Si bé no sempre, l’expressió “mai les segones parts foren bones” (traducció literal del castellà) acostuma a tenir raó. S’estila de manera especial en pel·lícules o literatura, però pot servir per a la majoria d’àmbits. Això no obstant, té excepcions. La més referenciada és, probablement, la segona part de El Padrino de Francis Ford Coppola, però també hi ha la segona de la saga de la Guerra de les galàxies, L’imperi contraataca, o en literatura la segona entrega de El Quixot. Precisament, diuen que és en l’obra de Miguel de Cervantes on s’escriu per primer cop l’expressió. L’escriptor la posa en boca del batxiller Sansón Carrasco: “Nunca segundas partes fueron buenas”. I fins avui.
Amb la temporada futbolera regular esgotada, i amb els persistents visques del Real Madrid ressonant en els nostres timpans després de guanyar la catorzena, és temps de balanç. I és en aquest exercici que em ve a la ment la quixotesca frase de les segones parts no reeixides. Joan Laporta viu la seva segona part com a president del FC Barcelona i, almenys de moment, es confirma el mal auguri; la segona part de Laporta no està resultant bona. Com si fos un futbolista veterà, que encara el tram final de la seva carrera, Laporta ja no és el que era, i es mostra maldestre i mancat de reflexos. Del Laporta de 2003 només en queden els excessos, que llavors tapava amb bon joc i resultats. S’excusa en el desgavell heretat; d’acord, veig i doblo l’aposta, Josep Maria Bartomeu és en el rànquing dels pitjors presidents del Barça, però el que Laporta va heretar el 2003 tampoc era per tirar coets i aviat li va donar el tomb.
Si bé és cert que encara és aviat per treure’n grans conclusions, i que Laporta té temps (molt) de millora, les vibracions no són les del 2003. El Laporta d’aquella primera part passarà a la història com l’hexacampió. El Laporta del 2021 és, de moment, aquell que prometia arreglar la continuïtat del millor jugador del món, Leo Messi, amb un rostit, i, en realitat, va fer-lo fora. I, desenganyem-nos, passar a la història com el president que va deixar escapar Messi… esdevé, si més no, un paper francament galdós. De totes maneres, insisteixo, aquell Laporta d’abans acostumava a caure dret com els gats. Així, veurem si l’aposta per Xavi, que en realitat era l’aposta del candidat Víctor Font, surt bé. De moment, i amb el que hi ha damunt la taula, res fa pensar que la segona de Laporta sigui com El Padrino 2 del mestre Coppola. Com deia Vito Corleone, “cada home té el seu propi destí”…
