Els diners d’Ilaix seran per a Mendes

El guineà va ser obligat a marxar, mentre Laporta li ofereix una morterada a Ansu Fati i protegeix a Riqui Puig, contra el criteri de Ronald Koeman

Ilaix Moriba
Ilaix Moriba

En el Barça de Joan Laporta, pel que fa a fitxatges i renovacions, i també a les baixes, resulta clau l’agent amb el qual es realitzi la intermediació. I també, és clar, l’enfocament que doni l’entorn mediàtic a cada operació, segons el dictat de la junta. No fa falta anar molt enrere en el temps per a haver detectat, en el cas d’Ilaix Moriba, una hostilitat interna i externa que, a més, fonts del propi entorn del jugador han confirmat.

La posició de sortida del FC Barcelona en el seu cas va ser la de traspassar-lo, perquè hi coincidien dos factors determinants. D’una banda, Ilaix havia cridat poderosament l’atenció de no pocs clubs que, immediatament, van posar sobre la taula interessants ofertes pel jugador d’origen guineà (Guinea Conakry). Per un altre, la plusvàlua de l’operació era benefici íntegre per als comptes del club, tant necessitat d’efectiu.

El cos tècnic, especialment Ronald Koeman, va haver de conformar-se d’acceptar una decisió decebedora des del punt de vista esportiu, ja que Ilaix va ser una de les enormes revelacions del planter, en una posició on no va haver-hi lesions ni circumstàncies que afavorissin, com en el cas d’Araujo i de Mingueza, l’exigència de recórrer al Barça B.

Com Pedri, titular des del primer dia, Ilaix es va acabar convertint en la sustentació del centre del camp, ofensivament i defensivament, a partir d’aquest minut 65, quan tot començava a flaquejar. El seu èxit, la seva arribada i també el seu espectacular físic van ser la seva condemna.

En canvi, pel capritx i la voluntat del president, Joan Laporta, uns altres jugadors, com Riqui Puig, són intocables, encara que ni juguin ni comptin per a Koeman, de la mateixa manera que es va fer marxa enrere per Umtiti perquè el seu entorn Kosmos-Piqué així ho van decidir conjuntament, sense mitjançar l’opinió de Ronald Koeman.

Dit d’una altra manera, els protegits de Laporta van guanyar aquesta batalla mentre que Ilaix, sense padrins, va haver de marxar, sobretot perquè el club necessitava aquests 16 milions que va pagar finalment el Leipzig, una aposta segura de futur per al club alemany i una venda que, a la llarga, pot ser que el Barça acabi lamentant. De tal manera li van posar les coses, amb una intransigència i condicions inadmissibles, que Ilaix Moriba va marxar molt en contra de la seva voluntat.

Des del punt de vista futbolístic no hi havia dubtes. El factor afegit que a més va inclinar la balança va ser el no tenir un agent ‘germà’ del president, un agent amb la generositat i el prestigi, per exemple, de Jorge Mendes, que ja va treballar bastant amb Laporta en els temps del Reus, equip pel qual van passar tota la classe mitjana dels molts futbolistes que controla l’agent portuguès.

Mendes, en previsió que Joan Laporta guanyés les eleccions, ja es va posar en marxa ‘fitxant’ a Ansu Fati abans que renovés i, posteriorment, sofrís una lesió d’importància.

La renovació va ser segellada per dos anys i dos més opcionals, potencialment sota la decisió del club. Mendes interpreta, no obstant això, que com Ansu Fati era menor d’edat quan ell ho va signar, aquests dos anys no tenen validesa. D’aquí ve que tant Mendes com Laporta especialment hagin mostrat ja el seu interès a signar, com més aviat millor, una esplèndida millora del contracte, empaquetada i confosa amb la de Pedri.

No hi ha tampoc cap altre motiu que el de moure molt bé el contracte d’Ansu Fati -amb una generosa bonificació per al seu agent- darrere del gest d’haver-li donat el 10 de Messi.

El sentit comú, no obstant això, dicta que Ansu Fati necessita provar el seu genoll en partits oficials, recuperar el seu to i el seu lloc com la primera promesa del rànquing blaugrana. Li cal després de quatre intervencions en el genoll.

Per descomptat, és una obligació inexcusable per al FC Barcelona defensar la salut i el contracte de Ansu Fati com el de qualsevol altre futbolista. Un contracte, convé recordar, que es va signar amb Ansu en la cresta de l’onada, marcant gols i sota els paràmetres d’un futbolista que havia acreditat el seu nivell de primer equip i molt més enllà.

És a dir, en unes condicions que, ara com ara, no requereixen ni justifiquen una revisió, tret que hi hagi sobre la taula una oferta extraordinària i ‘l’amenaça’ del seu agent d’armar un embolic en el vestuari. Sembla clar que la clàusula de 400 milions no és accessible ni la pagarà ningú, menys encara per un futbolista amb un genoll que la mateixa competició ha d’examinar a partir d’ara quan el seu retorn és imminent.

Els titulars periodístics de la seva renovació van informar d’un considerable augment de la seva fitxa i de les seves variables, que van entrar en vigor quan l’any passat se li va assignar dorsal del primer equip amb quatre anys (dos + dos) per davant. Per què ara tanta pressa? Per què de sobte urgeix ampliar, millorar i privilegiar a un futbolista que va signar en plenes condicions físiques?

Crida l’atenció aquesta expectativa en contrast amb el cas d’Ilaix Moriba, un futbolista que el Barça hauria pogut considerar també intransferible per les seves condicions, joventut i possibilitats, i sobretot en contrast també amb el cas i la situació de Samuel Umtiti. Per la lesió del futbolista francès, del qual s’ha arribat a escriure i afirmar que va renovar lesionat, Bartomeu ha estat portat a la foguera i cremat periodísticament.

La veritat és que abans del Mundial era titular i reconegut com un fitxatge molt encertat -no era internacional fix quan el Barça el va signar- al que no li faltaven ofertes ni futur. També ho és que ningú va discutir la seva ampliació de contracte i que sent titular amb França, en el decurs del Mundial, va sofrir la lesió, no extremadament greu, encara que sí prou complexa per a plantejar-se, entre els mateixos metges, la disjuntiva d’intervenir o no el genoll. La complicació s’ha convertit, per les circumstàncies, en una arma llancívola contra ‘l’herència’ fins que, de la mà de Piqué, el francès ja no és un “bandit” i un aprofitat sinó una víctima mèdica al qual el Barça ha d’intentar recuperar com sigui.

Ara han sortit articles en els quals ja se suggereix fins i tot que hi ha hagut errors mèdics i gairebé que el Barça havia de demanar-li perdó.

Per descomptat, si Ilaix Moriba hagués tingut un altre agent més ficat en els despatxos del club o fos com Riqui Puig, el protegit del president, probablement seguiria en el club com era el seu desig.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides