Cal ser molt valent per anar a una manifestació a Rússia. El dijous 24 de febrer, quan Putin va envair Ucraïna, 1.700 persones van sortir al carrer a Moscou per manifestar-se contra la guerra: 1.500 van ser detingudes. Malgrat això, la gent ha seguit protestant tant a la capital com a ciutats com Sant Petersburg o Samara. Una cosa és combatre en un erm perdut de l’Àsia central i una altra envair un país eslau que consideren germà i on moltíssima gent té llaços familiars.
És el cas de la Svetlana. Diu que està contra la guerra –“qualsevol persona normal està contra la guerra, no vull que soldats i civils morin”–, però està convençuda que “a Ucraïna durant els darrers anys han passat coses molt greus. El país ha caigut en mans de grups nazis que alimenten la russofòbia i han oprimit els russos del Donbass, els seus propis ciutadans, mentre Europa i el món callaven. Ara han demanat que els donin armes nuclears que poden reduir el meu país a cendres”. Repeteix una propaganda oficial que sona a excusa de mal pagador i recorda molt aquelles armes de destrucció massiva que Bush, Blair i Aznar van invocar per atacar Iraq. La seva filla no comparteix la seva opinió. Està totalment en contra d’aquesta brutal agressió. També ho està la Snezhana, de Sant Petersburg. Porta plorant des del dia 24. Té família a Jitómir. Per ella desfer la propaganda dels mitjans oficials és fàcil. Parla amb els seus parents cada dia. Veu les imatges que li envien. Increïblement, Whatsapp i Telegram continuen funcionant. També està molt amoïnada pel futur dels seus nets. Com la majoria dels russos, té por, molta por.
L’Alia, que viu a Kazan, fins i tot es pregunta si no deu estar a punt d’esclatar una Tercera Guerra Mundial. No imaginava res del que està passant. Pocs dies abans de la invasió era a l’ambaixada de la República Txeca per sol·licitar un visat per al seu fill. Volia enviar-lo a estudiar a Praga. Ara no podrà. Les agències de viatges han deixat de vendre bitllets. Explica que dos dels bancs més importants del país, VTB i Sberbank, ja no dispensen diners en efectiu.
Aparentment les sancions imposades per Europa i els Estats Units funcionen i amenacen una economia que Putin vol mostrar com puixant, amb projectes faraònics com la construcció de tres noves ciutats. Una d’aquestes ciutats s’aixecarà en un lloc remot de Sibèria i substituirà Moscou com a capital. Al món real les coses no semblen anar tan bé.
En Mikhaïl treballa en una companyia aeronàutica de Moscou que ha desenvolupat un avió que no troba compradors. Sap que el maig es quedarà sense feina. El que no sap és de què menjarà el seu fill. Les prestacions socials són ridícules, inexistents a la pràctica, i l’atur significa caure en la misèria.
Fa temps que hi ha un descontentament difús, que encara no ha cristal·litzat, però que s’ensuma. I són molts, sobretot els joves, els que comencen a girar els ulls cap al sàtrapa del Kremlin per exigir benestar i llibertat. I aquesta queixa de vegades es fa evident. El setembre passat un grup de periodistes vam visitar Crimea. La sensació era la de ser els únics occidentals a la península. Una dona ens sent parlar en castellà i s’acosta. Vol practicar un idioma que se li anava rovellant. De cop ens pregunta què en pensem “del règim criminal i assassí de Putin”. La prudència ens demana callar. A Rússia mai no se sap qui escolta.
A Ucraïna, l’Evguénia es va despertar dissabte amb la remor d’un centenar de tancs russos passant per davant de casa seva. Va sortir de Kíev poc abans de la invasió i va anar a parar a la carretera que l’exèrcit rus utilitza per arribar a la capital des de Bielorússia. Diu que no té por. Ni tampoc sent dolor. Només una ràbia immensa i la necessitat de resistir com sigui. Sap que el seu país difícilment guanyarà aquesta guerra. Coincideix amb la Svetlana que la guerra no va començar aquest 24 de febrer, sinó ja fa vuit anys amb la sublevació del Donbass.
L’Evguénia està determinada a resistir. Una resistència que veu com l’única possibilitat de victòria. “Potser ens derrotaran i ens ocuparan, però ningú pot sotmetre un país contra la voluntat dels seus habitants. Ho vam aprendre durant l’era soviètica a l’Afganistan. Ucraïna és un país molt gran, de la mida de França, densament poblat, industrialitzat i amb centrals nuclears. Difícil de dominar. Els espera un Vietnam. Aquí ningú vol viure sotmès a Putin”.
