El poder de la publicitat institucional

En EL TRIANGLE, ens hem fet ressò de l’informe de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional (CAPI) de la Generalitat, corresponent a l’any 2021. En aquest memoràndum s’hi recull, detallat, el repartiment dels 35,7 milions d’euros que el Govern català es va gastar, l’any passat, en insercions publicitàries als mitjans de comunicació catalans (i també a alguns de Madrid, com publico.es o eldiario.es).

La lectura d’aquest informe és, senzillament, una infàmia. Retrata de quina manera sectària i partidista la Generalitat omple escandalosament les butxaques a alguns mitjans (La Vanguardia, RAC1, Ara, El Periódico, El Punt Avui, el grup Sàpiens, El Nacional, Nació Digital…) i, en canvi, castiga o margina la gran majoria, entre els quals a EL TRIANGLE. 

Quelcom semblant passa si ens capbussem en la selva del portal de transparència de l’Ajuntament de Barcelona. Aquí podem constatar que el govern d’Ada Colau es gasta, cada any, més de 9 milions d’euros en publicitat institucional. El repartiment que fan els Comuns, que van arribar per capgirar-ho tot, d’aquesta enorme partida de diners és molt semblant al de la Generalitat: els mitjans del comte de Godó, El Periódico, Ara, 20 minutos, El Punt Avui, Nació Digital… cobren sumes escandaloses de diners de les arques municipals.

Els mitjans que, com EL TRIANGLE –i d’altres, com Crónica Globalgosem ser crítics amb els errors i els excessos d’Ada Colau som castigats descaradament a l’ostracisme. En qüestió de respecte a la llibertat d’informació i al pluralisme, l’alcaldessa morada es comporta com una tirana i condemna els qui no li comprem la seva moto espatllada al “pacte de la fam”. 

La Diputació de Barcelona, on governen PSC i Junts, té un fons de rèptils que alimenta generosament només un grupet de mitjans escollits: La Vanguardia, El Periódico, El Nacional, El Món… I, per postres, els diners que hi aboca estan camuflats sota partides genèriques i opaques. Núria Marín ha deixat que siguin els neoconvergents els qui administren aquest pastís i així li va.

Si anem a comarques, la situació és dramàtica. Les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments de les capitals tenen gairebé el monopoli publicitari dels mitjans de comunicació locals. Això fa que el control de la informació sigui abassegador i la crítica, inexistent i perseguida. En la pràctica totalitat de Catalunya regna una “omertà” que fa impossible que hi flueixi el debat i hi floreixi la democràcia.     

Ja sabem que la situació dels mitjans de comunicació és, aquí i arreu, molt complicada. El model tradicional de negoci, basat en la inserció de publicitat comercial d’empreses privades, s’ha esquerdat, a causa de la irrupció d’Internet i la multiplicació exponencial de portals i de capçaleres.

Aquesta crisi estructural del sector ha fet que, en el cas de Catalunya, les institucions -la Generalitat, però també, les diputacions i els grans ajuntaments…- s’hagin convertit en la taula de salvació de les finances dels mitjans. A canvi, òbviament, d’una dependència reverencial envers els polítics i els partits que ostenten el poder, que són festejats de manera permanent i indecent pels empresaris del sector mediàtic  per tal d’obtenir publicitat institucional, com més millor.  

Els mitjans de comunicació van sorgir i tenen sentit en la mesura que exerceixen un control crític dels poders públics. Quan el periodisme esdevé un ninot en mans d’aquests poders, viu de l’erari públic i perd el seu esperit combatiu i de servei a la societat, aquesta professió s’ofega i es mor.

Jo fa 47 anys que treballo de periodista i, com és lògic, n’he vist de tots els colors. Per això puc dir amb majúscules que LA LLIBERTAT D’INFORMACIÓ I EL PLURALISME PERIODÍSTIC MAI NO HAN ESTAT TAN AMENAÇATS A CATALUNYA COM ARA

Pel que fa a EL TRIANGLE, el boicot institucional que rebem és semblant al dels “anys de plom”, en què CiU governava la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona i vam ser castigats “per dolents”, amb la clara intenció d’obligar-nos a tancar. Ara, els “amics” d’ERC ostenten la presidència de la Generalitat, els “amics” dels Comuns governen l’Ajuntament de Barcelona i els “amics” del PSC presideixen la Diputació de Barcelona i el maltractament és pràcticament el mateix, tret d’algunes engrunes. 

Pere Aragonès, Jaume Giró, Ada Colau i Núria Marín tenen el poder de decidir quins mitjans de comunicació existeixen i quins no; quins mitjans de comunicació poden créixer i quins han de tancar. I haig de dir que, més enllà de les seves diferències polítiques, tots quatre sembla que s’han posat d’acord per escanyar EL TRIANGLE i provocar la nostra desaparició.

Tinc una mala notícia per a tots quatre: no ho aconseguiran i, a més, pagaran la gosadia.

Jo mai m’he posat de genolls davant de cap polític, sigui del color que sigui, i mai no ho faré. Només reclamo justícia distributiva i un repartiment equitatiu de la publicitat institucional pel conjunt dels mitjans de comunicació de Catalunya, amb transparència, sense desigualtats i sense trampes

Això sí, el pas del temps m’ha permès constatar que tots els polítics que han menyspreat o han intentat anihilar EL TRIANGLE han acabat pel pedregar. Han de saber que la llibertat d’opinió i d’expressió no té preu i que, per tant, mai no ens vendrem ni ens podran comprar.

(Visited 312 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari