porta a qualsevol venda que deixi benefici -més drets de TV, BLM, Barça Studios, Frenkie de Jong i, si fos possible, fins i tot Gavi, Nico i algun més-, qualsevol cosa amb la condició de poder tancar l’arribada del davanter polonès, única prioritat de Laporta en aquest moment.

Per tant, la urgència es reduïa ara a aprovar la venda del 10% dels drets de TV de LaLiga a 25 anys per 200 milions per a quadrar els comptes i aparèixer encara més afeblit i amb més urgències en un món ple de ‘voltors’ que voldran aprofitar-se del Barça.

La lectura de la valoració mediàtica de l’assemblea, encara que no reflecteix exactament la crua realitat, encara voluntàriament invisible per a la majoria, sí que deixa anar els primers dubtes, alguna crítica i la sensació que, per a alguns periodistes amb el prestigi certament rebregat pel seu rol de guardaespatlles, el marge d’aquesta confiança incondicional ha arribat fins a cobrir aquest últim acte de fe, l’enèsim del laportisme en aquest abús permanent de l’autoritat que li ha estat concedida i de la molta que ell mateix s’arroga.

En el laportisme extrem segueix instal·lat Lluís Mascaró (Sport): “Les famoses ‘palanques’ ja poden activar-se amb l’objectiu d’aconseguir uns ingressos extraordinaris de 800 milions d’euros (comptant també la venda del 49,9 % de Barça Studios). Uns diners que han de servir per a acabar amb el col·lapse en el qual es troba el club. El full de ruta a partir d’ara és molt clar: anar tancant els diferents acords sense presses (cal buscar la millor oferta), però sense pauses (hi ha un termini màxim de dos mesos i mig). Els primers ingressos aniran destinats a tancar l’exercici 2021-22 sense dèficit. En aquests moments hi ha una previsió de 150 milions d’euros negatius”. És a dir, que es mostra fins i tot més optimista que el mateix Laporta, anant sempre un pas, això sí equivocat, per davant.

A Mundo Deportivo, Santi Nolla, li envia una mena de desafiament aprofitant el relat del president. “El club espera ingressar uns 800 milions d’euros amb les palanques i conformar un equip competitiu. No és l’únic club que ha buscat diners a Europa. L’Atlètic va ampliar el seu capital. El City va demanar un préstec de 650 milions i es troba amb una massa salarial del 88 % dels ingressos, ja que gasta en nòmines uns 553 milions. El PSG va captar 171 milions de Qatar. El propietari dels Boston Red Sox i del Liverpool ha ampliat capital en 629 milions. La Juventus va llançar també una ampliació de 400 milions per a pal·liar les pèrdues del Covid, com l’amo de l’Inter, que degué prestar diners al club. Així, a partir d’ara s’obre una nova etapa (…) El president Laporta va dir que no li agradava referir-se a l’herència. És bo començar a actuar sense retrovisor”. És a dir que, a partir d’ara, ja no val escudar-se en el passat per a no complir amb les expectatives.

Santi Giménez (As), un ‘palmero’ il·lustre encara que simpàticament critic quan vol, va venir-li a dir, també, que ara ha de demostrar si val o no val. “Laporta ja té mans lliures per a iniciar la seva era. Joan Laporta ja té les eines necessàries per a iniciar a partir d’ara el seu mandat, quinze mesos després d’començar-lo”.

Per a El Periódico, que titula ‘Els socis donen un altre taló a Laporta’, l’opinió d’Albert Guasch comença per una afirmació inquietant: “Salvats de l’apocalipsi” i una reflexió interessant: “Al seu al voltant hi ha una indústria mediàtica i un poti-poti social d’ambicions i interessos que exigeixen el màxim en tot moment. És el que hi ha, i a la impaciència ha contribuït el mateix Joan Laporta des del minut 1. No hi ha temporades de transició, va dir en els seus inicis. Així i tot, dona la sensació que la institució arrossega amb Laporta 15 mesos de transició, avançant molt lentament i sense excessiu soroll d’oposició, malgrat la naturalesa caníbal del club. Moltes assemblees convocades, cinc ja, moltes declaracions d’intencions davant els socis, però poca substància (…) Es començava a la ciutat a parlar de la gestió presidencial amb un to de decepció i esperances fallides. L’amenaça de l’apocalipsi s’hauria de diluir una vegada autoritzades les palanques econòmiques. Ara li toca a Laporta i el seu nucli dur afanyar-se, com el cotxe de F-1 que va dir que serà el club, per a signar alguna de les negociacions avançades. El 30 de juny s’aproxima amb l’amenaça d’unes pèrdues que l’entitat no es pot permetre. Però aquest és un president acostumat a resoldre greuges al límit. La nit dels avals ve de seguida a la memòria”.

La Vanguardia es mostra, dins de la condescendència general i consolidada des del triomf electoral de Laporta, crítica sobretot amb la forma. ‘Sí, però no’ titula Joan Josep Pallàs. “L’aprovació per part dels socis de la venda d’actius plantejada per la directiva de Joan Laporta demostra una vegada més que el relat de l’amenaça de ruïna del club ha vençut sobre altres consideracions, especialment aquestes que es proclamen amb gest solemne quan ets oposició i menystens quan ja estàs dins. Llegeixi’s transparència i sentit democràtic (…) L’acte es va fer en dia laborable i telemàticament, quan ja no fa falta per prescripció mèdica, unes condicions que no promouen precisament la màxima participació sinó una innovadora clandestinitat institucional que pretén consolidar-se (…) La visió és superficial, la desinformació s’imposa. Acte de fe, diem. I l’assemblea ho va ser, perquè l’exposició d’arguments d’alguns directius va flaquejar de manera alarmant i les metàfores pretesament didàctiques van caure en un infantilisme que feia l’efecte de devaluar la consideració que es té de la capacitat del soci d’assimilar informació. Un servidor sospita que el resultat de la votació hauria estat el mateix sense tanta (i tan insuportablement llarga) escenificació”.

