La directiva de Joan Laporta va ocultar premeditadament la seva estratègia per a aconseguir que, en l’últim partit jugat a casa davant el Mallorca, l’ambient i l’assistència al Camp Nou no reflectissin l’evident disgust i la decepció social a conseqüència de les tres derrotes prèvies encadenades a casa per l’equip de Xavi Hernández (Eintracht Frankfurt, Cadis i Rayo Vallecano).
Davant la perspectiva i el temor a una altra derrota i en prevenció que els socis abonats deixessin d’acudir massivament a un partit com el del diumenge passat, sense gens de transcendència positiva per a l’afició, entre directius, cercle i entorn del president i les penyes que s’han desmarcat de la Confederació Mundial es van repartir milers d’entrades gratuïtes.
Com a resultat d’aquesta acció, l’entrada es va xifrar en 62.789 espectadors, menys de 60.000 si s’aplica la informació confirmada pel propi club en el sentit que les més de 3.000 persones acreditades per a la totalitat dels serveis (accessos, seguretat, atenció i control intern, restauració, etcètera) s’hi compten.
Els experts i els assistents habituals confirmen que, en efecte, la graderia va estar poblada majoritàriament per un públic de pas, turistes en la seva majoria i una accentuada presència d’un perfil d’espectador local, barcelonista en diferents graus, procedent de poblacions de tota Catalunya gràcies a aquestes entrades posades en circulació a través de les penyes laportistes.
La promoció, a més de perseguir una entrada menys pobre, buscava respondre a la trobada de penyes convocada per la Confederació Mudial de Penyes amb l’objectiu de donar a conèixer als seus els detalls, motivació i necessitat de presentar demandes judicials contra l’atropellament sofert per la directiva.
Laporta ja venia autoritzant i encoratjant el repartiment d’entrades entre aquells penyistes i penyes que estan d’acord en que des de la junta es doni un tracte sectari, desproporcionat i desigual a determinades penyes, sempre que siguin elles les beneficiàries de privilegis com paquets d’entrades gratuïtes per a repartir entre el seu entorn més pròxim i unes poques entrades VIP o fins i tot de llotja, és a dir amb canapè i beguda assegurada, per als presidents d’aquestes penyes que voluntàriament i públicament s’han segregat de la Conferació Mundial.
Aquelles que han estat les primeres a trair al seu propi col·lectiu no sols s’aprofiten d’un contingent d’entrades que, per exemple, es neguen o no es reparteixen entre els socis en llista d’espera sinó que, en bona part, van acabar a la revenda i proporcionant una oportunitat de negoci personal per a moltes persones del tot alienes emocionalment i sentimentalment al barcelonisme. En el fons, no deixa de ser una altra manera de fomentar la cultura de la revenda.
Una estratègia del tot oposada a la qual, quan milers de socis van ser sancionats per la directiva de Josep Maria Bartomeu com a resultat d’una històrica batuda contra la revenda d’abonaments, va ser aplicada als carnets confiscats. Íntegrament i mentre va durar la sanció van ser assignats a socis en llista d’espera de manera gratuïta.
Laporta, per contra, ha abundat en la seva línia de prescindir i aïllar cada vegada més als socis i comprar la voluntat d’aquest altre públic predisposat a participar de les festes com els partits del Femení al Camp Nou o de la Lliga si els hi plouen del cel unes entrades com les del Barça-Mallorca.
Tal va ser l’abús d’aquest repartiment que des de moltes hores abans del partit va caldre penjar el cartell de ‘no hi ha entrades’, podent establir-se, sense massa marge d’error, que les localitats ocupades per espectadors amb abonaments (socis o no, perquè no funciona el Seient Lliure), no van superar ni molt menys les 25.000 en el càlcul més generós.
També és evident que, quan convé per egoisme i necessitats mediàtiques i propagandístiques, a Joan Laporta li interessen aquestes penyes fàcils i sense personalitat a les quals igualment deixarà tirades, abandonades i arraconades quan ja no les necessiti.
La directiva no es ruboritza, al contrari, amb aquesta mena d’actuacions que només tenen com a finalitat el control mediàtic, en aquest cas de prevenció i reducció de danys al final d’una setmana en la qual el barcelonisme, després de caure contra el Rayo Vallecano, havia de digerir el definitiu col·lapse de l’equip de Xavi després de la frustrant eliminació en la segona divisió del futbol europeu (Europa League) i l’esvaïment de qualsevol esperança de lluitar per la Lliga, una setmana llarguíssima i buida de competició rematada el dissabte passat amb la celebració del títol de Lliga del Real Madrid al Bernabéu davant l’Espanyol.
Salvat l’escull del Mallorca amb mitja entrada, un ambient estranyament festiu i una victòria grisa, el focus està ara posat en el Femení de cara a aquesta final de la Champions que, ara sí, convé explotar i desplegar mediàticament i socialment com mai abans s’ha fet al Barça.
Per què ara sí i la temporada anterior no? Resulta obvi que fa un any Laporta no va mostrar cap entusiasme després de guanyar la Copa, molt menys a favor de Koeman, i que va respirar alleujat quan l’equip va caure estranyament en la Lliga, a més de celebrar amb mesura i justesa els èxits de les seccions com el ple de l’handbol, l’ACB i gairebé l’Eurolliga del bàsquet i la gran temporada, lligues incloses del Futbol Sala i l’Hoquei Patins.
Més contrasta encara el perfil baix, amagat i tímid donat al Femení quan caminava imparable cap a la seva primera Champions i el Triplet. Els quarts de final davant el City i les semifinals davant el PSG no es van plantejar com aquesta vegada al Camp Nou, doncs, encara que hi hagués limitacions d’aforament, milers de barcelonistes haguessin volgut fer costat al Femení en gran.
Tampoc de cara a la final va haver-hi el desplegament de facilitats i de promoció actuals. En el seu conjunt, la totalitat dels equips, dels seus tècnics i protagonistes ‘recorden’ a Bartomeu, no deixaven de formar part d’aquesta herència que a la força havia de ser repudiada i mediocre, com si per la seva procedència no fossin igual de barcelonistes.
Per aquest motiu, metòdicament i fins on va poder, Laporta va anar introduint canvis en cada secció triomfadora per a justificar, sense danys estructurals ni irreparables, poder presentar-les com a seves. Va aprofitar problemes personals de l’entrenador del Femení, Lluís Cortés, per a promocionar al seu segon. En bàsquet només es va atrevir a substituir al director tècnic, innocu, com en l’Hoquei Patins, canviant sense tocar res més els entrenadors de l’Handbol i del Futbol Sala.
Així i tot, el Palau li continua provocant una gens dissimulada angúnia a un president que ni va acompanyar al bàsquet a la final de Copa ni va ser-hi en la Champions acabada de conquistar per l’equip de Futbol Sala.
El Femení li interessa fins i tot menys, però a la força ha de generar un estat d’ànim que, si torna a conquistar el Triplet, ajudi a alleujar les males sensacions del primer equip de futbol. No es descarta que el Femení acabi en “rua”. Aquest any, sí.
