Demanem la paraula per protegir-la

L’any 1955, el poeta basc Blas de Otero, home socialment compromès, publicà un llibre titulat Pido la paz y la palabra, que contenia  diferents versos clarament contraris al règim militar i repressiu del darrer dictador d’aquest país i , a la vegada, constituïa una reivindicació de la paraula, aquest instrument dialèctic que ens distingeix d’altres éssers  vivents amb els que compartim aquest planeta, i que, entre altres coses, ens serveix, o hauria de servir-nos per comunicar els nostres pensaments i desitjos.

La paraula: els poetes, fins i tot aquells que s’han trobat en territoris hostils,  o sotmesos a penes de llarg presidi, gairebé sempre l’han pogut fer arribar, malgrat tot, als lectors d’arreu: el premi Nobel Pasternak, que va poder passar d’amagatotis a Occident la seva portentosa novel·la El doctor Zhivago, podria ser l’exemple clàssic del que dic, però també els seus amics i també lluminosos poetes, Anna Ajmàtova i Osip Mandelstam, perseguits per règim estalinista,  o el propi Otero i una part dels escriptors de la generació espanyola de mitjans del segle passat (Celaya, Valente, Hierro, Ángel González…). Tots ells, i molts més que podríem citar de totes les èpoques i de molts països, ens han llegat,  en forma de colpidors versos i proses, el testimoni d’unes vides dedicades al conreu de la paraula, una paraula que molt sovint els va ser negada pels poderosos i que no van poder fer arribar als seus contemporanis. No obstant, com diu Otero en un dels poemes del llibre citat, les paraules queden: “Si he perdido la vida, el tiempo, todo/ lo que tiré, como un anillo, al agua,/ si he perdido la voz en la maleza,/me queda la palabra”. (Otero)

Ens queda la paraula, però no ens és donada gratuïtament: si el que escrivim no complau les persones que detenen els poders i, entre ells, els dels mitjans, serem silenciats,  i en el millor dels casos condemnats a l’ostracisme, almenys durant un temps. Això és el que li va passar, per raons que no s’han aclarit del tot, al poeta Ovidi, que va caure en desgràcia a l’emperador August, o a Fray Luis de Leon, que, en sortir de la presó, va escriure, per escarni i desconcert dels seus carcellers, aquests versos: “Aquí la envidia y mentira/me tuvieron encerrado/Dichoso el humilde estado/ del sabio que se retira/ de aqueste mundo malvado”. Alguns poderosos, presoners de les seves riqueses, no semblen haver-se assabentat que els poetes no callen mai, i menys si són objecte d’un tracte injust. Quevedo ho va deixar admirablement escrit: “No he de callar por más que con el dedo/ya tocando la boca, ya la frente/ silencio avises o amenaces miedo”.

Avui, malauradament amb molta més  freqüència que en altres temps, les paraules són  emprades per difondre mentides, missatges deliberadament falsos, que volen influir de manera capciosa en l’opinió de les persones que han substituït la lectura pausada de llibres per la visió frenètica de vídeos i sèries televisives. Les paraules, que, segons va proclamar el bon Jesús, haurien de donar testimoni de la veritat de cadascú, a vegades únicament donen testimoni de les nostres mentides, i ja no sabem –o no volem saber- si som capaços de distingir unes d’altres. Tenim sort dels poetes que, malgrat patir una certa i inevitable confusió, ens ajuden a recuperar l’emoció de les paraules que comuniquen la seva veritat. Ens queda la paraula… El poeta Valverde, en el pròleg del llibre Vida y muerte de las ideas, es mostrava escèptic respecte al seu valor actual i  deia que, si bé l’home continua essent algú que parla, que espera, i que el nostre intel·lecte  no deixa de tenir la pretensió de donar raó de l’Ésser més abstracte i de la vida humana, es fa evident que el llenguatge normal no li serveix per a això, llenguatge al que la ciència li ha donat l’esquena per treballar amb un metallenguatge de símbols.

L’escriptor italià Claudio Magris, en el seu llibre La història no s’ha acabat,  es refereix a l’humanista Erasme de Roterdam que creia en la raó i la paraula, si bé es mostrava perplex pel fet que, en un diàleg, l’essencial es decideix abans de la paraula, que en un diàleg només es convenç qui ja està convençut, i que el destí de la paraula i la raó és equívoc. No obstant, això –continua Magris- no ens ha de fer dubtar de la raó, justament perquè la raó, tal com deien els il•lustrats, és una petita flama tènue en la nit, i per això és molt més preciosa: l’hem de protegir i no apagar-la per coquetejar amb les tenebres, que veiem només gràcies a la flameta, conclou.

Susana Alonso

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.