Marc Duch i Marc Ciria representen avui dia a aquest entorn de barcelonistes que són capaços de generar opinió i d’aportar, amb els seus comentaris i actuacions, punts de vista d’interès i de credibilitat. S’ha de veure, no obstant això, el grau d’aquesta garantia o fiabilitat dels seus comentaris quan se surten de la crítica i de l’opinió, que són lliures, i exposen tan oberta com erròniament afirmacions sobre fets incerts i falsos. Això els va passar intentant desmuntar totes les “mentides” de la carta de Josep Maria Bartomeu en el programa Clam Culé de Guillem Borràs, a YouTube, tot proposant una lectura minuciosa del seu contingut sobre la base preconcebuda que la totalitat de la carta eren faules, falsedats i manipulacions.
Per començar, tant Marc Ciria com Marc Duch, van admetre l’absoluta veracitat del primer punt de la carta, en la qual l’expresident li recorda a Joan Laporta que els comptes de l’exercici 2019-20 van ser aprovades per l’assemblea de compromissaris del dia 20 de juny passat, per majoria absoluta. Una mentida menys sobre el total. Clar que, de Marc Duch és possible esperar qualsevol cosa, perquè el portaveu i enllaç polític del vot de censura en contra de la junta de Josep Maria Bartomeu va dirigir aquella gran moguda reclamant i proclamant la seva absoluta independència de qualsevol interès o grup electoral.
Va arribar a afirmar alt i clar que, en cap cas, després de l’èxit del vot de censura -que donava per guanyat- participaria en les eleccions posteriors. Quan va arribar l’hora de la veritat, Marc Duch va ser el gran fitxatge de Víctor Font com a responsable absolut de l’àrea social. I això contradient, mentint, és clar, la seva pròpia asseveració i posant en dubte que Víctor Font hagués treballat tant els anys anteriors per a presentar el millor equip possible. El fitxatge d’última hora de Marc Duch va coincidir amb el moment que la recollida de signatures de Víctor Font no passava pel seu millor moment.
Marc Duch, reconegudament, és un ‘mag’ de les signatures, com ja va demostrar en el vot de censura actuant des de la rebotiga de Jordi Farré -el promotor real del vot de censura- presentant més de 20.000 signatures que mai es van acabar de revisar del tot. Després, en les eleccions, Farré va mentir no sols sobre el número de les obtingudes, sinó també quan va assegurar davant la premsa que les lliurava al club només un minut abans de ser gravat trencant, destruint i llençant a les escombraries el contingut de les caixes en les quals, presumptament, estaven guardades i ordenades les seves paperetes. Vergonyós i veritablement sospitós de tants misteris que van envoltar el vot de censura.
Tant Marc Duch com Jordi Farré formen part d’aquest entorn en contra de Bartomeu i de Rosell que, des del 2010 i fins i tot abans, no els ha donat un respir ni a les xarxes ni a la premsa. Precisament, en aquest programa de Guillem Borràs, Duch i Ciria van estar d’acord a reafirmar-se i baladrejar un altre d’aquests mantres que, sent mentida, l’oposició a la junta anterior no deixa de repetir. Ho fa perquè també el periodisme, com en aquest cas el presentador, ignora la realitat dels fets o no és capaç d’incorporar a aquesta mena de tertúlies a algú més ben informat o simplement informat. El mantra en qüestió consisteix a reiterar que el jutge de l’acció de responsabilitat contra la directiva de Joan Laporta va negar, va eliminar i va esborrar per a la història les pèrdues del seu mandat, de 47,6 milions d’euros.
La sentència que no va ser executada
La realitat és que la sentència, que mai va arribar a ser recorreguda en l’Audiència Nacional, va eximir, en primera instància, de la reposició de les pèrdues sobre la base d’un càlcul propi, personal i intranscendent del jutge, que mai va tenir la intenció de fer pagar a ningú per unes pèrdues i una acció de responsabilitat que, en tots els fonaments jurídics, va donar la raó al FC Barcelona, admetent les pèrdues i la raonabilitat de la reclamació. Igualment, el que es van saltar a propòsit el jutge i també Marc Duch i Marc Ciria, malgrat ser persones preparades professionalment -de manera que només cal atribuir-los la mala fe i l’actuació tendenciosa i manipulada per part seva-, és que els acords de l’assemblea de 2010 van ser impugnats i portats al jutjat per la junta de Joan Laporta.
D’una en una, la sentència ferma de l’Audiència Provincial va ratificar com a vàlides les incerteses i correccions de l’auditor sobre la liquidació de la temporada 2009-10 -els números de la cabina dels germans Marx presentats per Sala Martín i Joan Oliver-, deixant invariablement, per sempre i per desgràcia per al club unes pèrdues de 80 milions de l’exercici i de 47,6 milions del mandat, una xifra que segueix restada del patrimoni net del club, que era negatiu quan Laporta va acabar el seu mandat de -60 milions d’euros.
Això és el que està en els llibres del club i d’aquesta assemblea, amb els seus acords, que ja eren cosa jutjada quan després, sobre la base d’aquesta sentència que no va estimar cap de les pretensions de Joan Laporta, es va presentar l’acció de responsabilitat, la primera de la història. Es jutjava si la reposició d’aquestes pèrdues, com exigeix la llei, ha de realitzar-se contra el patrimoni personal dels directius i, en el cas que n’hi hagués, amb aquest aval que, en el cas de Laporta, tampoc va ser posat en el seu moment, motiu pel qual també va ser condemnat a cobrir-ho en sentència ferma del Suprem.
Clar que, llavors, ni per la sentència d’assemblea, cosa jutjada, ni per la sentència dels avals es van realitzar programes especials com aquest de Guillem Borràs. Va córrer, en canvi, un ombrívol i llarg silenci en les casernes ‘laportistes’ que va perdurar fins que la directiva de Bartomeu, el sector ‘laportista’ i de negocis liderat per l’exvicepresident Carles Vilarrubí, davant del risc d’una sentència condemnatòria en contra de l’expresident, va decidir retirar la demanda i així evitar també, entre altres mals, que l’asseguradora Zurich cobrís per la seva part 25 milions de la demanda.
Vilarrubí posseïa en aquell moment interessos accionarials en el grup que controlava l’asseguradora. El jutge l’havia deixat pràcticament condemnada en aquella mateixa sentència que mai va veure la llum ni va ser executada i que, en cap cas, modifica el resultat financer i comptable del primer mandat de Joan Laporta. Laporta, com va advertir, ho ha tornat a fer multiplicant per més de quatre les pèrdues del club en només tres mesos de mandat. Cal un especial de YouTube d’aquest fet i de l’adéu de Messi? La resposta és que s’hagués fet només si el president fos un altre i, per descomptat, Bartomeu. Ambdós, Ciria i Duch tenen clar a quins interessos serveixen.
Rosell i Bartomeu no van ser acusats
Sobre això, les pèrdues rècord, també van estar d’acord Duch i Ciria amb què el tancament de l’exercici 2020-21 és responsabilitat de la nova junta, amb independència del que digui la Due Dilligence o del que qualsevol soci vulgui reclamar penalment o civilment als membres de l’anterior junta de Josep Maria Bartomeu. Finalment, només per alertar del grau de perillositat sobre les mentides que són proclamades per aquesta mena d’entorns i de barcelonistes militants en el ‘laportisme’, tots dos van tornar a acusar a Sandro Rosell i a Josep Maria Bartomeu de negociar amb la fiscalia no ser individualment condemnats pel cas Neymar a canvi que ho fos el club.
Tampoc han fet els deures, perquè l’Audiència Nacional no va acceptar la querella contra l’expresident Sandro Rosell i, en canvi, va arribar a dictar acte de judici contra el FC Barcelona. Per part seva, Josep Maria Bartomeu -també per una decisió pròpia i voluntària de l’Audiència de Barcelona- va quedar fora de la instrucció quan el cas va ser traslladat. Dit d’una altra manera, mai van arribar a ser acusats. En el cas de Rosell, a causa d’un recurs sòlidament argumentat i acceptat per la Fiscalia de l’Estat i, en el cas de Bartomeu, perquè la Fiscalia de Barcelona el va deixar fora de la instrucció per pròpia decisió.
Encara que Marc Duch i Marc Ciria ho desitgessin profundament ni l’un ni l’altre, Rosell i Bartomeu, podien ser acusats en aquesta causa de la qual, d’altra banda, van demostrar un profund desconeixement. Una mica en la seva línia de discurs ‘laportista’, fanàtic i encegat per la seva obsessió. Com si no fos possible trobar els errors de gestió de Bartomeu i també els horrors de Laporta, que ja van marcar el seu primer mandat i que ara va llançat i descontrolat a estavellar el mateix cotxe per segona vegada.
