La Catalunya buida(da) a l’Ebre

Dues comarques ebrenques són capdavanteres en pèrdua de població. La Terra Alta és la segona comarca catalana amb més retrocés demogràfic (un -9,62% entre el 2012 i el 2019). En xifres absolutes ha perdut 743 habitants. La segueix la Ribera d’Ebre, on la davallada ha estat del -8,39%, amb 827 habitants menys. Si se seguís aquest ritme, en 12 anys no hi quedaria ningú; és a dir, zero habitants.

La gent d’aquestes comarques riu per sota del nas quan senten dir que viuen a la Catalunya buida. N’hi ha que hi posem un afegit convertint l’adjectiu en el participi del verb buidar que –atenció– comporta acció: “Deixar buit (un receptacle) traient-ne allò que conté, deixar buit (un lloc) fent-ne sortir els qui hi ha o sortint-ne”.

Però si a la vida no hi ha gaires casualitats, tampoc no n’hi ha en el fet que la gent emigri cap a altres zones anomenades urbanes, les que s’han venut de més prestigi, que poden oferir un nivell de vida millor, més bons serveis, més oportunitats de treball i de desenvolupament.

El desprestigi del món rural ha estat intencionat, promogut, incentivat per interessos de tot tipus: era millor concentrar-se encara que fos a costa de perdre hores i hores en transport per anar a la feina; encara que s’hagués de viure en zones altament contaminades on  milers de persones moren o emmalalteixen per la pol·lució i on és impossible disposar de serveis indispensables com aigua i energia si no es porten de les desprestigiades zones rurals.

Els modes de producció exigien la concentració, la massificació de persones al voltant de centres de producció i de consum, la proximitat a ports i aeroports sempre buscant la maximització del benefici de les inversions. L’economia al servei de l’economia; també es pot dir l’economia al servei d’aquells que han volgut i volen extreure el màxim de les cadenes de valor dels processos productius. Però, l’economia al servei de les persones? Connais pas.

Hi ha una segona causa: els poders públics encarregats de corregir desigualtats en el llenguatge d’esquerres o, si voleu, en l’idioma més neutre, de governar per a tothom, tampoc no s’han posat a la feina. S’han desentès d’aquesta desigualtat sempre pendent de corregir, sempre faltada de suports i de mobilitzacions. La gent surt al carrer, en ocasions fins i tot empesa per l’establishment, per protestar contra altres desigualtats: les de l’accés a la feina, a l’habitatge, les de gènere, l’accés a la sanitat, a l’educació. Desigualtats que ocupen les agendes dels governants, fins i tot d’organismes de l’ONU. Però, i les desigualtats territorials? També connais pas.

El Govern de Pedro Sánchez va crear fa un any la Secretaría General para el Reto Demográfico, que comanda l’aranès Paco Boya, i potser encara és aviat per exigir-li resultats. El nou president de la Generalitat, en el seu breu discurs en ser escollit va dir: “Desigualtats econòmiques, socials, territorials, lingüístiques, pel nostre origen, el nostre gènere, les nostres creences, la nostra edat… per la nostra situació administrativa, pel nostre color de pell. Desigualtats per com estimem. Això és el que ens divideix com a poble. […] Pensant en tothom. Pensant en tots els pobles, viles, barris i ciutats del país. Sense deixar-nos a ningú. Sense oblidar cap territori”.

Susana Alonso

Potser encara és aviat, també, per comprovar aquestes voluntats, però la desconfiança acumulada serà difícil de vèncer si no hi ha accions concretes. Perquè a les comarques de l’Ebre fa anys que se senten discursos, però en el moment dels pressupostos, que és on s’han de demostrar voluntats, aquestes comarques també ocupen els pitjors llocs en euros per càpita.

Amb la pandèmia s’ha teoritzat sobre la necessitat d’enfocar la vida d’una forma diferent, de descongestionar les grans aglomeracions urbanes, de planificar posant la vida de les persones al centre. Però, de moment, les oportunitats d’implantació de noves activitats econòmiques, les noves fàbriques de vehicles elèctrics o de bateries o de generació d’hidrogen, per posar exemples recents, repliquen el mateix model i s’orienten cap a les comarques més poblades.

I a l’Ebre es torna a pensar que les oportunitats sempre són per a uns territoris determinats on marxen no només els fills, sinó també l’energia o l’aigua sense les quals no podrien viure.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides