A la cinquena va la vençuda?

Diu el refranyer que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I tres. I quatre. I fins a cinc. Tant de bo a la cinquena vagi la vençuda… Instal·lats en un déjà-vu permanent, cansa acceptar que, tot i haver estat xaiets obedients -uns més que d’altres-, el malson es repeteix de manera constant, i la covid-19 ens torna a la casella de sortida un cop i un altre, i en van cinc. Arribarà el dia que potser haurem après la lliçó… Ara, Catalunya ostenta el trist honor de, juntament amb Kypros (Xipre) i Algarve (Portugal), ser una de les regions europees amb pitjor situació pandèmica. No podem buscar sempre culpables atzarosos a les nostres desgràcies. Tot i acceptar la imprevisibilitat i duresa de la covid-19, cinc onades són massa onades i correm el risc de morir ofegats.

De bell nou, el Govern reinstal·la el toc de queda, ara sota prescripció judicial. Abans, però, hem deixat envermellir les xifres fins a l’extrem que la Unió Europea recomani no viatjar a Catalunya. La decisió arriba poc després del Canet Rock o el Cruïlla. És la història de sempre, avui obrim les portes de bat a bat i demà ens les tanquem als morros, avui omplim les neveres i demà se’ns podreix el gènere perquè hem hagut de tornar a abaixar les persianes, avui podem obrir les discoteques i demà les hem de tacar amb pany i clau. I així fins a cinc vegades. Precipitadament. Davant la magnitud de la pandèmia seria demagog exigir certeses, però no em sembla agosarat demanar almenys prudència. Si sabem que després d’una onada en ve una altra, seria interessant aparcar per un temps aquesta mena de muntanya russa en què un dia vivim l’eufòria de la victòria i l’endemà ens adonem que era una falsa alarma, que el virus que creiem mort i enterrat és ben viu. La prudència no només és bona quan van mal dades, encara és més necessària en temps de bonança, per evitar reincidències.

El Govern triga molt a escalar i molt poc a desescalar. Governar és prendre decisions, sovint difícils. El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, admetia l’altre dia que va ser un error permetre festivals com el Cruïlla. L’autocrítica és necessària, com també la correcció; si ja ho saps, no hi tornis. Argimon ha passat de ser un tècnic reputat i admirat a un polític criticable, un de tants. El virus també és letal en aquest aspecte, no fa distincions de colors o loquacitats. Al pas que anem, Salut va camí de convertir-se en una màquina de desgastar polítics, com sempre ha passat a Interior. Alba Vergés no es pot queixar, en el fons és una afortunada, malgrat tot ha estat compensada amb la vicepresidència del Parlament. Ella sempre podrà al·legar ignorància, era el seu primer virus. El d’Argimon també, però amb l’experiència d’unes quantes onades.

La ciència té moltes mares, la paciència, l’experiència… i afegeixo la prudència. Les necessitarem totes per intentar evitar la sisena onada que, desenganyem-nos, és la que va després de la cinquena.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides