Dos anys sense abraçades

En un dels darrers viatges a la València del meu bon amic Josep Antoni, mentre passejàvem per la plaça de l’Ajuntament, ens van aturar –a nosaltres i als altres vianants que circulaven per aquella plaça– un grup de noies que, tot i no conèixer-nos, ens digueren que, si no ens importava, volien abraçar-nos. No ens va importar gens ni mica, i amb la seva abraçada, vam poder experimentar un sentiment de fraternitat envers aquelles noies que havien sabut trencar l’etèria barrera que habitualment ens separa del nostre proïsme. Estic parlant, és clar, d’abans de la pandèmia.

Es diu que les abraçades ens alliberen de les nostres tensions, incrementen la nostra autoestima i, en elevar la serotonina i l’anomenada hormona de l’amor (oxitocina), estimulen el nivell d’oxigen a la sang i milloren la nostra salut física i emocional. Certament no totes les abraçades produeixen aquests efectes benèfics –n’hi ha algunes que són força malèfiques, com les que es fan les persones que no s’estimen–, però les que s’assemblen a les que ens van fer a València, són molt benèfiques.

Fa poc he sabut que en algunes ciutats, cada 21 de gener se celebra el dia internacional de l’abraçada, com si calgués assenyalar un dia determinat per abraçar-se. Una abraçada programada no deu alliberar gaire serotonina.

El 1976 el pintor valencià Joan Genovés va representar, en una pintura justament famosa i que avui es troba al Museu Reina Sofia, una abraçada múltiple, que volia simbolitzar la reconciliació dels espanyols. Tanmateix, poc abans de morir el mateix Genovés deia que, encara que sempre és temps per a les abraçades, “no me parece que ahora la gente esté tanto por abrazarse”.

La representada pel pintor Genovés era una abraçada col·lectiva, grupal, pública, a diferència d’altres abraçades més privades, més íntimes, potser més tristes, com les que va pintar Picasso, alguna de les quals s’exhibeix al museu barceloní que porta el seu nom. Penso que a aquestes abraçades picassianes es pot referir el poeta Ángel González quan escriu “pero nos amamos de dos en dos y nos odiamos de mil en mil”. Per la seva banda, l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano considera que els francesos s’equivoquen quan anomenen “la petita mort” a la culminació d’una abraçada íntima, que trencant-nos, ens uneix, i en acabar-nos, ens comença. Per a ell aquesta culminació de l’abraçada és un renaixement.

Fa ja més de dos anys que ens vam veure obligats a reprimir les nostres abraçades en públic; fins i tot hi va haver moments en què no s’abraçaven ni els futbolistes ni els polítics de torn, que són les persones més donades a l’abraçada pública que conec. En privat, no gosàvem abraçar ni els nostres propis fills, si ja eren fora de la llar paterna, i si ho fèiem era de forma escadussera, guardant una prudent distància, com en l’anomenada abraçada del pont de Londres, o com la que fem a algunes senyores que no volen que les despentinem ni desmaquillem amb el nostre contacte: abraçades a l’aire.

És possible que l’augment de les depressions lligades a la pandèmia tingui molt a veure amb aquesta prolongada manca d’abraçades. “Abrazo al mundo y quédome vacía”, deia la poetessa Gertrudis Gómez de Avellaneda, en un vers pensat per descriure el buit que provoca un desengany amorós, que és una altra mena de pandèmia que recorre el món.

En canvi, en altres èpoques menys apocalíptiques, algun poeta, com Neruda, va cantar l’abraçada com una manera d’abastar el món, la natura: “En tu abrazo, abrazo lo que existe […] y todo vive para que yo viva”, mentre que César Vallejo, al seu poema Masa, imaginà una abraçada mundial, de tots els homes, susceptible de provocar una resurrecció, gairebé com en la pel·lícula Ordet, l’obra mestra de Dreyer: “Los vio el cadàver triste, emocionado/ incorporóse lentamente/ abrazó al primer hombre, echóse a andar”.

Altres poetes parlen d’una abraçada fins al final, que mai no afluixi, o demanen que l’abraçada els arribi a prémer més i que els protegeixi. No una altra cosa deia la primera estrofa de la cançó que Nino Rotta va compondre per a la pel·lícula El Padrí: “Speak softly love and hold me warm againts your heart” (Parla’m baixet i abraça’m contra el teu cor).

No sé si hi ha moltes maneres de recuperar tot aquest temps perdut per a les abraçades, però n’hi ha una que no falla: abracem tota la gent que estimem.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.