Jo no soc un supremacista ni un independentista, però sí que crec que Catalunya mereix i està capacitada per a ser gestionada com les societats nòrdiques -Dinamarca, Suècia, Finlàndia…-, que han esdevingut el paradigma mundial del bon govern i de l’Estat del benestar. Aquest era el somni del restaurador de la Generalitat, el president Josep Tarradellas, quan va retornar de l’exili de Saint- Martin-le-Beau, l’any 1977.
La Catalunya ordenada, integradora i innovadora que es va gestar durant el formidable procés participatiu del Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i amb la recuperació del Parlament democràtic (1980) va quedar estroncada pel càncer sistèmic de la corrupció pujolista. El panorama que ens ha deixat aquesta gran estafa col·lectiva és d’una profunda devastació econòmica, política i, sobretot, moral.
Però no serveix de res queixar-se i cal sempre mirar endavant. Posant les mesures, això sí, perquè els errors del passat no es tornin a repetir. El progrés harmònic d’una societat –com és el cas de Catalunya- necessita, abans que res, una administració eficient i transparent. També que la veu del ciutadà sigui escoltada i que les institucions democràtiques siguin exemplars i mantinguin un contacte permanent amb el carrer.
Malauradament, durant aquestes últimes dècades, a Catalunya han fallat els controls del poder, una condició indispensable per garantir la bona salut de la democràcia, sempre feble i amenaçada. Amb l’excusa que l’administració de justícia és “espanyola”, la corrupció dels “nostres” ha gaudit de màniga ampla per robar i saquejar impunement i fer-se les “víctimes de l’opressió” quan els han enxampat. L’anomenat quart poder també ha tingut un paper molt trist i decebedor, dependent i tenallat pels polítics de torn i incapaç de complir la seva missió de vigilància en nom dels interessos públics.
Per reconstruir Catalunya necessitem uns organismes de control, forts i independents, que impedeixen els abusos de poder. La mala experiència que hem patit, creient en la bona fe i l’honestedat congènita dels polítics, exigeix l’existència d’uns contrapesos potents i en els quals puguem confiar.
Això serà així, a partir d’ara, amb l’anunciat nomenament de Miquel Salazar com a nou president de la Sindicatura de Comptes i d’Esther Giménez Salinas com a nova Síndica de Greuges. Són dues persones amb un consolidat currículum professional i amb sòlides conviccions ètiques que, n’estic segur, exerciran amb autoexigència i a consciència la tasca que tenen encarregada per llei.
Juntament amb Miguel Ángel Gimeno, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Miquel Salazar i Esther Giménez Salinas constitueixen el gran baluard que tenim els catalans per poder assolir la societat “nòrdica” que tots tenim al cap i al cor. El triangle Síndica de Greuges-Sindicatura de Comptes-Oficina Antifrau, ara en molt bones mans, és la base que ens permet recuperar l’esperança en tenir unes institucions –Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments i empreses públiques- que funcionin sense fer trampes ni malbaratar els recursos públics.
El fins ara Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha estat una profunda decepció. Ha demostrat ser una persona d’un cinisme i d’una amoralitat abjectes, que xoquen amb la seva antiga militància i procedència comunista. Arrapat al càrrec com una paparra, fins als 76 anys, cobrant un sou exagerat i indecent, servil a la causa processista –insensible a la fractura que aquesta esbojarrada aventura política ha provocat en la societat catalana- i amb una barra incommensurable per gaudir de la dolce vita a costa de l’erari públic, Rafael Ribó és l’antítesi del “defensor de les persones”: ha estat, fins al final, el defensor de la seva butxaca i dels seus privilegis. Quan va ser enxampat viatjant en un jet privat, contractat per un empresari del 3%, per anar a veure una final de Champions del Barça hauria d’haver dimitit ipso facto. És una qüestió de decència i d’honorabilitat que ha quedat clar que no té. Apa, siau!
Encara avui, és freqüent en moltes administracions catalanes –començant per les més importants, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona- que es facin moltíssimes adjudicacions a dit de grans imports, camuflades amb l’acumulació de diversos contractes menors. La manipulació de concursos i subhastes, vulnerant el principi de la lliure concurrència, passa encara massa sovint.
Fa més de 40 anys (40 anys!) de la reinstauració del Parlament de Catalunya i hi ha massa polítics que encara no han entès l’abecedari de la democràcia i l’obligació que tenen de predicar amb l’exemple i de tenir la màxima cura en la gestió dels diners públics, que són sagrats. Increïble. En aquest sentit, és un insult a la dignitat de tots els catalans que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, estigui encausada per un cas de prevaricació i corrupció com un cabàs. La seva elecció i el seu nomenament és un error que omple d’oprobi la història de la nostra màxima institució d’autogovern. Espero que ben aviat la perdrem de vista.
Venim d’on venim i, per això, soc un optimista impenitent. Jo vaig viure el franquisme i els avenços que hem aconseguit des del 1975 són victòries incontestables de les quals ens n’hem de sentir molt orgullosos. Però encara no som com Dinamarca o Finlàndia. En aquest camí, la presència de persones com Miguel Ángel Gimeno, Miquel Salazar i Esther Giménez Salinas al capdavant dels organismes encarregats per vetllar per la netedat i eficàcia de les nostres administracions democràtiques em reafirmen en la meva confiança en el futur de Catalunya.