El submís i dependent Frederic Porta es referia a aquesta forma surrealista de governar. “Ara tot és una qüestió de fe. Una altra vegada, i van unes quantes, la situació està plantejada en els termes de donar-li la confiança a Laporta, un president que, diu, es nega a mirar enrere i continua espantat amb la nefasta herència rebuda. Estem igual que de costum, a pesar que el futur del Barça no es pugui limitar a una qüestió de fe plantejada en la línia inamovible dels últims quinze mesos. Costa veure clar l’objectiu final de la plena recuperació perquè ningú sap què ens espera demà passat i en quins termes de feblesa s’ingressaran els milions necessaris per a tapar forats ni quant acabarà costant la urgència per a tornar a posar en marxa la maquinària”.

A El País, Ramon Besa, ho va resumir així: “L’aval és Laporta. L’assemblea de socis aprova l’arriscada i històrica proposta del president de vendre actius per a intentar reflotar econòmicament al Barcelona”. Poc convenciment si més no. “Laporta va actuar amb tal convicció que els compromissaris no van preguntar per les seves aliances ni tampoc pels creditors: no se sap amb quins inversors negociaran els actius ni per quants anys, fins a un màxim de 25. El president va obtenir un xec en blanc en una assemblea tan històrica pel que estava en joc com poc participativa -els convocats eren 4.478 socis i van votar menys de 700- Hi ha una pèrdua d’interès creixent en el barcelonisme si es té en compte també que fins a 26.238 abonats es van acollir a una temporada d’excedència i 35.000 alemanys van ocupar el Camp Nou davant el Eintracht”.

Consultor de capçalera econòmic, rendit al laportisme, Marc Ciria dibuixava un nou horitzó: “Estem millor que ahir, però s’ha jugat un match-ball. Si tornem a desviar-nos, ja no hi ha actius per a vendre. No hi ha marge d’error”.

Enmig d’aquest festival de visions que pretenien ser diferents, Toni Freixa, sempre didàctic, va actuar en el seu compte de twitter: “S’ha de reconèixer que la performance d’avui ha estat excelsa. Ens acaben d’anunciar que en una temporada hem passat de 450 milions de fons propis negatius a 600. No està malament”.

La sempre indocumentada Marta Ramon, que va haver de reprimir la seva decepció perquè ara ja sap que Laporta és molt pitjor que Bartomeu, li va tirar les culpes a Víctor Font. “En el Barça no hi ha debat. Tot ens remet al passat -va escriure en diari Ara-, al solar que van deixar, que és tan profund i devastador que es converteix en l’escut protector de tot el relat que s’ha construït a posteriori. En definitiva, tenir una actitud crítica –indispensable per a exercir l’ofici de periodista– és molest i objecte constant de dards. És curiós que alguns que van trobar a faltar més fiscalització durant el govern anterior, ara voldrien que no no n’hi hagués de cap mena. Enmig d’aquest escenari, les famoses palanques ja tenen l’anhelat semàfor verd amb una participació baixíssima dels compromissaris (…) El fet que menys de 700 socis decidissin sobre un dels temes més transcendents de la història de l’entitat diu molt poc a favor de la massa social blaugrana. Però bé, tampoc és que ho fessin amb coneixement de causa: continuen sense saber exactament com, ni amb qui, es produiran les operacions de BLM i els drets televisius (…) Mentrestant, continuarem assistint a la confiança cega que els feligresos li dediquen al president executiu Laporta, perquè aquí ningú diu ni ase ni bestia. Ni tan sols el segon candidat més votat a les eleccions, Víctor Font, contribueix al debat que necessitaria una institució com el Barça. On s’ha ficat? De què té por? Durant la campanya presumia de tenir un pla mil·limètric per a treure el club del pou, però ara ha desaparegut. Ha de semblar-li tot bé”.

Dels altres opinadors d’Sport, no val la pena ni reproduir el que escriu el cortesà i adulador professional Joan Vehils, ni molt menys J.M. Casanovas, un home de negocis que encara es fa dir periodista. En tot cas rescatar el petit guerriller que encara porta dins Toni Frieros: “I aquí hem de fer-nos preguntes. Per què aquesta junta, sense les palanques, hauria tancat el curs econòmic 2021-22 amb 161 milions de pèrdues? Com és possible que hagi passat això en un any sense covid? Per què l’àrea comercial ha acabat per sota del seu pressupost en més de 40 milions d’euros? Per què ha crescut tant la massa salarial no esportiva? És palmari que als qui han controlat el pressupost 2021-22 alguna cosa se’ls ha escapat de les mans. Ara tenen en aquestes mateixes mans el destí immediat del FC Barcelona”.

No ha canviat el vent. Només passa que comença a descobrir-se que ha deixat de bufar ja fa temps.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.