No fa tant, la gran batalla futbolística de París entre la millor davantera del món, integrada per Messi, Neymar i Mbappé, la va guanyar Thibaut Courtois, el futbolista que va resistir i pràcticament va anul·lar el vendaval de joc i d’ocasions del PSG al Parc del Prínceps. Courtois va repetir una actuació excepcional contra el Chelsea i no fa falta dir que en el xoc de semifinals, enfront del millor joc i perillositat del Manchester City, quan l’equip de Guardiola va posar el 0-1 i va poder sentenciar còmodament, qui va mantenir viva la possibilitat d’arribar al minut 90 amb possibilitats d’obrar un miracle va ser també el porter belga que, amb més motiu que ningú, podria competir per la Pilota d’Or 2022.
Probablement no l’aconseguirà, si France Football té la menor oportunitat de coronar un futbolista francès com Karim Benzema, màxim golejador de la Champions amb 15 gols en 12 partits. Els qui atribueixen només a la sort les successives remuntades del Madrid al llarg de la competició i a una exhibició del seu porter la victòria en la final davant un Liverpool dominador i capaç de generar almenys vuit ocasions claríssimes de gol , no volen obrir els ulls a una realitat que al Barça l’ha consumit lentament els últims anys per l’absència d’un tipus de futbolista del mateix perfil que el porter belga.
El meta blaugrana Ter Stegen perd totes les comparacions no només amb Courtois, sinó també amb tots els grans porters, els llegendaris, que han passat per la porteria del Camp Nou. Independentment de qui vulgui analitzar les seves qualitats tècniques, també discutibles en el seu conjunt, el porter alemany del FC Barcelona, titular indiscutible des de la temporada 2016-17, mai ha protagonitzat, al contrari que Courtois i altres porters, una actuació destacable, recordada o extraordinària en els partits que el seu equip ha perdut en la Champions aquestes sis temporades.
En tots els grans desastres d’aquesta època, els que el barcelonisme té gravats en la memòria, a saber, el 3-0 de Roma, el 3-0 de Torí, el 4-0 de París, el 4-0 de Liverpool, el 8-2 davant al Bayern i, el més recent en el temps, un 1-4 a casa davant el PSG, l’actuació de Ter Stegen va tenir el comú denominador de ser més que irrellevant, sense transcendència i mediocre.
En tots aquests partits, en els quals els seus companys no van estar certament a l’altura, el porter no va assumir, al contrari, aquest rol i protagonisme que, per posar altres exemples, van tenir en el Real Madrid Iker Casillas o Keylor Navas en situacions semblants d’insuficiència front rivals desfermats o superiors en joc.
Es donen un paral·lelisme i comparació raonables entre el Barça i el Real Madrid d’aquestes últimes sis temporades, dos equips extraordinàriament competitius que han anat envellint i perdut als seus jugadors de referència. El Madrid ha perdut unitats de pes com Cristiano Ronaldo o Sergio Ramos, mentre l’edat ha anat passant factura als Marcelo, Kross i Modric. Per la seva part, al Barça li van caure actius d’extraordinària dimensió, com Valdés, Puyol, Xavi i Iniesta i finalment Messi, encara que l’equip continua intentant estar en aquesta primera línia amb veterans com Piqué, Busquets i Jordi Alba, ara reforçats amb el retorn de Dani Alves.
Al Barça, aquest desgast li havia permès, no obstant això, defensar-se en la Lliga gràcies a aquesta mentalitat única d’un futbolista com Messi, incansable golejador i guanyador, un crack de la regularitat i la constància que en els últims tres anys sí que havia demanat a crits la renovació d’un equip indiscutiblement de talent i qualitat, encara que amb excessius problemes per a sostenir el seu estil durant els 90 minuts i en totes les competicions.
Per una qüestió de personalitat i d’identitat futbolística, en similars circumstàncies al Barça li va anar millor la competició domèstica, mentre que el Madrid es va especialitzar en el domini dels grans partits internacionals, això sí, guanyant alguns partits i finals que no haurien caigut del costat blanc d’haver-se jugat amb VAR.
Quant a l’efecte porteria en totes dues trajectòries, el Barça no l’ha tingut ni el té tan resolt com en aparença sempre ha sostingut la premsa des de l’arribada de Ter Stegen, fitxat per recomanació expressa d’Andoni Zubizarreta i elevat immediatament a un estat de intocabilitat molt per sobre del seu rendiment i resultats.
A causa d’aquesta etiqueta de porter que, excepcionalment, posseeix bon joc de cames i capacitat per a jugar i donar passis amb els peus com ningú més al món, la premsa va reaccionar en contra de la decisió de Luis Enrique d’alinear de titular a Bravo a la Lliga i de reservar a Ter Stegen per a la Copa i la Champions.
Van ser dos anys en què, davant, amb Neymar, Suárez i Messi, l’equip va conquistar set títols, un Triplet la temporada 2014-15 i Lliga, Copa, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs la següent. En ambdues temporades, Claudio Bravo va ser el titular en la Lliga, situació que Ter Stegen no va voler acceptar, traslladant-li al club la seva determinació de marxar si les coses no canviaven, perquè considerava que aquesta suplència frenava la seva ambició de competir per la porteria de la selecció alemanya.
Bravo, davant aquesta perspectiva, va decidir anar-se’n, encara que mai va criticar en públic que l’alemany hagués obtingut la titularitat en els despatxos i no en els entrenaments i en el camp. Ter Stegen, a més, va exigir, igual que ho havia fet Víctor Valdés en els seus temps, un segon porter que no li pogués fer ombra, al·legant que aquesta competència li incomodava i perjudicava la seva concentració.
El club va acceptar aquesta imposició del porter alemany, que en sí mateixa constitueix una falta de respecte i de companyonia, amb el resultat d’una evident caiguda de títols i d’èxits esportius, especialment concentrada en aquests partits que consagren als que pretenen ser llegendes sota els pals.
Ter Stegen, que no ha guanyat cap Zamora en sis anys, mentre que Bravo va guanyar un en dues temporades, ha conquistat un reconeixement i admiració mediàtics segurament per sobre d’uns registres entre bons i acceptables en la Lliga, encara que orfes d’actuacions inesborrables, més aviat al contrari, en aquestes cites per a la història, especialment decebedores quan l’equip no ha tingut el seu dia o ha necessitat aquestes parades providencials en moments clau.
El porter titular del Barça mai va ser-hi, per dir-ho d’alguna manera, quan l’equip més el necessitava, com si el seu rendiment, estat d’ànim i perícia es sincronitzessin a la baixa amb la poca actitud i encert de l’equip en cadascuna d’aquestes hecatombes, per desgràcia tan recordades.
Courtois, Keylor Navas o Casillas representen exactament l’oposat, la sublimació d’aquesta habilitat i idoneïtat per a sobresortir i convertir-se en el millor de l’equip quan tota la resta falla o el rival apreta, ataca i xuta una vegada i una altra amb perill, com va succeir en la final del dissabte i en les eliminatòries anteriors d’una Champions guanyada amb els gols de Benzema i les parades de Courtois.
Tota la resta, a partir d’una prudent planificació, encert en els fitxatges i ordre tàctic, sol acabar en un empat tècnic quan s’enfronten entre si colossos del futbol europeu o fins i tot amb un desequilibri en contra del Real Madrid, si es mesura el seu nivell de joc, control i ritme dels partits contra rivals com PSG, Chelsea o Manchester City, notablement superiors sobre el paper i també en el camp la major part del temps.
Courtois i els seus, en canvi, han patentat un estil propi basat en un altre concepte, explosivament reactiu, demolidor i fulminant quan es combinen circumstàncies específiques com un marcador advers, l’exigència de remuntar en un temps rècord i la sensació futbolística que una reacció així, davant rivals poderosos i dominadors, resulta del tot impossible.
Ho seria per a qualsevol altre equip si no fos perquè en aquest moment és quan entren en joc cracks com Courtois, per si sols capaços d’evitar una golejada i que, al mateix temps, minen la confiança de l’adversari, reforçant i donant-li ales al seu equip. El Barça d’aquests últims anys, per més fiable que sembli i bona premsa que tingui Ter Stegen, no ha pogut jugar aquesta basa tan decisiva, entre altres motius perquè Leo Messi continuava tapant, fins on li va arribar el físic, les forces, el seu entusiasme i l’aportació de la resta de l’equip, aquest tipus de necessitats.
Que no és pròpiament una deficiència sinó una manca, un plus que sí que tenen alguns grans equips, com el Real Madrid i d’altres no. Ningú recorda d’aquesta Champions les gestes de cap altre porter del Liverpool, el Chelsea, el PSG o el City.
Dins del vestuari sempre s’ha respirat aquesta mateixa sensació que Ter Stegen no li donarà al Barça una Copa d’Europa com sí que ho ha fet Courtois al Real Madrid. Tampoc ningú li ho ha retret ni va ser un element clau ni necessari en la Champions de 2014-15, la seva primera temporada, quan el Barça en va tenir prou amb aquest trident únic en la història, amb Messi, Suárez i Neymar per a conquistar el Triplet, el segon de la seva història.
Potser es podia esperar alguna cosa semblant del porter alemany sobre la base d’aquestes enormes expectatives posades, sobretot per Zubizarreta i el seu lobby de premsa, en una espècie de descobriment excepcional, el d’un porter que semblava nascut per a jugar al Camp Nou. Els resultats, no obstant això, no han confirmat ni sostingut aquesta aposta tan esperançadora.
No se’l pot culpar exclusivament d’aquesta fatal relació de sonades ensopegades europees: la màxima que perd i guanya tot l’equip ha de prevaler. La qüestió, tampoc discutible, és que també el Real Madrid hauria sortit golejat aquesta temporada de París, Manchester, Londres, inclòs del seu propi estadi i de la final del dissabte sense les parades de Courtois.
Les dades revelen, sense entrar en comparacions, que la mitjana de gols encaixats per Ter Stegen en aquestes trompades europees que ningú pot oblidar és de 4,2 gols per partit. Estadística que confirma, també d’una manera indiscutible, que no és ni molt menys el millor jugador de l’equip blaugrana ni pot competir entre els grans de la història.
Quan avui es parla de la revolució de Xavi de cara al futur no sembla que la custòdia de la porteria s’hagi sotmès a discussió. Només s’ha parlat de posar-li competència i no de buscar alternatives. Potser caldria fer-li una volta a l’assumpte. Encara que el Barça de Xavi necessita gol, no està com per a encaixar més gols del compte.
