Al seu assaig El libro como acceso al mundo, Stefan Zweig afirma que la literatura és una invitació al diàleg. Aquests dies vivim la festa dels llibres i, si fem cas a Zweig, és també la festa del diàleg en un moment en què el món necessita i cerca respostes, i els llibres són un bon lloc per trobar-ne.
Són molts els títols que aprofundeixen en possibles respostes a la crisi que viu la democràcia davant d’un futur incert, on la política, les institucions i els nostres models de convivència han estat posats en qüestió. La pregunta que plana sobre tots ells és cap on hem d’anar.
Marina Mazzucato ens recorda al llibre No desaprovechemos esta crisis que, durant l’últim mig segle, el missatge polític predominant ha estat que els governs no poden i no han de governar, que són uns altres, principalment el mercat, els que manen. L’arribada de la covid-19 i la crisi que se’n deriva han demostrat, però, el contrari, que cal invertir en la capacitat de governar, de gestionar, perquè és l’única forma de trobar solució als problemes que la pandèmia ha fet impossible continuar eludint. Mazzucato reivindica la política i la necessitat que articuli una relació entre públic i privat, en què primin els interessos comuns, allò públic, com ja feia abans de la pandèmia Toni Judt.
Des d’una òptica semblant, Raimon Obiols, al seu llibre El temps esquerp fa una lectura dels esdeveniments presents des de la perspectiva dels darrers cinquanta anys en un intent de reivindicar la necessitat d’una política neta i constructiva. Com Mazzucato, recorda que la màxima enarborada per Reagan i Thatcher que “el govern no és la solució sinó el problema” ha resultat nefasta i ha tingut com a conseqüència que les nostres democràcies han emmalaltit per desatenció, individualisme i desconfiança. I ofereix una proposta, la de rehabilitar i revitalitzar la política dedicant més atenció als problemes col·lectius i prioritzant uns principis que combatin els valors individualistes que imposen els mercats. Principis que passen per la llibertat humana, la dignitat en igualtat de condicions, el respecte a la veritat, el rebuig a la injustícia i la dominació. Diu que el camí passa per fer les coses d’una manera diferent que eviti els reduccionismes i les polaritzacions i que permeti avançar cap a un futur on la política no sigui un problema sinó la solució.
A Justicia-Democracia, Carlos Jiménez Villarejo condensa part de les seves memòries, que publica en tres toms i que reuneixen una trajectòria vital que ha passat per la recerca dels objectius amb què titula aquest llibre: la justícia i la democràcia. Són un conjunt de textos que aprofundeixen en moltes de les qüestions a les quals la democràcia no ha sabut donar resposta. Per exemple, les relacionades amb els drets humans, que ell va defensar sent fiscal. Indaga en la tortura i la presó, tant en dictadura com en democràcia, però també en la resposta que les democràcies no han donat a reptes crucials com el de la immigració i que han contribuït a afeblir-la.
Al segon tom, titulat Memoria democrática, aprofundeix en les conseqüències que va tenir el cop militar franquista del 1939 i el que va significar la repressió i l’anul·lació de drets que arriben amb l’anul·lació de la democràcia. Episodis que són fonamentals per entendre el present i evitar cometre els mateixos errors en el futur, i que es deriven de la falta de democràcia però que, de vegades, aquesta tampoc no aconsegueix esmenar. Per això, el tercer volum d’aquestes memòries imprescindibles està dedicat a la corrupció, una de les qüestions que més ha afectat la política i la democràcia. Són tres toms en què parla de Salvador Allende, de la justícia universal, però també del coronavirus i de la vellesa.
Potser un bon colofó per a aquestes lectures és el conjunt de textos de diferents autors que Olivier Blanchard i Dani Rodrik han publicat sota el títol Combatiendo la desigualdad. Un nuevo papel del Gobierno, que proposen receptes per abordar un dels reptes més grans dels nostres temps. Ens anuncien bones notícies, i és que tenim eines per combatre la desigualtat que passen per la política, per democràcies sanes i per polítiques públiques impulsades per governs que siguin protagonistes i garants del bé comú.
