Cacics d’ahir i d’avui

Cacic és una paraula d’origen taino que, originàriament, designava els caps locals de les comunitats habitants de les Antilles, i que a partir de la dominació espanyola, va passar a designar les autoritats polítiques indígenes, des dels més humils caps de bandes fins als reis i nobles dels imperis prehispànics. La seva autoritat era, no obstant, relativa: les seves decisions estaven supeditades, en molts casos, a l’aprovació de l’assemblea.

Malgrat que molts cacics van ser eliminats durant l’etapa colonitzadora, la institució va sobreviure, ja què també, convenientment utilitzada, podia servir els interessos dels colonitzadors, i ha arribat fins els nostres dies, si bé ara es parla més de lideratge que de caciquisme. El líder actual és, segurament, hereu de l’antic cacic, un cacic amb la cara rentada.

Durant l’etapa de la Restauració espanyola (1875-1931) s’utilitzava la paraula cacic per referir-se als notables locals que, amb les seves xarxes clientelars i algunes males arts, controlaven les eleccions locals.  És justament famós l’assaig del polític Joaquin Costa, Oligarquia y Caciquismo como la forma actual del gobierno de España, publicat l’any 1901, resultat d’una enquesta per ell promoguda en l’Ateneu de Madrid, en la qual participaren destacats polítics i escriptors del moment (Unamuno, Pardo Bazán, Ramon y Cajal, Gumersindo de Azcárate i Pi i Margall, entre d’altres). En aquesta obra Costa parteix de la premissa que Espanya no és una nació lliure i sobirana i que, malauradament, la Revolució de 1868 no va fer lliure i sobirana Espanya (potser no va tenir temps per poder-ho fer).

Per al pensador de Graus, la forma de govern espanyol no és la d’un règim parlamentari viciat per corrupteles i abusos variats, sinó pel contrari, un règim oligàrquic, servit, però no moderat, per institucions aparentment parlamentàries. Segons Costa, els components d’aquest règim oligàrquic són tres:  1) els oligarques pròpiament dits, o sigui,  prohoms o notables de cada bàndol que formen la seva plana major, residents ordinàriament en la capital; 2) els cacics de primer, segon i tercer grau, disseminats pel territori, i 3) el governador civil, que serveix d’òrgan de comunicació entre uns i altres.

D’altra banda, el mateix autor, citant el polític republicà Rafael de Labra, i pensant les guerres colonials espanyoles, ens diu que al nostre territori hi ha dues classes d’homes: una, que tranquil·lament i fruint de les comoditats d’una llar ben proveïda i condicionada, decreta la guerra, i una altra que la sosté a milers de llegües de la seva família i en mig de tota classe de privacions. També recorda que a començaments de segle, amb la invasió francesa, va passar quelcom semblant: els magnats i senyors territorials s’havien allunyat prudentment del teatre de la guerra, retirant-se a les Balears, a Ceuta, a Gibraltar i altres llocs, i van cedir enterament al poble l’honor de rescatar i restituir a la pàtria la seva sobirania. En aquest sentit, el diputat i ministre valencià Gabriel Ciscar, a les Corts de 1821, va suggerir el dret del poble no solament a privar a aquells senyors dels seus “señoríos”, sinó també a estranyar-los a perpetuïtat del nostre territori. Una proposta que potser caldria ressuscitar.

Per al filòsof francès positivista  Alfred Fouilée, a qui també cita Costa en l’esmentat treball, la decadència espanyola a partir del segle XVI és atribuïble a la immensa sagnia representada per l’excés de convents, la conquesta d’Amèrica i l’anomenat Sant Ofici, que allunyaren de la política o confinaren els esperits més reflexius, independents i millor dotats per a la iniciativa. “Doncs en això estem actualment”, conclou l’insigne pensador: “Mentre no s’extirpi el cacic, no haurem fet la revolució (…) mentre encara subsisteixi aquesta forma de govern dels pitjors no hi podrà haver Constitució democràtica”.  Costa, després de constatar la deserció de les classes intel·lectuals del país,  acaba el seu assaig invocant la necessitat contenir el moviment de retrocés i africanització que ens allunya progressivament de la civilització europea.

Potser ja no estem en això exactament –podem postil·lar nosaltres- però encara ens falta un tros, bastant costerut, per eliminar els nostres cacics, que no solament es troben en la política,  sinó arreu, fins i tot en el món de les arts i dels esports. Menys cacics, menys lideratges i més companyonia, més germanor. Això ens caldria.

Una mica abans de la publicació de l’assaig de Costa sobre el caciquisme, un literat i polític tinerfeny, Luis Rodríguez Figueroa, havia escrit una novel·la, El cacique, on denunciava les oligarquies que dominaven l’arxipièlag canari. A l’octubre de 1936 després del cop militar, va ser detingut i assassinat per les seves idees d’esquerra.  És això que cal extirpar del nostre món: aquest odi caïnita dels que no toleren les idees dels altres.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides