El Ministerio del Tiempo és una de les millors sèries que s’han fet mai a Espanya. El seu argument gira al voltant dels viatges a través del temps en relació amb la història d’Espanya. El Ministerio del Tiempo és una institució governamental secreta que depèn directament de Presidència del Govern espanyol. Només monarques, presidents i un nombre exclusiu de persones saben de la seva existència. El pas cap a altres èpoques es realitza a través de portes vigilades per les patrulles del ministeri. El seu objectiu és detectar i impedir que qualsevol intrús del passat arribi al present -o viceversa- per tal de canviar la història per al seu benefici. Ho explico perquè entenc que les patrulles d’aquest ficcionat ministeri ja triguen a actuar d’ofici contra Ignacio Camuñas, exministre de la UCD del primer govern d’Adolfo Suárez. L’home, aixoplugat per l’entusiasta mirada del líder del PP actual, Pablo Casado, va negar la major l’altre dia en un acte del PP a Àvila, afirmant que el govern de la II República va ser el responsable de la Guerra Civil, que no hi va haver cap cop d’Estat el 1936 i que és fals que la dreta fos la culpable del conflicte bèl·lic. Un hat-trick negacionista digne de la lloada sèrie. Recordem-ho, El Ministerio del Tiempo busca impedir que qualsevol intrús del passat arribi al present per tal de canviar la història per al seu benefici. Camuñas és un ésser del passat que ve al present i intenta canviar la història en propi benefici. Com un triler fent desaparèixer la boleta, Camuñas vol fer desaparèixer el cop d’Estat. Un frau.
Camuñas a Alemanya tindria problemes. En canvi, a Espanya el seu desvergonyiment és victorejat i ancha es Castilla campa feliç. Fet que ens recorda que Espanya continua atrapada en el temps. La mort tardana del dictador, acompanyada de les presses per fer foc nou, sense alçar la pols, i transitar ràpidament cap a un món millor, van força a tancar tard i malament una les èpoques més fosques de la història d’Espanya, el franquisme. Així, és fàcil trobar nostàlgics del règim en posicions clau, com la judicatura, la defensa… Si això hi afegim aquest esgarrifador revival polític del franquisme, llegeixis Vox, que empeny la dreta teòricament més homologable (PP) cap a extrems poc edificants, doncs arribem a una situació d’estrès francament preocupant. Una situació que provoca que, sense necessitat de taula ouija, s’invoquin i apareguin fantasmes com el Camuñas.
En contraposició, celebro i aplaudeixo la nova llei de memòria democràtica impulsada per Pedro Sánchez. Una nova normativa que, entre altres aspectes, hauria de permetre la dissolució de la Fundación Francisco Franco, la resignificació del Valle de los Caídos, l’impuls de les exhumacions o la creació d’una fiscalia de sala per a la investigació de violacions de drets humans.
